És generalment sabut que vaig
poquíssim al teatre per algunes raons que alguna vegada he explicat
i d'altres que he mantingut en secret i entren en el terreny de la
visceralitat. Avui, en canvi, m'he empassat de molt bon grat tota una
representació que no comentaré perquè estic segur que algun altre
ho farà i ponderarà els detalls.
Hi ha qui em podria dir que només he assistit a uns quants assajos, que no he vist el resultat final, la posada en escena. Segur, però de la majoria de les obres teatrals sempre m'han interessat més tots els moviments de preparació, l'evolució dels procés de creació, que la representació amb el públic a la sala.
I quina dèria a traduir equívocament els títols! No és Molière qui va en bicicleta, és Alceste (i Filinto... i Francesca). És la misantropia (i egocentrisme) que per un moment sembla que deixarà de ser-ho, però, no, acaba triomfant. Bé! Molière? Sí, evidentment, dirigeix el conjunt, sense ell res és possible, i posa els seus magnífics alexandrins, però són els seus personatges els qui acaben la feina.
Fins i tot m'he mig reconciliat amb les bicicletes, avui, només avui
.
