9.4.17

Timbuktu Fasso


He tornat a veure Timbuktu, ara a través del televisor -llàstima que les 40 polzades no acabin de mostrar la bellesa plàstica que proporcionen les pantalles més grans- i em continua semblant una pel·lícula cinematogràficament excel·lent (guió, història, personatges, ritme, fotografia, etc.), però, a més a més, és el document més clar que conec per entendre el fonamentalisme islàmic (?): la irracionalitat, la negació dels valors de les civilitzacions -no importa que compartim o no els valors- , la deshumanització, la doble vara de mesurar segons estiguis dins o fora (aquest aspecte és una constant de tots els poders)... És precisament la irracionalitat, és a dir, l'actuació fora de tota lògica comunament acceptada, el que produeix terror i el que fa que qualsevol forma de combat convencional no obtingui resultats definitius. Al mateix temps, és precisament aquesta irracionalitat, aquesta simplicitat, aquesta idea del que em passa pel cap és el que serà, el que crea un nombre d'adeptes importats.

Deixem-ho estar. Fa dies que no pujo música. Avui un blues cantat amb un somriure:
 

3 comentaris:

F.PUIGCARBÓ ha dit...

l'escena dels nens jugant a futbol sense pilota és d'una enorme simbolisme i bellesa.

Júlia ha dit...

Té molts valors però cada dia em fa més angúnia trobar bellesa en l'horror i comprovar com aquestes denúncies ben fetes no serveixen per a res eficaç.

miquel ha dit...

Jo també ho trobo, Francesc.

Júlia, no és bellesa i horror la vida?
Dubto que una obra artística tinguí eficàcia per aturar la barbàrie; però, en aquest cas, li veig, com a mínim i simplificant perquè un possible diàleg seria molt llarg, uns quants mèrits, n'esmento dos:
1. Fer entendre què és i com actua el terrorisme islàmic. Poques esperances d'aturar-lo per la seua diversitat i per ser imprevisible en les actuacions.
2. Mostrar el trencament amb la cultura -no jutjo les formes culturals- que el territoris han anat adquirint al llarg del temps, sense oferir cap alternativa.