Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Any Espriu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Any Espriu. Mostrar tots els missatges

24.11.13

aquest diumenge, amb música ho escoltaríeu potser millor?


En una conferència de fa uns quants mesos, Miquel Desclot ens parlava de la música d'Espriu i ens deia que no es coneixia que l'escriptor tingués un repertori molt extens de gustos musicals, o al menys no es coneixia. Desclot, doncs, ens va explicar, i vam poder escoltar, algunes de les músiques que s'havien fet sobre l'obra d'Espriu. Els oients, que sabíem que en les seues darreres setmanes Espriu seguia la sèrie sobre Verdi de TV1, potser ens quedarem per sempre més amb les ganes de conèixer les seues preferències musicals. No s'hi pot fer res si algú que no se m'acut no ens il·lumina a darrera hora.

Continuem, doncs, amb una mica de l'obra musicada d'Espriu. Aquest any s'han fet algunes aportacions noves de les quals ja he parlat (d'altres no he dit res, com del CD de Didac Rocher, El Minotaure i Teseu, o d'actuacions no enregistrades en disc) i alguns reculls d'obra ja editada. A destacar, entre aquests, Amb música ho escoltaries potser millor, que recull 18 textos del poeta en veus molt diverses -entre les quals es troba a faltar la de Raimon, en un entotsolament que només ell ens sabria explicar- i enregistrats al llarg de força anys. L'editora Picap ha tret no fa res un disc titulat Espriu en pròpia veu, que aprofita material editat l'any 63 per Edigsa en el disc Salvador Espriu. Poemes amb la veu del poeta i afegeix la música de Toni Xuclà.

Sé sap que tinc el defecte de perdre'm fàcilment escoltant els poemes recitats, que si arribo als textos és per una lectura personal, sovint repetida fins a l'extenuació, però el rum-rum dels rapsodes, professionals o amateurs, no em desagrada, és un primer contacte, o un reblament, del meu procés mental, necessàriament solitari, que fins i tot algun cop em mostra perspectives noves. He escoltat ara mateix els pomes recitats per Espriu i recollits per Edigsa i la veritat és que la veu del poeta no m'ha ajudat gaire a entrar en l'ànima dels versos; després, he escoltat la versió amb la música de Toni Xuclà -aquestes músiques que acompanyen, però sovint amaguen les paraules- i el resultat ha estat pitjor, però... a mesura que anava escoltant la versió he pensat que ja m'està bé, molt bé, que després jo ja faré la meua, a poc a poc, sense presses, tornant i retornant les vegades que calgui.

Per a qui no tingui a mà el poema del títol, deixo les dues versions esmentades abans que me les facin esborrar de You Tube, tot i que son comprades, i, si s'escau, ja em direu què.






P.S.: Us heu fixat en el vers “tu i jo, una dona i un home”? Haurien d'aclarir els que editen el poema qui és la dona? No cal? No té importància? Queda clar?

A vegades, un vers llegit ens fa aturar i reconsiderar. M'enteneu? Després, no passa res, i aquesta és la gràcia de la poesia.


21.1.13

una mica més d'Espriu, i això que encara no ha començat oficialment el seu Any

Espectacular foto d'Espriu a la portada del diari “ara” d'avui -és a dir, ahir-, amb articles de tot tipus sobre l'escriptor a l'interior, i una idea que m'ha semblat molt interessant: de tant en tant, a la dreta de les pàgines de qualsevol de les seccions del diari, una columna amb les paraules valoratives de diferents personatges (mireu la imatge de més avall per fer-vos càrrec del que vull dir), de manera que el lector d'internacional, del tema del dia..., fins i tot dels esports, es deu haver adonat que passa alguna cosa amb Espriu.

Algú pot dir que el fet que Espriu aparegui a l'”ara”, té un mèrit relatiu, que els lectors del diari ja saben de què va la cosa, que la sorpresa seria veure Espriu en les mateixes circumstàncies a “El Mundo” o a l'”Aftonbladet” d'Estocolm. Bé, tot és començar. Qui sap si Espriu traspassarà novament fronteres i anirà allà on ni els organitzadors del seu Any tenen previst, que no tot ha de ser el consum interior o de lletraferits exteriors.

Del diari d'avui, que he llegit a mitges, m'ha cridat l'atenció la columna de Casasses que copio en horitzontal a continuació:

Feble i indecís.

“És un poeta indecís, de metafísica barata i execució preciocista, i humanament feble i trist. Estic d'acord amb Agustí Bartra quan diu: “Crec que ja és hora de deixar d'escoltar la veueta planyívola que fa : “Oh que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra...” Això no té res a veure amb la consciència tràgica: és el rosegar d'ungles de les castracions, la llàgrima devorada per la lleganya, l'àguila convertida en gallina. Fins a cert punt és un testimoni. Però el que ens cal és que els millors forgin una consciència que acabi amb el prestigi del somiqueig estètic. Que ho llenci d'una vegada les balances que només peses les figues seques de l'esperit afonat!”

Enric Casasses (Barcelona, 1951)

És clar que si, és una opinió, no sé si molt o poc compartida, tan vàlida com qualsevol altra. De l'Enric Casasses, com de la majoria de de poetes, he llegit ben poca cosa, tot i haver nascut el mateix any (ell deu ser una mica més gran), potser perquè inconscientment he arribat a la conclusió que és més guapo que jo. Però que no sigui dit, aquí deixo uns versos seus, que sempre és bo començar per algun lloc:


L’ARGUMENT QUE LI FALTAVA AL
SALVADOR PER TAL DE PODER SALVAR RE

4 menes de lectors: Esponges, que ho xuclen tot
sense distingir, Rellotges de Sorra, que reben i dei-
xen anar tot d’una, Sacas, que només retenen els
pòsits de les espècies i deixen fugir el vi, i Sedassos,
que només retenen lo millor.

JOHN DONNE, Biathanatos

Ai pastoret ai
tenies raó amb el teu discurs apocalíptic
però no pas tota ni de bon tros
perquè si fos tal com tu dius
empenedits d’haver
cremat tant de petroli
et seguiríem tots per munt enllà
i en canvi
no ho esem fent
-fem com aquell-
i doncs per tant
alguna cosa fa-
lla del teu discurs
i no només nosaltres
i la mateixa cosa falla en tants
i tants discursos
que gairebé semblen la veritat
que cal
la concolent
però si ho fossin
remogut ja ens hauríem i mogut
i l’argument sembla que estigui del revés
però noi és tal com és:

com que no estem ben convençuts de res
doncs és que res és veritat de tot
... i a veure com peta, que hom
vol exposar-se i de fet s’exposa,
tots.

Au pastoret no et queixi tant i anima’t
que toca repensâ’ns-ho.