Joan Solà, ja fa gairebé un mes (algú ho havia de dir)

El “Quadern” d’”El País” d’avui comença amb dos articles sobre Joan Solà –el dissabte farà un mes de la seva mort-, i una bibliografia bàsica. El primer article, d’Albert Branchadell, aporta, a més de la seva pròpia, unes quantes opinions “d’experts del món universitari”, sobre la persona i l’obra del lingüista. Suposo que el podeu llegir aquí si el temps no corre a la contra. Em sembla un article força interessant pel que diu –necessàriament sintetitzat- , però sobretot per la possibilitat de discussions diverses que es poden encetar, sobretot en els aspectes sociolingüístics. Per exemple, a partir d’aquest fragment del propi Branchadell :

Si al sotasignat se li concedeix una última paraula sobre el cas, potser diria que el que dóna més neguit d'aquest Solà darrer no és ben bé la seva quimèrica aposta per un horitzó d'oficialitat exclusiva del català en una Catalunya independent, sinó més aviat la seva desfasada visió herderiana de la llengua. Com deia Solà en aquest mateix Quadern el 18 de juny del 2009, "el poble, l'individu i la llengua és el mateix". Fer plantejaments del segle xix en plena modernitat líquida i a sobre tolerar la pròpia patumització sobre la base d'aquests plantejaments és potser l'aspecte més dubtós de la figura sens dubte irrepetible que va ser Solà.


He començat un comentari sobre la modernitat i la seva liquiditat, la visió clàsssica (encara que romàntica) i la visió moderna (encara que romàntica, multiculturalista (sic) i plurilingüe), la hipotètica solidificació dels líquids, una aposta entre que serà primer, si les quimeres de l’exclusivitat del català o les de la independència de Catalunya, els patumistes i els patumats... Massa llarg, massa inútil.