26.11.10

Joan Solà, ja fa gairebé un mes (algú ho havia de dir)

El “Quadern” d’”El País” d’avui comença amb dos articles sobre Joan Solà –el dissabte farà un mes de la seva mort-, i una bibliografia bàsica. El primer article, d’Albert Branchadell, aporta, a més de la seva pròpia, unes quantes opinions “d’experts del món universitari”, sobre la persona i l’obra del lingüista. Suposo que el podeu llegir aquí si el temps no corre a la contra. Em sembla un article força interessant pel que diu –necessàriament sintetitzat- , però sobretot per la possibilitat de discussions diverses que es poden encetar, sobretot en els aspectes sociolingüístics. Per exemple, a partir d’aquest fragment del propi Branchadell :

Si al sotasignat se li concedeix una última paraula sobre el cas, potser diria que el que dóna més neguit d'aquest Solà darrer no és ben bé la seva quimèrica aposta per un horitzó d'oficialitat exclusiva del català en una Catalunya independent, sinó més aviat la seva desfasada visió herderiana de la llengua. Com deia Solà en aquest mateix Quadern el 18 de juny del 2009, "el poble, l'individu i la llengua és el mateix". Fer plantejaments del segle xix en plena modernitat líquida i a sobre tolerar la pròpia patumització sobre la base d'aquests plantejaments és potser l'aspecte més dubtós de la figura sens dubte irrepetible que va ser Solà.


He començat un comentari sobre la modernitat i la seva liquiditat, la visió clàsssica (encara que romàntica) i la visió moderna (encara que romàntica, multiculturalista (sic) i plurilingüe), la hipotètica solidificació dels líquids, una aposta entre que serà primer, si les quimeres de l’exclusivitat del català o les de la independència de Catalunya, els patumistes i els patumats... Massa llarg, massa inútil.

6 comentaris:

Puigcarbó ha dit...

estic molt d'acord amb el que dius sobre la patumització.

bon cap de setmana

vpamies ha dit...

N'hi ha que els agrada viure del conflicte permanent i es mouen com peix a l'aigua en la confrontació.

Molt soroll, però poques nous.

Clidice ha dit...

Criticar-lo no és desmerèixer-lo sinó afegir una nova faceta al prisma. No ens calen déus, i tots, absolutament tots, cal que passin la prova del cotó.

Ferran ha dit...

Quan la llengua deixi de ser una questió política i dels polítics,tot fluirà de forma natural.
Aprofito per recomanar una entrada de la lectora corrent, molt interessant sobre la llengua.

Mireia ha dit...

La gran aportació de Solà, sota el meu parer, va ser aproximar la llengua (com a ciència) al poble.

descansi en pau!!

PD: quines dues grans pèrdues en tan poc temps, en Triadú i en Solà!!

pere ha dit...

Ja ho saps , Francesc: patim, patam, patum...! En aquest país mai no deixem de patir per si hi ha massa patums.

Segurament hi ha conflicte, Víctor; i se'n podria parlar, però tenim massa tendència al reducionisme de l'article de diari. Si cal parlar, parlem-ne, que no quedi només en sorolls.

ës veritat, Clidice, que s'han de poder mirar totes les facetes i precisament la llàstima és que sigui per uns o pels altres, de moment cadascú presenta una faceta. Per altra banda, hi ha cares insignificants que es volen engrandir i d'altres que es volen empetitir. La qüestió és que hi hagi algú que ho digui tot de manera equilibrada.


Ferran, que la llengua deixi de ser una qüestió política és una quimera en el nostre país. Que més voldríem.


No n'estic tan segur com tu, Mireia, que el poble s'hagi aproximat gaire a la ciència de la llengua. En tot cas en tasta fragments. Dit això, el reconeixement públic de Solà ha de ser un fet inqüestionable.
Sí, dues pèrdues importants, que continuaran sent dos referents per a molta gent.