se m'acosten dos crancs,
primer un,
després l'altre.
En tornar-los al mar,
un abans que l'altre,
una nena em pregunta qui sóc.
No diré cap mentida,
la resposta és tan clara com l'aigua:
Jo sóc... el senyor dels crancs.
Em saluda, la nena, quan marxa,
xiuxiueja la dona a l'orella.
Iaia! És el senyor dels crancs!
3 comentaris:
quan aquesta nena s'adoni que no ets el senyor dels crancs, haurà deixat de ser nena, mentrestant l'has fascinat.
Xulisim el conte i la foto !!!
No sé, Francesc, si tornaré a veure la nena, però si que sóc el senyor (que no el Senyor) dels crancs, com podria ser el senyor del cabell blanc o el senyor ensopit... Potser si que en realitat va creure que jo era un Senyor :-)
M'agrada que t'agradi, jaka.
Publica un comentari a l'entrada