-Quins cinc autors hauria de llegir per
iniciar-me en el gènere?
-Leonardo Sciascia, Andrea Camilleri,
Leonardo Padura, Manuel Vázquez Montalbán i Jean-Claude Izzo.
Em deixa estupefacte que Víctor-M
Amela faci aquesta pregunta en l'entrevista a Paco Camarasa que
després es va publicar a “La Vanguardia”, però, en fi, és cosa
seua i suposo que més que en ell, que ja té edat per saber com
iniciar-se en qualsevol gènere, feia una mica de retòrica pensant
en possibles lectors innocents..
La tria de Camarasa també em sorprèn
una mica: aquesta absència d'autors nord-americans i britànics
(deixarem els nòrdics més moderns de banda)... Esclar que per la
fotografia que acompanya l'entrevista, amb una copa a la mà,
dedueixo que el moment és adient per amollar una mica de cuina
mediterrània i si entra un cubà..., doncs tampoc s'aparta gaire del
tema.
Si algú em fes la mateixa pregunta, no
tindria una resposta unívoca. Podria parlar del que m'ha agradat,
podria esbrinar què ha llegit fins al moment el meu interlocutor,
podria tenir en compte l'edat de l'interrogador... Tot plegat, però,
i veient-me obligat a deixar anar algun títol -més que algun autor
o autora-, ho faria amb les reticències de qui sap que la lectura és
una activitat personal i intransferible. Això sí, no em costaria
gaire citar obres o autors absolutament prescindibles, ho trobo molt
més senzill, em sento més segur. Que em mulli? No m'agrada ser el
primer.
Mentre acabo d'escriure aquests
paràgrafs, penso en Xavier Coma, mort encara no fa dos mesos. Tinc a
la vista, en groc, el Diccionari del cinema negre i Diccionari
de la novel·la negra nord-americana. Continuo sent un amant dels
diccionaris, per bé que la pràctica sovint supera la teoria o, per
altra banda i a la contra, sovint la pràctica troba concrecions i
complicitats en la teoria.
16 comentaris:
cap d'aquests triaria jo, em sembla una extranya tria. Sobretot Vazquez Montalban i Camilieri.
Jo tampoc en triaria cap, d'aquests cinc, la veritat. Però tot són gustos.
Cada estiu torno a Camilieri.És un clàssic.
Jo els triaria tots una miqueta, També Vázquez Montalbán, de qui vaig llegir Yo maté a Kennedy quan treballava de subaltern a la Planeta i es va publicar el llibre. He anat pensant que cada novel·la té el seu moment en l'experiència lectora personal que sovint va més enllà del text; després, el record d'alguns lectures perdura i el d'altres s'esvaeix.
Júlia i Francesc, veig que no us mulleu a l'hora de suggerir, i tu, Assum, una miqueta. Va que no sigui dit, també una miqueta, suggereixo dos noms, o un, segons com es miri: John Dickson Carr i Carter Dickson. M'ho vaig passar molt bé; ara fa dècades que no els rellegeixo i qui sap si els acabaria. Es deuen trobar a les llibreries?
Doncs em mullaré, Ruth Rendell, també amb pseudònims, res a veure amb la resta. I també la clàssica de sempre, Agatha Christie. De fet estic molt saturada de novel·la negra, darrerament, tothom s'hi veu amb com. I d'històrica, el mateix. P.D. James m'agradava al principi però després també vivia de la moma.
Ja ho veieu, dones i no homes, en general. Casualitat???
Del Vázquez Montalbán en vaig llegir molts fa anys, gairebé tots, ara els he repassat i em cauen de les mans, no tan sols els de Carvalho, per cert.
Fa deu anys ja ho escrivia,
http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2007/10/ruth-rendell-histries-diverses-en-un-mn.html
Jo dec ser una absoluta ruca (ase), perquè no m'agrada ni m'ha agradat mai Vázquez Montalbán, al Víctor Amela em produeix una mena d'al·lèrgia, Sciascia ni em sona, Padura tampoc, i Izzo... tampoc!
El que dic: sóc ben ruca!!!
Camilleri sí!!!!
Molt bé, Júlia, ja tenim tres noms més! De la Rendell, m'agradaven les seus històries inquietants, amb la P.D. James, més o menys m'ha passat -em va passar, perquè ara llegeixo poc- com a tu. l'A.C. va ser una lectura recurrent durant els meus viatges en tren del poble a Barcelona i vice-versa; em sembla que mai no vaig endevinar cap dels seus criminals.
De Vázquez Montalbán encara consulto alguna cosa de cuina, però no rellegeixo la seua literatura policíaca. I per cert, no sé on va anar a parar el seu Informe sobre la información, que ara ja només és nostàlgia, tot i que no conec cap equivalent modern.
Quant als gèneres, és una manera de classificar que a vegades acosta i a vegades fa venir rebuig, però que no implica ni nega qualitat literària, per molt que alguns autors s'hi apuntin potser per moda.
Ruca, Montse? Per què? No tries el que vols llegir i a vegades t'agrada i altres no? És que hi ha alguna altra manera de llegir? Entre nosaltres a mi l'Amela... tampoc.
Va, deixo dos noms més, llegits fa menys anys: la danesa Sissel-Jo Gazan i John Vernon. Amb el dinosaure de la primera m'ho vaig passar de conya; al segon, tothom el coneix.
Arribo tard a la resposta. En general no m'interessa la novel·la negra, se li ha donat una importància que no acabo d'entendre. Que vol dir negre?, més aviat és un subgénere on s'hi ha refugiat molta mediocritat i algú interessant, em sembla a mi, com seria el cas del Carvalho que malgrat tota la meva predisposició cap a Vazquez Montalban, no puc amb ell ni li veig la gracia. Tot són gustos.
Jo hi incorporaria la Fred Vargas!!
Has de llegir Sciascia Montse, segur que t'agradarà!!
Negre o negra, Francesc, no vol dir criminal (o només criminal) ni misteri (o només misteri), per tant ni Poe, ni a Christie, ni tants altres, entren dins de la classificació. Dit això, i em rerepeteixo, les classificacions són una qüestió didàctica, reductora, comprensible..., però les novel·les són bones o no tant, o pura porqueria. I em nego a entrar en qüestió de gustos, que també va per aquí la cosa.
Incorporat Fred Vargas.
Jo incorporaria Mauricio Giovanni amb el seu comissari Ricciardi i la recreació de Nàpols en època feixista.
O sigui, que hem de classificar el gènere en negre, de por, de misteri, d'enjòlit... embolica que fa fort, si ens atenem a qualitats, resulta un altre tema subjectiu i espinós. Si seguim el criteri de Txékhov, ens agrada o no ens agrada, aleshores sobre etiquetes, setmanes negres i classificacions excessives a les biblioteques i llibreries. Al final resultarà que necessitem un manual per saber què és o no negre, i acabarem com D'Ors classificant qui era o no noucentista.
Aprofito per dir que Sciascia no em fa el pes i que els arguments són molt poc rodons, tot i que tingui algun fragment interessant, sobretot a causa de l'ambientació.
No entenc que es rebutgin classificacions després d'afirmar que determinats autors no entren en les classificacions, en fi, ja deia un lingüista conegut que voler explicar tot allò que té a veure amb el llenguatge és com agafar aigua amb un cistell.
Vaja, que ho veig tot negre.
Incorporat, Assum :-)
Tothom entra en classificacions. Les classificacions ens faciliten les tries amb immediatesa; ara bé, que es classifiqui una obra en tal o tal altre corrent només implica la pròpia classificació, que en literatura occidental comença per la tragèdia i la comèdia i es va diversificant i subdividint fins a extrems importants. En sí mateixa la classificació no estableix cap valor de qualitat estètica, moral, etc.; tret, clar, que la mateixa paraula classificadora inclogui algun terme ostensiblement pejoratiu.
Bé, Júlia, i la resta de companyes i company, ara que pràcticament estem d'acord en tot, afegeixo un nou tema, o, més ben dit, una variant, que podria enunciar així: "Ostres (eufemisme), quin gust té aquest (o aquesta)! :-) Ei, però això hauria de ser un altre post.
Publica un comentari a l'entrada