elocubracions metafísiques a l'entorn dels orígens

Avui, en un concurs televisiu que miro sempre que puc, han fet una pregunta suposadament difícil als participants. Els han demanat si sabien quina va ser la primera reacció d'Eva i Adam després de menjar la famosa poma. Es podia triar entre tres opcions. No cal dir que la resposta, que en el concurs presentaven simplificada, me la sé de memòria:

... i a tots dos se'ls obriren els ulls. Llavors conegueren que anàvem nus i cosiren fulles de figuera per cobrir-se la cintura.

Gènesi 3: 7

Una mica després, Jahvé, a qui es veu que el model no acabava de fer el pes, va fer túniques de pell i els va vestir. Bé, aquest inici de la història de la moda no em crida especialment l'atenció, sinó que em pregunto com és que els primers pobladors humans de la Terra no s'adonaren que anaven nus fins després de menjar la poma i per què decidiren cobrir-se una mica.

La Bíblia, que en alguns casos és molt explicita, aquí es mostra vaga, potser esperant que l'oient o el lector capti algun simbolisme. No ho sé. Sobre el motiu pel qual Adam i Eva no s'havien adonat, quan ja tenien certa edat, que anaven nus, no se m'acut cap altra explicació que no fos que haguessin passat el temps en la contemplació de totes les novetats que veien i ni s'haguessin fet una mirada; potser realment eren cecs i la poma tenia propietats curatives? Però el fet no té més importància. El que m'intriga és per què sobtadament decideixen cobrir-se, i en concret la cintura. Descarto que es presentés un canvi climatològic -no s'esmenta, i tampoc no sembla que unes quantes fulles fossin de gran ajuda davant de les inclemències del temps-, també descarto que tinguessin un rampell de vel·leïtat gratuïta... Se m'acudeixen altres possibilitats, però cap que em sembli consistent, definitiva.

Algú pot pensar que tot això té poca importància, però jo intueixo, crec, que bona part dels esdeveniments més transcendents de la història de la humanitat tenen l'origen i l'explicació en aquest fet tan simple i misteriós: Adam i Eva decideixen cobrir-se la cintura. Ben diferent seria el nostre present si haguessin decidit cobrir-se el cap, que ja se sap que la ira divina sol venir des de dalt. En fi, va anar com va anar.

diria: que déu hi faci més que nosaltres, si no fos perquè...

Els llibres de la Bíblia, perdó per la redundància, són literàriament una joia i temàticament una font de contradiccions. Agafem, per exemple el Nou Testament, anem a Lluc, a 6:27: No jutgeu i no sereu jutjats. Segur que moltíssima gent té present aquesta frase i potser la fa anar quan li sembla convenient. No sé si tants recorden que immediatament continua: no condemneu, i no sereu condemnats; absoleu, i sereu absolts. Aquesta continuació em sembla molt més raonable, perquè és innat a la condició humana el judici, i fins i tot penso que desitjable, però el que ens hauria d'acabar d'humanitzar és la comprensió d'allò que jutgem i si bé ens pot costar absoldre, almenys hauríem de poder ser benèvols en la condemna, més per convenciment que per esperar que ho siguin els altres amb nosaltres si és dóna el cas.

Certament, l'Antic Testament sembla més taxatiu en l'assumpte dels judicis. Diu, per exemple, Jahvè al Levitic (24: 19): Si un home causa una lesió al seu proïsme, tal com ha fet, així li faran: fractura per fractura, ull per ull (això dels ulls segur que s'ho sap tothom), dent per dent. Segons la lesió que haurà causat a un altre, així li faran. En fi, que el Déu antic no s'està d'hòsties.

En què quedem? De moment sembla que, en en molts llocs, en un entremig que, com totes les mitges aigües no acaben satisfent ningú. Pensava tot això en llegir la notícia que fa referència a una mare a qui s'ha negat la custòdia de la seua filla perquè des de Canàries han vingut a Catalunya i la llengua catalana de l'escola pot ser un “escull” per a la nena en la seua “evolució”. Ara és quan em tocaria opinar, però, no per voler seguir els textos bíblics i la meua interpretació, sinó perquè els centenars d'opinions dels lectors dels dos diaris (aquí i aquí) on he llegit la noticia em superen, ho deixo estar. Quin món, Déu meu!

gènesi i esborrany condensat de la primera pàgina de la història del gènere negre

Queda clar que, en el millor dels casos, els estudiosos del gènere situen el naixement de la novel·la negra, i no em refereixo a obres de misteri o semblants, al segle XIX, però tothom acorda que els grans del gènere són del XX. Malgrat que actualment hi ha molts lectors d'aquest tipus de literatura, la majoria la consideren un gènere menor, que els serveix més que res de distracció i poca cosa més; alguns fins i tot s'avergonyeixen de confessar la seua preferència per uns textos que, al meu parer, són, a part de possibles i sempre discutibles valors literaris, un testimoni sovint força precís de la societat del moment en què s'escriuen.


Per tal d'esvair hipotètics sentiments de marginalitat, voldria esmentar una sèries de llibres de novel·la negra comunament considerats de gran qualitat pels entesos generalistes, però que hores d'ara tenen pocs seguidors, al menys al nostre país.

El personatge protagonista és un jutge que podríem considerar del Tribunal Suprem i que malgrat que es conegut amb noms diversos sovint se l'anomena simplement Senyor o, amb menys freqüència, Totpoderós. De fet es podria dir que és una mena d'oligarca o terratinent que imparteix justícia als territoris il·limitats que posseeix. El serveixen diversos cossos de policia judicial, el més eficient dels qual el formem uns agents que s'anomenen àngels (no queda clar si só del sexe masculí o femení, o d'ambdós, i no ho dic perquè això tingui cap importància), comandats per un nombre limitadíssim d'arcàngels. El mateix jutge s'encarrega de legislar i, a vegades de fer complir la llei directament. Les penes que imposa als culpables són variades, des de la pena de mort executada per diversos mitjans al desterrament no només dels culpables sinó també de les generacions posteriors de la seua família. De la mateixa manera que habitualment mostra un rigor extrem, que alguns poden trobar exagerat, en l'aplicació de les penes, en altres casos, pocs, es manifesta enormement generós a l'hora de concedir mesures de gràcia, encara que molt menys que el seu fill, que continua la tasca judicial, amb freqüència invocant el pare, en els darrers llibres de la sèrie.

Per tenir una idea més clara de les seues actuacions copiaré breument dos casos, relacionats entre ells,  del primer llibre en què va aparèixer de protagonista (em salto la presentació del personatge).

Es tracta d'una parella que vivia en els immensos jardins del protagonista i a qui el jutge havia concedit llibertat total, amb una excepció: no podien menjar fruita d'un arbre determinat que el protagonista es reservava per al seu ús personal. Resulta que un dia la dona va fer cas d'una mala companyia que no parava de mortificar-la i va collir una poma de l'arbre i, a més, la va deixar tastar al seu company. El jutge, també anomenat l'Omniscient, se'n va assabentar aviat, perquè tenia un servei d'informació totalment eficient i segurament un sistema de càmeres ocultes estratègicament distribuït; va cridar la dona, anomenada Heva i li va retreure el crim; després d'un diàleg breu i sentenciós, la va condemnar a tenir forts dolors en els parts i la va foragitar del jardí, que va donar a uns servidors fidels amb cara de ximplets anomenats querubins; a més, va dir a la parella que a partir d'aquell moment ells i els seus fills haurien de treballar força per poder aconseguir menjar de baixa qualitat. No hi va haver apel·lació a la sentència, entre altres coses perquè encara no hi havia advocats ni jurats ni, de fet, ningú que fos humà i tingués una mica d'empatia pels reus.

Pocs temps després, en el mateix llibre s'explica el segon crim. En aquest cas es tractava del fill més gran de la parella, anomenant Caín (o Caïm, segons les versions) que un dia es va enfadar perquè li semblava que el jutge mirava amb més bons ulls el seu germà petit anomenat Abel, segons sembla perquè li agradaven més els presents que li feia (en l'època de la història era pràcticament obligatòria fer regals al jutge, encara que no els necessités per a res, simplement com a mostra de submissió). Doncs un bon dia, Caín es va afartar del tracte discriminatori i en lloc de protestar al jutge -que per cert, no parava de fer-li brometes- va matar el seu germà. Jahvé, el jutge, de seguida va conèixer el crim, però va voler preguntar a Caín, que va respondre que no sabia on era el seu germà i va afegir una frase que s'ha fet cèlebre i encara la fa servir molta gent en situacions diferents: Que potser sóc el guardià del meu germà? En fi, el jutge no el va condemnar a mort, però li va imposar una pena pitjor: anar vagant per tota la terra sense parar i que la terra li fos estèril (en els seus primers casos, la imaginació del jutge en imposar les condemnes és escassa). Caín, tot i que al territori que habitava hi havia quatre gats, tenia por que algú el matés pel seu crim, però el jutge li va dibuixar una marca al front i va fer dir que si algú el tocava se'n recordaria. En aquella època la gent vivia centenars d'anys, d'aquí que, com he dit més amunt, molts convinguessin que la pena era realment excessiva.

He explicat els casos sense el contingut filosòfic i simbòlic i a penes amb context, però les històries protagonitzades pel jutge, sempre de gran interès social, contenen tots aquests ingredients i de tant en tant passatges de gran bellesa literària...

dissabte d'espera

I tu, aixeca el bastó, estén la mà damunt el mar, parteix-lo en dos, perquè els israelites hi passin pel mig a peu eixut.
[...]
Després Moisès estengué la mà sobre el mar, Jahvè enretirà el mar amb un vent de llevant molt fort tota la nit, i deixà el mar eixut, amb les aigües migpartides. Aleshores els israelites entraren al mig del mar, sobre l'eixut, amb les aigües com una muralla a dreta i a esquerra. Els egipcis els perseguiren, i tota la cavalleria del faraó, carros i conductors, entraren darrera d'ells al mig del mar. A la vetlla del matí, Jahvè, des de la columna de foc i del núvol, contemplà el camp des egipcis i hi sembrà la torbació. Va encallar-los les rodes dels carros per fer-los avançar molt feixugament. Els egipcis exclamaren aleshores: “Fugim d'Israel, perquè Jahvè lluita a favor d'ells, contra Egipte!”
Jahvè va dir a Moisès: “Estén la mà sobre el mar, que les aigües tornin sobre els egipcis, sobre els seus carros i sobre els seus conductors”. Moisès estengué la mà sobre el mar, i cap al matí, el mar tornà al seu lloc, i les aigües sorprengueren els egipcis que fugien. Jahvè capbussà així els egipcis dins el mar. Les aigües revingueren i colgaren els carros, els qui els muntaven, i tot l'exèrcit del Faraó que els perseguia dins el mar. No en va quedar ni un. En canvi, els israelites havien passat el mar a peu eixut, i les aigües els emparaven com un mur a dreta i esquerra.
Així, Jahvè salvà aquell dia Israel de les mans dels egipcis, i veieren els egipcis morts a la riba del amr. En veure Israel la gran gesta que Jahvè havia fet contra els egipcis, el poble va témer Jahvè i va creure en ell i en Moisès, el seu servent.

Antic Testament: Èxode: 14: 15-30


Ni tan sols cinema sacre, els dies d'abans. Dissabte d'espera de diumenge, quan al cine de dalt, situat geogràficament més al sud, però en terreny més elevat, i al de baix, més al nord, però baixant pel poble, intercanviaven bobines en una sessió doble en què, indefectiblement, passaven una pel·lícula de la qual ja coneixies, més o menys, el guió, però que t'atrapava igualment perquè, a més de la intensitat dramàtica, apareixien centenars de personatges, més dels que mai havies vist junts al poble, i el ritme, i el color, i la música...

Més endavant, quan any rere any passaven les mateixes pel·lícules a la tele, no entenies com era que Yul Brynner tornava a enviar els seus carros a perseguir els jueus. Què no sabia que cada any tornarien a morir ofegats al mar Roig? Què no sabia que els israelites tenien Jahvè de part seua? És clar que Yul Brynner no perseguia Charlton Heston, sinó que només era el seu exèrcit, mentre ell s'ho mirava emprenyat des de l'altra banda. I s'entenia que estigués capficat amb Charlton Heston, perquè li havia fet la vida impossible amb tot allò de les plagues. Però hauria d'haver sabut que no hi havia res a fer; a casa, tots ho sabíem. Com ara, que la cosa continua igual i no hi ha ningú que sigui capaç de canviar el guió -sempre Jahvé o Allah!- i convertir els textos antics de sang i fetge en una comèdia, si pot ser, musical.

la paraula és déu

És diumenge; llegeixo Joan segons la versió dels monjos de Montserrat. Començo pel principi:

Al començament existia la Paraula i al Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Estava amb Déu al començament. Totes les coses han vingut a l’existència per mitjà d’ella, i ni una sola de les que han vingut a l’existència no ha vingut sense ella. En ella hi ha la vida, i la Vida era la Llum dels homes; i la Llum resplendeix enmig de les tenebres, sense que les tenebres l’hagin pogut atènyer mai.

Jo 1: 1-5


Aquests versets amb què acabo la meva (darrera) trilogia sobre la poesia em semblen espectaculars: tanta concentració expressiva tan fàcil d’entendre! Diu el primer llibre de la Bíblia: Al principi Déu creà el cel i la terra...” Però Joan, molts anys després, ens recorda que Déu, l’essència de Déu, era la Paraula, i que al principi no hi ha més creació que la de la paraula (prescindeixo de les majúscules que singularitzen i subjectivitzen). Molts anys després tenim ben clar que la paraula que fan servir els déus, els reis i reitons, els poderosos i els dèbils, crea llum enmig de les tenebres i també enfosqueix la llum amb les seves tenebres, i que de la mateixa manera que en ella hi ha la vida també hi ha la mort.

Goethe va voler refer Joan i va escriure: “Al començament existia el fet”. S’equivocava. Per a bé o per a mal, el fet és obra morta sense la paraula o, si hem de ser fidels als temps, en la majoria dels casos sense paraula publicitada. La paraula, ara com abans, és déu. Que hi hagi molts incrèduls és una altra història.

síntesi sincopada

Encara matí de tramuntana que fa tancar els ulls i inclinar el cos i mostra horitzons en altres moments amagats. Passat el migdia anem fins a Ultramort, que, com tots aquests pobles petits de l'Empordà, es nodreix de gent de fora i dels d'aquí, i està net i llustrós. Ni una botiga, només un restaurant a la vora de la carretera amb menú de nou euros i esmorzar de forquilla i ganivet. Surt una dona d'un portal per entrar al del costat. Ens saludem amb una colla familiar amb gos inclòs. No em desagradaria haver nascut aquí: ultramoooort, ultramoooort, ultramoooort.... La gent t'ha de respectar necessàriament. M'acosto com una sargantana al recer d'una paret del sud i deixo que el sol m'ompli d'energia mentre em distrec amb els dibuixos del vent sobre el verd.
A Verges ultimen els preparatius de la dansa de la mort. És curiós que la gent pagui per veure com els esquelets fan el seu ball.

A la posta, vaig a casa la sogra a buscar una Bíblia, vull repassar el que diu Lluc sobre la resurrecció. El cordó verd assenyala els Proverbis: Una mica dormir, una mica endormiscar-se, una mica encreuar les mans descansant...

Mentre es couen les faves (imprescindibles la xocolata i la menta) de demà -dues hores llargues-, em rellegeixo La vida amarga. Diu Pla en el prefaci:
El que jo crec , per contra, és que l'escriptor té una responsabilitat total davant l'època en què es troba. Això és infinitament més important que les inútils i estèrils temptatives per arribar a una originalitat salvatge i primigènia. La literatura és el reflex d'una societat determinada en un determinat moment. L'axioma -vàlid des dels temps més reculats- és de De Sanctis i jo modestament el comparteixo.

Em sembla que la lluna ja és plena. A penes un sospir de tramuntana. Potser m'acabaré la darrera novel·la de Ferran Torrent.

Starking delicious

La serp replica a la dona: “I ca! No morireu pas. Déu sap prou que el dia que en mengeu se us obriran els ulls i sereu com els àngels, que coneixen el bé i el mal”.

Gènesi 3: 4-5

Des de fa uns mesos que a la meva Bíblia de butxaca gairebé se li ha despenjat una tapa i no sé si hi ha algun sistema que li pugui enganxar com si no hagués passat res.

En sortir de can Batlle vaig anar a una llibreria que es troba a menys de deu minuts per veure si li trobava una substituta que fos exactament igual. No, ja no la fan igual; ara és externament molt menys atractiva i no em vaig decidir a canviar-la. En canvi vaig comprar dos llibres que no tenia previstos. És ben curiosa aquesta llibreria: està situada al centre de la ciutat en un edifici “singular”, però en un dels carrers menys transitats, únicament de pas. Sempre amb poca gent, les seves prestatgeries i els seus taulells els ocupen llibres acabats d’editar i també d’altres que fa temps que han desaparegut dels comerços més convencionals. A més, també edita els seus propis llibres, difícils de trobar en altres llocs. Que jo recordi, no hi he entrat més de cinc vegades, i potser exagero.



Ja al carrer em vaig adonar per primera vegada del detall que ornamenta la seva porta: aquesta serp que podeu veure en la imatge de més avall que ofereix la poma del jardí de l’Edèn a tots aquells qui entren al local. Aquest poma vermella, brillant, tan temptadora, em va semblar un símbol genial en una llibreria, i més en una llibreria religiosa. No discutiré si a dintre es pot trobar el bé o el mal, però sens dubte sí que es troba el coneixement que ens pot fer una mica més lliures i ens apropa als àngels o als dimonis. Aquest cop vaig fer bondat i la meva tria crec que m’apropa als àngels.

és però no existeix (o viceversa)

Diu Jorge Semprún, a qui alguns deuen creure mort: “Dios no és, però existe mientras exista el hombre y lo necesite”. En aquest final de dissabte o vigília de diumenge, amb la terra que per un moment impedeix que la llum del sol es reflecteixi en la lluna, necessito buscar aquest Déu que no és però existeix, necessito unes paraules de llum, potser de consol, en la meva omnipresent solitud.

Que n’ets de bella, amiga meva,
que n’ets de bella!
Els teus ulls són coloms,
darrere el teu vel.
La teva cabellera és com un ramat de cabres
que baixa onejant per la muntanya de Galaad.
Les teves dents com un ramat d’ovelles toses
que surten del bany.
Totes porten bessonada;
d’estèril no n’hi ha cap.
Com un fil d’escarlata els teus llavis;
la teva boca és un encís.
Les teves galtes són com grans de magrana,
darrere el teu vel.
El teu coll és com una torre de David,
construïda com les fortaleses.
Hi ha penjats els mil escuts,
totes les rodelles dels guerrers.
Els teus dos pits són com dos cervatells,
com una bessonada de gasela,
que pasturen entre els lliris.

Càntic del Càntics, 4, 1-5

Continuo, i no necessito res més... Si no fos que m’atreu “Catalunya cristiana”, un bloc recent que s’anuncia a Internet. La seva lectura, després de recórrer a la font original del cristianisme, tan interpretada i interpretable, em deixa perplex, inquiet:

LA PORNOGRAFIA ÉS ADDICTIVA (sic). NO CREMIS TEMPS NI ESFORÇOS EN (sic) MIRAR PORNOGRAFIA, ESMERÇA EL TEU TALENT EN LA DEFENSA DE CATALUNYA.



"Sabeu que es va dir: No cometis adulteri.
Però jo us dic: Tot aquell qui miri una dona amb cobejança, ja ha comès adulteri amb ella en el seu interior."

Mateu, 5, 27-28.





La imatge que il·lustra el post és la de l’innocent conillet del “Playboy”, amb el lema: “PORNOGRAFIA ¡NO!

No se’m va acudir mai, quan la mirava, que “Playboy” anés més enllà de l’erotisme. Ara, amb els anys, veig la revista, si em centro en les imatges i deixo de banda els articles, com un conjunt de pàgines que ens mostren unes noies, sobretot, que gaudeixen d’una salut que ja m’agradaria a mi, tot i que entenc que algunes han visitat en més d’una ocasió algun metge de la privada per mantenir-la. El que em resulta més estrany, però, és que “Catalunya Cristiana” ens proposi que en lloc de fullejar la publicació ens dediquem –esmercem nostre talent- a defensar Catalunya. No hi veig la relació, el possible lligam entre una cosa (rebutjable) i l’altra (dsitjable) m’aclapara. Segueixo llegint posts i tampoc no acabo de veure clar el tema del creacionisme o de l’homosexualitat, en canvi entenc perfectament la proposta de boicot a la COPE.

Desconcertat, torno als orígens, torno a la Bíblia, torno al "Càntic dels Càntics", que considero que m’acosta més al meu Déu, que és però que no existeix, i que jo necessito en aquest moment. Tot plegat, però, no trobo el que busco i no sé, ni sé si busco.