He tornat a veure Timbuktu, ara a
través del televisor -llàstima que les 40 polzades no acabin de
mostrar la bellesa plàstica que proporcionen les pantalles més
grans- i em continua semblant una pel·lícula cinematogràficament
excel·lent (guió, història, personatges, ritme, fotografia, etc.),
però, a més a més, és el document més clar que conec per
entendre el fonamentalisme islàmic (?): la irracionalitat, la
negació dels valors de les civilitzacions -no importa que compartim
o no els valors- , la deshumanització, la doble vara de mesurar
segons estiguis dins o fora (aquest aspecte és una constant de tots
els poders)... És precisament la irracionalitat, és a dir,
l'actuació fora de tota lògica comunament acceptada, el que
produeix terror i el que fa que qualsevol forma de combat
convencional no obtingui resultats definitius. Al mateix temps, és
precisament aquesta irracionalitat, aquesta simplicitat, aquesta
idea del que em passa pel cap és el que serà, el que crea un nombre
d'adeptes importats.
Deixem-ho estar. Fa dies que no pujo
música. Avui un blues cantat amb un somriure:
