aquest diumenge, amb música ho escoltaríeu potser millor?

En una conferència de fa uns quants mesos, Miquel Desclot ens parlava de la música d'Espriu i ens deia que no es coneixia que l'escriptor tingués un repertori molt extens de gustos musicals, o al menys no es coneixia. Desclot, doncs, ens va explicar, i vam poder escoltar, algunes de les músiques que s'havien fet sobre l'obra d'Espriu. Els oients, que sabíem que en les seues darreres setmanes Espriu seguia la sèrie sobre Verdi de TV1, potser ens quedarem per sempre més amb les ganes de conèixer les seues preferències musicals. No s'hi pot fer res si algú que no se m'acut no ens il·lumina a darrera hora.

Continuem, doncs, amb una mica de l'obra musicada d'Espriu. Aquest any s'han fet algunes aportacions noves de les quals ja he parlat (d'altres no he dit res, com del CD de Didac Rocher, El Minotaure i Teseu, o d'actuacions no enregistrades en disc) i alguns reculls d'obra ja editada. A destacar, entre aquests, Amb música ho escoltaries potser millor, que recull 18 textos del poeta en veus molt diverses -entre les quals es troba a faltar la de Raimon, en un entotsolament que només ell ens sabria explicar- i enregistrats al llarg de força anys. L'editora Picap ha tret no fa res un disc titulat Espriu en pròpia veu, que aprofita material editat l'any 63 per Edigsa en el disc Salvador Espriu. Poemes amb la veu del poeta i afegeix la música de Toni Xuclà.

Sé sap que tinc el defecte de perdre'm fàcilment escoltant els poemes recitats, que si arribo als textos és per una lectura personal, sovint repetida fins a l'extenuació, però el rum-rum dels rapsodes, professionals o amateurs, no em desagrada, és un primer contacte, o un reblament, del meu procés mental, necessàriament solitari, que fins i tot algun cop em mostra perspectives noves. He escoltat ara mateix els pomes recitats per Espriu i recollits per Edigsa i la veritat és que la veu del poeta no m'ha ajudat gaire a entrar en l'ànima dels versos; després, he escoltat la versió amb la música de Toni Xuclà -aquestes músiques que acompanyen, però sovint amaguen les paraules- i el resultat ha estat pitjor, però... a mesura que anava escoltant la versió he pensat que ja m'està bé, molt bé, que després jo ja faré la meua, a poc a poc, sense presses, tornant i retornant les vegades que calgui.

Per a qui no tingui a mà el poema del títol, deixo les dues versions esmentades abans que me les facin esborrar de You Tube, tot i que son comprades, i, si s'escau, ja em direu què.

P.S.: Us heu fixat en el vers “tu i jo, una dona i un home”? Haurien d'aclarir els que editen el poema qui és la dona? No cal? No té importància? Queda clar?

A vegades, un vers llegit ens fa aturar i reconsiderar. M'enteneu? Després, no passa res, i aquesta és la gràcia de la poesia.