desig de Nadal

Dissabte pràcticament intransitable al centre: gent de totes les edats i de totes les condicions socials, que diria si fos marxista o membre del consell d'administració d'un banc. Semblava que la gent, encara que amb moltes menys bosses de la compra a les mans, estava contenta. Aquí i allà, però, es veien els solitaris, els qui corrien carrers perquè no tenien casa on aixoplugar-se o els qui la tenien però volien participar, encara que fos per proximitat del desig, de la companyia dels altres.


Durant les festes (?) de Nadal la solitud física -no s'hi pot fer res- és més solitària,terriblement trista: de les altres solituds, ja en parlem tot l'any. Quin desig expressa el solitari aquests dies, no importa religió, classe ni condició social, si no és el de tenir companyia sense gaires exigències més? Algú a qui mirar i que el miri, algú amb qui parlar i que li parli, algú a qui tocar i que el toqui, algú que li recordi que existeix i a qui pugui recordar la seua existència; ni tan sols cal que l'entengui. I si, a més, es fa realitat aquest desig que algú ha escrit al passeig de Gràcia -què voleu que us digui, les coses són així, tot i que les podem poetitzar- les solituds són molt menys solitàries, al menys per Nadal.