dissabte d'espera

I tu, aixeca el bastó, estén la mà damunt el mar, parteix-lo en dos, perquè els israelites hi passin pel mig a peu eixut.
[...]
Després Moisès estengué la mà sobre el mar, Jahvè enretirà el mar amb un vent de llevant molt fort tota la nit, i deixà el mar eixut, amb les aigües migpartides. Aleshores els israelites entraren al mig del mar, sobre l'eixut, amb les aigües com una muralla a dreta i a esquerra. Els egipcis els perseguiren, i tota la cavalleria del faraó, carros i conductors, entraren darrera d'ells al mig del mar. A la vetlla del matí, Jahvè, des de la columna de foc i del núvol, contemplà el camp des egipcis i hi sembrà la torbació. Va encallar-los les rodes dels carros per fer-los avançar molt feixugament. Els egipcis exclamaren aleshores: “Fugim d'Israel, perquè Jahvè lluita a favor d'ells, contra Egipte!”
Jahvè va dir a Moisès: “Estén la mà sobre el mar, que les aigües tornin sobre els egipcis, sobre els seus carros i sobre els seus conductors”. Moisès estengué la mà sobre el mar, i cap al matí, el mar tornà al seu lloc, i les aigües sorprengueren els egipcis que fugien. Jahvè capbussà així els egipcis dins el mar. Les aigües revingueren i colgaren els carros, els qui els muntaven, i tot l'exèrcit del Faraó que els perseguia dins el mar. No en va quedar ni un. En canvi, els israelites havien passat el mar a peu eixut, i les aigües els emparaven com un mur a dreta i esquerra.
Així, Jahvè salvà aquell dia Israel de les mans dels egipcis, i veieren els egipcis morts a la riba del amr. En veure Israel la gran gesta que Jahvè havia fet contra els egipcis, el poble va témer Jahvè i va creure en ell i en Moisès, el seu servent.

Antic Testament: Èxode: 14: 15-30


Ni tan sols cinema sacre, els dies d'abans. Dissabte d'espera de diumenge, quan al cine de dalt, situat geogràficament més al sud, però en terreny més elevat, i al de baix, més al nord, però baixant pel poble, intercanviaven bobines en una sessió doble en què, indefectiblement, passaven una pel·lícula de la qual ja coneixies, més o menys, el guió, però que t'atrapava igualment perquè, a més de la intensitat dramàtica, apareixien centenars de personatges, més dels que mai havies vist junts al poble, i el ritme, i el color, i la música...

Més endavant, quan any rere any passaven les mateixes pel·lícules a la tele, no entenies com era que Yul Brynner tornava a enviar els seus carros a perseguir els jueus. Què no sabia que cada any tornarien a morir ofegats al mar Roig? Què no sabia que els israelites tenien Jahvè de part seua? És clar que Yul Brynner no perseguia Charlton Heston, sinó que només era el seu exèrcit, mentre ell s'ho mirava emprenyat des de l'altra banda. I s'entenia que estigués capficat amb Charlton Heston, perquè li havia fet la vida impossible amb tot allò de les plagues. Però hauria d'haver sabut que no hi havia res a fer; a casa, tots ho sabíem. Com ara, que la cosa continua igual i no hi ha ningú que sigui capaç de canviar el guió -sempre Jahvé o Allah!- i convertir els textos antics de sang i fetge en una comèdia, si pot ser, musical.