Al banc, a fer uns tràmits. El
subjecte sent la conversa però no veu els qui parlen, que seuen al
seu darrera. Per les veus, el subjecte dedueix que són tres i que
mostren unes fotos.
- Que mono!
- Sí que ho és, sí, però els
primers dies a penes podíem dormir, no es pensi. Sempre pendents
d'ell.
- Esclar.
[...]
- Ara menja a la taula amb nosaltres, i
tot li agrada, fins i tot els ous ferrats.
[...]
-El tenim des de l'agost, ara ja fa nou
mesos.
El subjecte, que ha seguit a mitges la
conversa i n'ha memoritzat els detalls més intranscendents, ha
enllestit els tràmits i marxa sense veure els seus veïns. A la
cantonada, mentre s'atura un instant per consultar l'hora, un gos
intenta pixar-se-li a la sabata; a l'amo li fa gràcia.
2 comentaris:
la decadència de l'imperi? n'hi ha que ho diuen.
no sabria dir-ho, jo, Clidice, però...
Publica un comentari a l'entrada