el temps immòbil, de moment

Escolto a través de la ràdio la part final de la conferència de Madrid, és a dir, la intervenció de Puigdemont. Cap novetat important, res que no s'hagi sentit abans o s'hagi deixat entreveure. Normal, la novetat no era la intenció. Allargo una mica l'audició. Els tertulians de Catalunya Radio expressen les sensacions generals que els ha produït la conferència. Un d'ells diu que no l'ha convençut l'exposició d'arguments que ha fet Junqueres per justificar la independència (o diu el referèndum? No me'n recordo), afegeix que les reivindicacions del vicepresident podrien tenir cabuda en el marc polític espanyol. Retornem a aquesta dèria inacabable d'explicar-se. Què més cal explicar? Sobre el passat i el present ja està tot dit, esclar que sempre es poden fer variacions pràcticament infinites; el futur es pot preveure, intuir, desitjar, però és incert, més o menys imprevisible. Explicar, explicar-se... Està bé, suposo, explicar el motiu dels actes, de les conductes individuals o col·lectives, però a mi, la veritat, en aquest assumpte em basta, ho diré parafrasejant el Maragall del comte Arnau, que es justifiqui dient: perquè en té la voluntat. Que només els nens responen perquè sí? Llàstima, jo trobo que és un argument inapel·lable.

Per cert, sóc escèptic respecte que la majoria dels qui no volen la independència de Catalunya siguin partidaris d'un referèndum. Per què ho haurien de ser?