Després de desconstruir, intentem reconstruir, i és possible que ens sembli que hem tornat a la construcció inicial, però fins i tot quan és així, ja no podem oblidar cadascuna de les parts de l'obra primigènia, i sabem, potser només intuïm, que la totalitat -la unitat- no existeix sense la suma de les parts en l'espai i el temps -passat i present, perspectives de futur- i ens adonem que la construcció, que ens semblava harmònica i inamovible, és sempre canviant i nosaltres n'hem captat només un instant, una de les seues manifestacions.
Aquesta totalitat canviant, a més, adquireix nous significats en la mesura que som capaços de relacionar-la amb totes aquelles altres construccions, desconstruïbles i reconstruïbles que l'envolten i li donen nous sentits, de manera que el tot és únicament un fragment. I així fins a l'infinit, perquè cada observador és un i irrepetible i, sobretot, canviant, com la realitat que l'envolta.
