... fins als collons de les putes receptes de les iaies

M'agrada llegir cada setmana, per si de cas, el rànquing dels llibres més venuts. Del llistat d'avui, m'ha cridat l'atenció Les putes receptes de la iaia, de Jofre Martell. No puc dir res sobre la qualitat literària ni gastronòmica del manual perquè no l'he llegit, però estic fins als collons que les iaies (o les àvies) -moltes ja mortes i, per tant, sense possibilitat de defensar-se- siguin l'excusa per intentar aconseguir uns calerons que néts o nétes no van rebre en herència. I no dic que el llibre esmentat no tingui el seu què, tal com suggereix la brevíssima sinopsi que l'acompanya al diari: Receptes senzilles i assequibles escrites amb humor, per a joves que s'han independitzat.

A casa meua, si no recordo malament, les receptes les cuinava la mare o, si s'esqueia, la seua germana, és a dir, la meua tia; la iaia, que suposo que ja havia cuinat prou sense agafar fama, a vegades es mirava el procés, però, sobretot, és menjava el resultat d'algunes receptes que potser ella mateixa havia transmès, però també de moltes altres que anaven més enllà de la seua creació personal o transmissió familiar ancestral. Sigui com sigui, cada cuinera -totes les bones cuineres ho fan- afegia el seu toc de creativitat en un intent de superació dels originals, o feia petites variacions segons el material que tenia a mà a l'hora de preparar els àpats, que és com es feia sovint la cuina de cada dia.

No sé si sóc una excepció, però si algun dia fes un llibre explicant les quatre coses que cuino, més aviat hauria d'incloure en els agraïments la mare, la tia, l'altra tia, la veïna, els pescadors de la C., alguns pagesos del P., la companya de pis, el company de pis, la mare de la companya de pis, la mare del company, la meua sogra, amics i coneguts, un petit llistat de llibres -alguns dels quals contenen receptes suposadament d'una àvia inconcreta-, els programes de la tele, alguna recepta treta d'algun blog -majoritàriament escrits per alguna dona-, alguna intuïció en menjar un plat en un restaurant o durant els anys d'internat... (perdó si em deixo algú). De les meues iaies -no vaig conèixer els marits- com a transmissores gastronòmiques, no en sabria ni podria dir-ne res, per molt que l'amor que els tenia, sobretot a la que coneixia més, el conservo ben viu, sense necessitat de trasmudar-lo a través de cap cuina.

Ha quedat clar que no puc parlar de les receptes dels avis, però tampoc del pare, els oncles, els cosins i altres branques masculines de la família. En la meua època -remarco la meua època, perquè potser sí que ara als néts els cuinen les àvies- d'aprenentatge familiar, al meu entorn, els homes només menjaven, aprovaven o callaven i, en casos excepcionals, s'atrevien a fer indicacions gastronòmiques o culinàries, que no sé quin dels dos termes hauria d'emprar.

P. S. Després d'escriure tot això, m'adono que les putes receptes estan penjadesaquí a la vora. Val la pena fer-hi una mirada i fer la tria que es vulgui, fins i tot menjar-se-la abans d'esperar la independència. Per cert, no sé si a les putes croquetes s'ha de fotre-hi una puta pixarada de llet sencera, semi o desnatada, amb Omega o sense, digueu-me primmirat. Tant s´hi val.