Entenc que els participants en qualsevol manifestació aspiren a aconseguir que tothom que no hi participa -i més els qui hi participen- tingui ben clar el motiu de la mobilització i que es tracta de fer arribar un missatge com més clar millor, res de poètiques, res de possibles interpretacions. Només se m’acuden dues possibilitats: Sí o no a tal cosa, sense eufemismes. Contundència i claredat en la proposta que aglutina els manifestants i que no calgui explicar a ningú, de dins o de fora, què es reivindica o què es pretén.
No cal dir que una manifestació encapçalada únicament per una bandera catalana em sembla del tot insuficient, per no dir una proposta imbècil. Ningú nega la bandera, mal que a alguns els pesi. Quant al lema "Nosaltres decidim, som una nació", ja m’està bé, malgrat que sintàcticament proposaria alguns canvis. És un primer pas de cara al que volem, però no és gran cosa: el món n’està ple de nacions sense estat i amb procés de desaparició. Cal que recordi exemples? Imaginem, i no ho dubto, que la manifestació del dissabte sigui un èxit de participació. Molt bé, i després, què? Què farem? Què exigirem als nostres partits? Què farem amb el govern d’Espanya? Que farà ell amb nosaltres?

Ahir em va passar una cosa ben curiosa, potser premonitòria. Una companya de feina estava fent neteja del despatx de la seva predecessora en el càrrec i just vaig aparèixer en el moment en què va trobar el magnífic dibuix d’en Cesc –no el de la roja- de més avall. No sé de quan és el dibuix (intemporal i per tant universal), però vaig pensar que seria una pena que aquest fos el nostre destí permanent i recorrent i que els nostres quatre vermells fossin els dels tamborets dels bars.