novembre

Si pogués oblidar que feliç que vaig ser,

recordar ara la tristor
seria un disgust suportable.
Però el record de la Floració

fa el novembre més difícil encara,
fins que jo, que era gairebé audaç,
em perdo pel camí com un Infant
i em moro de fred.

Emily Dickinson: Aquesta és la meva carta al món. Poemes escollits. A cura de Marcel Riera. Ed. Proa, 2017.

Ara que llegeixo tan poc, i faig tan poc, he rellegit el poema un altre cop, un dia més, com ho he fet unes quantes vegades durant les darreres setmanes, i encara, en un exercici sentimental i de retrobament que no em porta enlloc, o potser sí, he vist, volgudament, inevitablement?, imatges boiroses... Sí, fa fred, però avui el sol ha estat esplèndid, malgrat el record dels meus morts del novembre que al matí, després de les pluges passades i del fred sobtat, m'ha semblat que em somreien.

1959-2017

Veig i escolto per la tele el darrer dels recitals de comiat de Raimon. De tant en tant enfoquen la platea: predominen els cabells blancs i grisos en els homes, o la seua manca -en les dones, això dels colors no queda tan clar- i no arribo a veure adolescents, que potser aplaudeixen des dels pisos superiors.

Quan feia classes i tocava, abans de llegir els poemes, posava als alumnes Veles i vents, o la peça d'orfebreria ausiasmarquiana que és Així com cell que es veu prop de la mort, o l'Elogi dels diners... En moltes cares hi havia un escepticisme inicial, fins i tot algun riure contingut; després, lentament, el silenci, la concentració, potser el reconeixement, potser la indiferència educada, potser tants altres coses que mai vaig saber. Encabat parlàvem, i abans de situar els poemes, abans d'endinsar-nos-hi, miràvem de situar el cantant. Pocs, poquíssims, reconeixien les cançons i l'interpret; alguns, algunes, parlaven del pare o, sobretot en els darrers temps, dels avis. Per què el que havien escoltat no formava part de la seua banda sonora en la majoria dels casos si Raimon era, també, un cantant contemporani seu? De quants dels centenars d'alumnes que he tingut s'ha convertit Raimon en u element de la seua banda sonora, en un petit referent de la seua música? Per què? No, no especularé, no faré reflexions que avui no m'interessen, tot i que crec que, com a mínim sociològicament, podrien tenir molts matisos, moltes possibilitats.

Avui m'he emocionat en algun moment veient i escoltant aquest Raimon que forma part de la meua banda sonora, és a dir, de la meua història -vet aquí la resposta a alguns perquès-, aquest Raimon contingut, fins i tot hieràtic, aquest Raimon líric, irònic, existencialista, lluitador, solitari i solidari, lloat i blasmat, etc., que en la història més recent un havia arribat a pensar que estava més enllà del bé i del mal.

Prou, acabo com acaba, i com va començar:

final del camí (per al Barça, no)

Així doncs, de la Malpaso em vaig encaminar a la Central del carrer Mallorca, on estava segur que trobaria més d'una edició de Platero: si no tenen un llibre de ficció literària a la Central, on el puc anar a buscar?, a part d'internet, esclar. No vaig perdre el temps mirant prestatges, sinó que vaig preguntar a la noia de l'ordinador, que no el va haver de mirar per saber que el tenien en un determinat prestatge. La vaig seguir amb respiració agitada -ella era veloç, molt més que Platero- i vaig veure com resseguia els lloms dels llibres..., però, ai!, no els en quedava cap exemplar. Suposo que em va veure voluble, presa d'un desig momentani, i per això no em va suggerir que el podia encarregar, o potser que el tenien a la Central del carrer Elisabets. En fi, simples hipòtesis. Tot i la decepció, em vaig quedar una estona mirant superficialment, com no pot ser d'altra manera, les taules de llibres, especialment la de poesia. Vet aquí que em va cridar l'atenció la Poesia Completa de Lezama Lima, l'escriptor cubà de qui no sabia que s'havien recollit tots els poemes en un sol volum. Va ser com un petit esclat premonitori: tothom sap l'admiració de l'escriptor cubà per Juan Ramón Jiménez, que no sé si va conèixer personalment durant la seua estada a l'illa entre els anys 36 al 39 o ja es coneixien d'abans. En resum, que vaig sortir de la llibreria amb els poemes dins d'una bossa de paper vermella. No sabria explicar ara per què Lezama Lima fou un dels escriptors mítics de la meua joventut, però deixo constància del fet.

Vaig pensar, amb tan poca fe com en la remuntada del Barça davant del París: i si m'arribés a la Casa del Llibre, la de la Rambla de Catalunya? Pensat i fet. Vaig recórrer un altre cop a la taula de l'ordinador. El noi, també sense mirar la màquina i a un trot de vertigen, va acostar-se a la lleixa adequada i ens vam trobar a meitat del camí -jo esbufegant- amb dos exemplars de Platero y yo. Em va dir que eren els millors. Un breu repàs em va confirmar que eren una bona tria, però vaig voler anar al meu ritme un pèl més lent i vaig examinar altres exemplars. Resultat, que em vaig quedar amb un tercer volum, amb un pròleg llarguíssim -edició de Jorge Urrutia- i ple de notes a peu de pàgina amb les correccions del poeta a traves de les diferents edicions, amb el canvi d'ordre de capítols, etc.

A casa vaig començar per José Lezama Lima. Fullejant, llegint principis, repassant modernismes -Ai, Rubén!- . Recordeu el vent d'aquests dies passats? La imatge, al menys tal com la sento habitualment des de casa, em va semblar d'una precisió poètica gairebé científica:

Al pie de las murallas

el aire tartamudo
desliza sus sirenas...

José Lezama Lima: “Bahia de la Habana”

Talment com el partit del Barça d'avui: un, dos, tres, quatre, cinc, sis, amb petit contrapunt. Un tornado inesperat, intermitent.

feia una mica de fred

No tenia intenció de començar per aquí, però no hi puc fer res. De les 302 pàgines del llibre, quan l'he obert, l'atzar dels dits m'ha portat a la 174 que, com sap tothom, és a l'esquerra. La dreta, segona opció segons es mou la vista, tampoc és que ... No em queixo del retrobament, ans al contrari.

Molt devotament,
a T. S. Elliot

Com més floreix abril, més trist estic,
i com més crema el sol, més sento el gel.
Ara comprenc que de fredor sóc ric
i que abril ja no és dolç sinó cruel.

Cruel abril: aquell prestigi antic
que tenies de roses i de mel,
té la fugacitat per enemic.
¿D'això els enamorats en diuen cel?

Cruel abril, cruels enamorats
emparellant per força carns marcides,
nafres acumulant, sumant edats.

Cruel abril. Els prats de margarides
ja són tombes de flors, records de prats.
Cruel abril. Cruels les nostres vides.

Gerard Vergés: “April is the Cruellest Month”, dins Poesia Completa. 1982-2014. Proa, 2015.

Si el poeta fa servir Elliot coma excusa, jo el faig servir a ell, només ara. De moment em sembla prou satisfactori.

Darío, Rubén. Sempre present

Just l'altre dia recordava la paraula justa i just avui fa cent anys que va morir Rubén Darío, poeta no només de la paraula i el contingut sinó també de la música; i potser per la seua música : Ya se oyen los claros clarines..., no prou seguit per la gent que s'apropa més a la prosa que al vers. Gran Darío!

Els coneixeu aquells que diuen:

!Qué bonitos

los versitos!
-me decía
don Julián...
Y aquella frase tenía
del diente del can hidrófobo,
del garfio del alacrán.

Gran Rubén!

llibre quart: temps

Tanco el petit cicle de la generació dels 50 amb José (Josep) María (Maria) de Martín, el coautor de la novel·la d'ahir. Com que no és nou en el blog i no tinc ganes de repetir-me gaire, recordaré que el que vaig dir sobre ell es pot trobar aquí, però afegiré algun detall i, esclar, algun text, que és el que interessa.

Josep Maria de Martín, va nàixer a Berga el 1920... (veure la Viquipèdia), va estudiar a Barcelona la carrera ..., amic de... (veure la Viquipèdia). Ras i curt: dubto que hi hagi un pintor i poeta català d'obra tant interessant dels qual es trobi menys informació a internet. Sobre la seua pintura no puc dir gaire cosa; en canvi, he llegit la seua obra poètica, a poc a poc, no pot ser d'altra manera, que publicava amb el pseudònim de Bernat Meix. En total, quatre llibres ( Els jornals al cos, El peu al coll, La mosca al nas i El nus a la cua) que van ser recollits en un sol volum posteriorment amb un títol molt significatiu: El clam a l'erm (2001). Per què el pintor va decidir ser poeta (o no volia ser poeta?)? Per què va publicar poemes durant una dècada i després va plegar (o simplement va deixar de publicar?)? Tot això ho explica breument ell mateix d'aquesta manera: “Als cinquanta [anys] decidí fer-me versaire catalanesc per allò que d'altres més burros que jo en feien. Al cap de deu anys, plego convençut de no fer perdre el son a ningú, que diuen que els meus rims no s'entenen i, pel que es veu i ou, és ben bé així.” Si jo estigués en edat i condicions de fer una tesi doctoral, triaria -ara, demà no ho sé- la poesia de Bernat Meix. Sé que em tocaria suar i que maleiria el moment de la tria, però també sé que em divertiria amb cada avanç que fes en una obra absolutament coherent, intel·ligent i amb constants complicitats a descobrir. De moment, en tinc prou, com en els dies anteriors, a compartir-la una mica i a preguntar sense esperar resposta qui és el guapo o la guapa que ha volgut anar més enllà dels trossets que he pujat.

El poemari La mosca al nas (1976), de Bernat Meix s'encapçala amb aquesta advocació: Ésser molt seríós/em cau dificultós. Carmina Burana. Que no ens enganyi el lema, Carmina Burana és cosa seriosa, i jocunda, sí, també. En copio un poema definitori, del poemari; si cal l'ús del diccionari, és cosa de cadascú.

I

Só dolençós i macilent

de l'impensat bescantament,
secreció d'un aparent
inconegut
que em blasma a tort i amb deferent
col·lusió em deix talment
com un drap brut
manipulant a ma salut
l'habitual llei de l'embut.
I só titllat de ceballut
del morro fort
i de colltort
empedreït
i fementit
lletraferit
amb pell de bé.
L'ocult perquè
no calo, a fe.
Puix no li fiu mai cap mercè.

II

Ans en saó d'adversitat,

de pega i cops acabalat
ensopegui tostemps costat
i parentiu
qui em des un mos de freginat,
em resquités l'inquilinat
prohibitiu
i a mon fogar cedís caliu.
De trascantó, d'un caseriu
amb trumferar de regadiu
i pinetells,
cabrots, anyells,
marrans, capons
i lats sarrons
tips de doblons
que só l'hereu.
I hui pel conreu,
sens cirineu,
he d'emmenar bo i sol ma creu.

Bernat Meix: “De humana natura”, a La mosca al nas.


Apa, bones lectures!

per un moment tothom és, o sembla, feliç, excepte alguns... i ja es veurà

E pur si muove!

Galileo Galilei

La vida continua
Artur Mas (i molts altres)

Colau guanya i Barberà, encara que no perd,  perd... i tantes altres coses. Els propers dies seran apassionats (el principi de la fi?), sobretot als mitjans, després el temps s'alentirà i anirem veient. Uns seran (serem, sereu?) feliços i els altres no tant. Jo continuo amb els meus petits afers quotidians, de la resta en podem parlar demà.

Ai manyac què em fas,
ai que m'ho veus tot,
ai que em treus les calces
ai que em mires molt!

Ai la llengua aquí,

ai que estic torbada,
ai que tanco els ulls,
ai que m'obro massa!

Ai que la tens dins,
ai que ets descarat,
ai que humida em poso,
ai com la bellugues!

Ai que deus pensar,
ai que tova estic,
ai que el botó em tiba,
ai com me l'animes!

Ai com t'aprofites,
ai que tot em raja,
ai que tot em crema,
ai no sé que em dic!

Ai que ets atrevit,
ai que bé m'hi poses,
ai com t'ho consento,
ai si algú ho sabia!

Ai no sé què em passa,
ai que perdo l'esma,
ai que m'obro més,
ai no ho diguis mai!

Ai que no sé on sóc,
ai quin bo que em dones,
ai que em torno boja
ai que em vull morir!

Ai que no reposes,
ai que em torna això,
ai i que m'agrada,
ai que em fas feliç!

Ai no tinc vergonya,
ai no en vull tenir,
ai que endins m'entraves...
Oi que hi tornaràs?

Manuel de Pedrolo: “La felicitat”, dins Eròtica XX

ostracisme poètic?

Des d'ara, amb la publicació d'aquesta Obra poètica completa (1931-1990), cinquanta anys després d'iniciar-se, una imatge globalitzadora i més rica de Manuel de Pedrolo roman a la cantonada. Algú s'hi aproparà o dispararà, de lluny, amb bala?

Xavier García: final del pròleg, també intitulat (m'agrada conjugar l'arcaic -o modern?- verb intitular) “Una obra poètica i els seus ostracismes”. Lleida, Pagès editors, 1996.

¿Aproximació o trets a les més de set-centes pàgines poètiques de Pedrolo publicades com aquell qui diu fa quatre dies? Doncs em sembla que ni una cosa ni l'altra. Per què? Vet aquí una pregunta que jo no sé respondre i que dubto que algú em pugui explicar prou satisfactòriament. Amb el permís dels editors -espero que no els faci res que intenti contribuir a una reedició del llibre, i si veuen que em desvio que m'avisin-, em permetré copiar poemes de Pedrolo alguns dies, fins i tot dels de formes adustes, escrits a raig. Com que estem en període electoral, aquesta nit em decanto pels epigrames polítics circumstancials (res a veure partits o personatges esmentats en l'origen o continuació de l'ostracisme).

Epigrama

Socialistes i convergents

es miren l'ou com balla
i tots tenen la cua de palla
quan s'ensenyen les dents.

Socialistes i convergents

en ordre de batalla
se la jugaran a qui més gralla
per fer-se amb el convent.

Socialistes i convergents

han preparat la dalla
a veure qui més i millor talla
un bacallà pudent.

31 de gener de 1988

Tres epigrames

En Pujol, el gran croat,

porta a Roma el Mil·lenari
i l'il·lustre ensotanat
l'hi canvia pel rosari

**

L'Enric Guitart fa cultura

amb el gec ben descosit
per les dents del gos d'atura
que li daren a Madrid.

**

En Xavier Bru de Sala

no es treu els ulls del melic
mentre va pujant l'escala
amb somriures de nou ric.

7 de desembre de 1988

tres poemes i alguna cosa més

Enrique Jardiel Poncela va nàixer a Madrid l'any 1901 i va morir a la mateixa ciutat 50 anys i uns mesos més tard. De la seua obra literària, el que més es recorda és el teatre; d'entre el teatre, possiblement Eloisa está debajo de un almendro. Quan jo feia el batxillerat, el seu nom apareixia als llibres de literatura i si el professor arribava a èpoques tan modernes, en parlava. A la tele, a l'única tele que hi havia, es representaven les seues obres en blanc i negre i a mi m'agradaven. Al mateix temps, a casa quedaven exemplars vells de “La Codorniz” -potser la revista d'humor més reeixida de la literatura espanyola- que el pare havia anat comprant irreligiosament; Jardiel hi apareixia. M'ho passava bé amb la seua prosa, que es movia entre la realitat i l'absurd. He mirat per casa i no he trobat res de l'escriptor..., potser al poble encara hi ha alguna cosa.

No cal que continuï; simplement que fa unes setmanes, mirant els prestatges misèrrims dedicats a la poesia d'una de les llibreries més grans de Barcelona, vaig trobar un llibre de Jardiel Poncela: Poesía completa, editat per Hiperión (2013) a cura d'E. Gallud Jardiel. El vaig fullejar i en un dels rampells de la nostàlgia que darrerament em caracteritzen, me'l vaig comprar. Segurament la poesia és el gènere menys conegut de l'escriptor i em va semblar interessant veure-la aplegada: diversitat de metres i de temes. Potser el seu poema més conegut és el de la ciutat de Nova York, de gran condensació, àgil, testimoni d'un moment i d'una òptica. Compartiré també dos poemes més, el dedicat a la joventut, quan ja no era joves, esclar, i un dels darrers anys, que reflecteix la seua situació  i on l'humor a penes pot amagar l'amargor del moment, la manca d'esperança, sense retrets innecessaris. Vindico Jardiel Poncela? No cal; dono testimoni de lectura.

 

Una ciudad con dos ríos.
Chinos, negros y judíos
con idénticos anhelos.
Y millones de habitantes,
pequeños como guisantes,
vistos desde un rascacielos.
En el invierno, un cruel frío
que hace llorar. En estío,
un calor abrasador
que mata al gobernador
–que es siempre un señor con lentes–
y a los doce o trece agentes
que llevaba alrededor.
Soledad entre las gentes.
Comerciantes y clientes.
Un templo junto a un teatro.
Veintitrés o veinticuatro
religiones diferentes.
Agitación. Disparate.
Un anuncio en cada esquina.
«Jazz-band». Jugo de tomate.
Chicle. «Whisky». Gasolina.
Circuncisión. Periodismo:
diez ediciones diarias,
que anuncian noticias varias
y todas dicen lo mismo.
Parques con una caterva
de amantes sobre la hierba
entre mil ardillas vivas.
Masas con fama de activas,
pero indolentes y apáticas.
«Estrellas», actrices, «divas»
y máquinas automáticas.
Oficinas sin tinteros:
con «Kalamazoos», ficheros,
con nueve timbres por mesa
y con patronos groseros
de cara de aves de presa.
Espectáculos por horas.
«Sandwichs» de pollo y pepino.
Ruido de remachadoras.
Magos y adivinadoras
de la suerte y del destino.
Hombres de un solo perfil,
con la nariz infantil
y los corazones viejos.
El cielo pilla tan lejos,
que nadie mira a lo alto.
Radio, Brigadas de Asalto.
Garajes con ascensor.
Cemento. Acero. Basalto.
Sed. «Coca-Cola». Sudor.
Prisa. Bolsa. Sobresalto.
Y dólares. Y dolor:
un infinito dolor
corriendo por el asfalto
entre un «Cadillac» y un «Ford».

 

 

"Nueva York"

Juventud es ser joven:

la palabra lo dice.
Suspirar con Beethoven.
Y usar polvo “Marlice””
y contemplar la luna.
Y aspirar una rosa.
La juventud es una
estupidez gloriosa.

Bailar sin hacer pausas.

Ser feliz sin motivos.
Estar triste sin causas.
Viajar en los estribos.
Y burlarse de todos
y charlar por los codos.
Y no tener fortuna
y no importar la cosa.

La juventud es una

estupidez gloriosa.

"Juventud"

¡He aquí el año 50! Entro en su mes de enero

sin juventud ni ensueños: sin salud ni dinero,
pues es éste el sexto año en que sufro el asedio
de un mal del que los médicos no saben ni una jota
salvo lo que yo sé: que mi vida se agota...

Así, para ganar lo poco que comemos,
paso noches enteras envuelto en un abrigo;
que aunque está, por viejo, en los mismos extremos,
es de todas mis ropas, la menos de mendigo;
la menos imposible, aunque tan reluciente
como la pobre mente que con igual estrella
le ayuda en su faena, pues gracias a él y a ella
y a una pobre botella llena de agua caliente,
consigo ir escribiendo, dando diente con diente...
mientras que no se enfría, claro está, la botella.

En estas condiciones, y viendo alrededor

en mi despacho, donde lo que cuento sucede,
todo lo que fue nuevo y ahora está mustio,
por el uso y abuso de lo que no se puede
restaurar, renovar o arreglar, y que cede
como el propio organismo al tiempo y al furor:
en estas condiciones, sintiéndome tan triste
como un perro olvidado por el Dios de los canes,
siendo el centro de toda la amargura que existe,
voy escribiendo -poco y yo sé con que afanes-
lo que luego, al leerse, tiene que tener chiste
y lo que he de acabar, tenga o no tenga gana,
antes de que amanezca la siguiente mañana:
pues, no acabar de hacerlo del todo, significa
el que ya no lo cobre a las doce la chica,
y el no poder hacer la compra cotidiana.

"Enero de 1950"

Mark Strand, dos poemes i mig (i 3)

Ja no caldria continuar amb Strand, però no puc deixar un poema a mitges, així que acabo amb la traducció de la segona part de “Traducció, 5”. Es pot traduir? No es pot traduir? Preguntes inútils perquè la qüestió, fins que tothom sigui omnilingüe, és com.

Afegeixo l'original sencer i, per si algú, sigui poeta o no es vol entretenir amb la lectura o la traducció, tanco aquest petit cicle amb “The Great Poete Retorn”, publicat al “The New Yorker” l'any 1995 i posteriorment, l'any 99, al volum Blizzard of one: poems.

“Vós descobrireu”, digué Borges, “que Wordsworth rebutja

ser traduït. Sou vós qui haurà de ser traduït, qui

haurà de convertir-se, encara que el temps s'eternitzi, en l'autor

de “The Prelude”, això és el que va passar amb Pierre Menard quan

va traduir Cervantes. Ell no volia compondre un altre Don Quijote

-cosa que és fàcil- sinó Don Quijote. La seua admirable intenció

era produir unes pàgines que coincidissin -paraula per paraula,

lletra per per lletra- amb les de Miguel de Cervantes.

El mètode inicial que imaginà era relativament senzill: Conèixer

bé l'espanyol, recuperar la fe catòlica, guerrejar contra els moros

i el turcs, oblidar la història d'Europa entre 1602 i 1918, i ser

Miguel de Cervantes. Compondre Don Quijote a principis

del segle disset era una empresa raonable, i necessària,

potser fatal; a principis del segle vint, era quasi impossible.”

“No gairebé impossible”, li vaig dir, “sinó absolutament impossible,

perquè par traduir hom ha de deixar de ser.” Vaig tancar

els ulls per un segon i em vaig adonar que si deixava de ser,

mai podria saber-ho. “Borges...” vaig estar a punt de dir-li

que la força d'un estil hauria de mesurar-se per al seua resistència

a la traducció. “Borges...” Però quan vaig obrir els ulls, ell i el

text on estava dibuixant havien desaparegut.

-------- o ---------

I was in the bathtub when Jorge Luise Borges stumbled in
the door. "Borges, be careful!" I yelled. "The floor is slippery
and you are blind." Then, soaping my chest, I said, "Borges,
have you ever considered what is implicit in a phrase like
`I translate Apollinaire into English' or `I translate de la Mare
into French': that we take the highly idiosyncratic work of
an individual and render it into a language that belongs to
everyone and to no one, a system of meanings sufficiently
general to permit not only misunderstandings but to throw
into doubt the possibility of permitting anything else?"
"Yes," he said, with an air of resignation.
"Then don't you think," I said, "that the translation of
poetry is best left to poets who are in possession of an
English they have each made their own, and that language
teachers, who feel responsibility to a language not in its
modifications but in its monolithic entirety, make the worst
translators? Wouldn't it be best to think of translation as a
transaction between individual idioms, between, say, the
Italian of D'Annunzio and the English of Auden? If we did,
we could end irrelevant discussions of who has and who
hasn't done a correct translation."
"Yes," he said, seeming to get excited.
"Say," I said. "If translation is a kind of reading, the
assumption or transformation of one personal idiom into
another, then shouldn't it be possible to translate work done
in one's own language? Shouldn't it be possible to translate
Wordsworth or Shelley into Strand?"
"You will discover," said Borges, "that Wordsworth refuses
to be translated. It is you who must be translated, who must
become, for however long, the author of The Prelude. That
is what happened to Pierre Menard when he translated Cervantes.
He did not want to compose another Don Quixote --which
would be easy-- but *the* Don Quixote. His admirable
ambition was to produce pages which would coincide --word
for word and line for line-- with those of Miguel de
Cervantes. The initial method he conceived was relatively
simple: to know Spanish well, to re-embrace the Catholic
faith, to fight against the Moors and Turks, to forget
European history between 1602 and 1918, and to *be* Miguel de
Cervantes. To compose Don Quixote at the beginning of the
seventeenth century was a reasonable, necessary, and perhaps
inevitable undertaking; at the beginning of the twentieth
century it was almost impossible."
"Not almost impossible," I said, "but absolutely impossible,
for in order to translate one must cease to be." I closed
my eyes for a second and realized that if I ceased to be, I
would never know. "Borges..." I was about to tell him that
the strength of a style must be measured by its resistance to
translation. "Borges..." But when I opened my eyes, he,
and the text into which he was drawn, had come to an end.

-------- o ---------

When the light poured down through a hole in the clouds,
We knew the great poet was going to show. And he did.
A limousine with all white tires and stained-glass windows
Dropped him off. And then, with a clear and soundless fluency,
He strode into the hall. There was a hush. His wings were big.
The cut of his suit, the width of his tie, were out of date.
When he spoke, the air seemed whitened by imagined cries.
The worm of desire bore into the heart of everyone there.
There were tears in his eyes. The great one was better than ever.
“No need to rush,” he said at the close of the reading, “the end
Of the world is only the end of the world as you know it.”
How like him, everyone thought. Then he was gone;
And the world was a blank. It was cold and the air was still.
Tell me, you people out there, what is poetry anyway?
Can anyone die without even a little?

Mark Strand, dos poemes (1)

"...la poesía no es el medio adecuado para combatir la irresponsabilidad de los grandes empresarios ni de los aparatos estatales"

“Para mí, los poetas tienen solamente dos posibilidades de intervención: escribir ensayos y cartas a los periódicos o, si eso no resulta, coger la metralleta".

Mark Strand: Entrevista a “El País” (22-7-1982)

Fa pocs dies deixava per aquí un quadre de Hopper i la visió que en tenia Mark Strand. No sé si Strand és gaire conegut a Catalunya, tot i que crec que va ser molt celebrada la seua intervenció en un dels Palaus poètics de fa dos o tres anys. Jo a penes conec la seua poesia i no sé si hi ha algun llibre traduït al català. A part de buscar en els originals anglesos, es pot fer una bona aproximació a la seua poesia a través d'una edició bilingüe, anglès-castellà, que es titula Sólo una canción. El llibre, publicat per l'editorial Pre-Textos, és una tria de poemes que comprèn des del primer poemari d'Strand, Sleeping with One Eye Open (1964), fins a Chicken, Shadow, Moon & More (1999); falten, doncs, mostres dels seus llibres del segle XXI, però, per començar, ja és un trajecte prou llarg.

De moment, he triat dos poemes. Bé, el primer és només una part d'un llarg poema que m'ha fet pensar que si bé Strand comentava, revivia, un quadre de Hopper, al pintor segur que no li costaria gens pintar el text del poeta; fins i tot és possible que en la seua obra ja hi hagi alguna pintura que gairebé calca el poema (o potser Strand es va inspirar en un quadre?)

I

Llegim la història de els nostres vides

això passa en una habitació.

L'habitació dóna a un carrer

que ningú transita

en què no se sent cap soroll.

Els arbres estan carregats de fulles,

els cotxes aparcats no es mouen.

Continuem passant les pàgines

esperant alguna cosa, potser la misericòrdia o el canvi,

uns línia obscura que ens mantingui units

o ens mantingui separats.

Vist així podria semblar

que el llibre de les nostres vides està buit.

Els mobles de l'habitació no es van canviar mai,

al pas de els nostres ombres

es van gastar les catifes.

És gairebé com si l'habitació fos el món.

Seiem els dos al sofà, al costat l'un de l'altre,

La lectura és sobre el sofà.

Diem que és l'ideal.

És l'ideal.

 

“La història de les nostres vides”. De The Story of Our Lifes, 1973.

Penso en les vides innocents

de les persones que viuen en les novel·les, de les quals saben

que moriran quan s'acabi al novel·la. Són tan diferents

de nosaltres. Aquí la lluna mira avall maldestrament,

a través de núvols dispersos, sobre el poble adormit,

i el vent arremolina fulles seques

i algú -és a dir, jo- enfonsat en la seua cadira, fulleja

amb neguit les pàgines que queden, sap que no hi ha

temps per a l'home i la dona en la cambra llogada,

per a la llum roja sobre la porta, per a l'arc de Sant Martí

que deixa anar la seua ombra contra el mur; no hi ha temps

per als soldats sota els arbres que voregen el riu,

per als ferits que s'arrosseguen des de molt lluny

a les ciutats de l'interior on seran hostejats.

La guerra que va fer mal tants anys es va acabant,

i tot el que passa arribarà al seu final, excepte una presència

difícil de definir, un senyal, com l'olor de l'herba

després d'una nit de pluja o el record d'una veu

que ens deixa saber vagament,

sense desesperança, que si arriba el final, també passarà.

“Ficció”, de The Continuous Life, 1990

temps de dispersió al final de la jornada

Políticament, i també socialment, el país viu moments d'intensitat extraordinària. Tot i així, la meua sensació és de monotonia, de ritme lent amb petites acceleracions. Gairebé res de nou, un bla bla bla que va pujant de to, de bolero de Ravel que no sé sap quan s'acabarà i amb quina música continuarà. L'11 de setembre serem molts o no tants, però no deixa de ser un gest simbòlic. El cas Pujol és terrible, trist, però no és cap novetat dins de la dinàmica general. El bisbe de Solsona, que només diu que votar està bé, és notícia...Tothom que afegeix una lleugera variació al tema del referèndum, de la consulta (encara hi ha qui debat sobre si és referèndum o consulta, o alguna altra cosa) és notícia...

En la vida econòmica, cultural, etc., del país cap novetat positiva destacable...

En fi, temps d'espera a l'aguait, de moment, del 9 de novembre.

Mentre arriba el moment decisiu, es tracta d'anar passant el temps. Per cert, parlant de temps, mentre els víkings continuen al Museu Marítim de Barcelona, l'exposició de Vicenç Bou (De la Plaça al Paral·lel) que es va instal·lar al Museu d'Història de Catalunya ha passat amb més pena que glòria: encara no dos mesos i no he llegit que ningú n'hagi parlat enlloc.

Aquesta nit, he passat una estoneta llegint poesia de Ruyra. No m'estranya que no la conegui pràcticament ningú:

De la vida
beneïda
pel Senyor

n’és eixida
l'exquisida
flor d’amor.

Llucifer
no’n sent pler;
seva, hi tira
vil guspira.

I el foc creix
i d’ell neix
una fúria:
la Luxúria.


I això que té gràcia aquesta fórmula del sonet invers que ell introduí a les lleters catalanes. Molt més interessant és aquest:

 No diu res a la carn sa angelical nuesa.
 Hi ha en sos ulls d’atzur llunyàries d’infinit.
 De dia té son cos d’albor i esplendidesa,

 traspuen sos cabells la fosca de la nit.
 I amb son airós volar, que encanta l’esperit,
 mou totes les remors de la naturalesa.

 Com en un gran mirall, sa divinal figura
 se pinta dins el si gegant de l’univers.
 És a la terra, al cel, al mar... Arreu fulgura
 i un goig de paradís infon a tots els sers.

 És l’únic àngel bo que, collida la poma,
 no ens és restat ocult per l’ombra de la mort.
 Àdhuc a la dolor don regalada aroma
 que fa cantar el trist amb inspirat transport.

Prou de dispersió per avui.

matinada de juny: síntesis i no (i esperant matinades de juliol)

Nit de finestres obertes i d'aire quiet. Atuïment. Lluny, una música incerta. Sons apagats dels fluxos dels cotxes, i una moto accelerada. Soroll de motors d'aires condicionats. De tant en tant, la veu d'un ocell inquiet, inidentificable. Certesa que els llençols -tant se val si el de baix o el de dalt- seran massa tebis al cap d'un moment.

Des de la terrassa -el mateix aire invisible i humit-, la lluna a penes minvant que busca l'horitzó. Llum en algunes cases: és divendres, o dissabte. En un balconet, il·luminat per una bombeta de llum somorta, una noia immòbil en un seient de plàstic blanc, les mans, juntes, sobre la taula també de plàstic, la mirada perduda, potser en un somni o en una espera.

Desig de fruita fresca, sucosa. Gairebé ja és demà.

Massa paraules per tan poca cosa o, més ben dit, el convenciment que tot el conjunt es pot condensar en un instant, en una imatge o, encara millor, saber captar i expressar l'essència i deixar fora totes les noses. Al final, la certesa de la meua impossibilitat -de la meua ineficàcia- d'acostar-me als mestres japonesos -i tampoc és això-, cosa que no m'impedeix la diversió (o multiplicitats de versions)

Entre dos dies,

la noia en la cadira,
fruita madura


L'aire que crema
desperta les mirades:
balcons, finestres.


Encara és jove
la matinada càlida
que espera el somni


Just entre llums
-potser avui, o ja demà-
blanca la lluna

Nit emboirada,

calitja ciutadana,
la boca seca.


Passen les hores,
de sobte descobreixes
un somni immòbil.

I ja cansat d'imatges antigues i de desencerts, tiro pel dret:

No se sap des d'on,

l'ocella-metralladora
refila bales.

desinformació subjectiva

Hi ha dies que la lectura del diari em porta a algun acte que es fa a la ciutat. Avui, massa precipitadament, he llegit que a la biblioteca de la Sagrada Família, on dimarts vaig assistir a la presentació del llibre de relats de la Montse, hi havia una lectura poètica. La proposta, però, a mesura que anava llegint, m'ha aclaparat: Recital d'una selecció de poemes escrits pe 150 poetes. Déu! 150 poetes! Un o dos poemes per poeta deuen fer... unes quantes hores, sense comptar les presentacions de rigor. Una marató poètica mai vista ni escoltada! Hi ha tants poetes en actiu al país? Sí, segur que molts més. I immediatament m'han tornat a venir al cap, disperses, aquelles paraules de Maragall escrites a “L'elogi de la poesia” que ara copio textualment:

Llavores, poetes, se us tornarà expressiva per sí mateixa en paraules rítmiques; i aquí ha d'acudir la vostra sinceritat. La sinceritat del poeta ha de consistir, ans que tot, en saber esperar la aparició d'aquestes paraules, i després en dir-les tals com elles li han esclatat. La acció de la voluntat i la de l'enteniment són molt importants en la obra poètica, prò en un sentit negatiu: la de la voluntat ha d'ésser reprimir el desitj prematur de parlar; la de l'enteniment conèixer les paraules vives entre la volior de les que la pruïja de parlar hagi evocat impurament en vosaltres. Perquè hi ha tres graus de sinceritat en el parlar: el primer es dir lo que es pensa per voluntat de dir-ho; el segon es dir-ho per una necessitat d'expressió forta, prò no prou encare pera determinar per sí sola la expressió mateixa: aquest es el principi del veritable estat expressiu que enganya a molts, fent-los precipitar a la cerca de paraules i produint l'abort poètic; el tercer grau, que es el de la veritable sinceritat poètica, consisteix en aquell diví barbosseig brollat a través del poeta amb aquell mateix ritme originari que ell sentí en la forma que l'encisà reveladora, que el penetrà i es feu d'ell en la puresa de la seva emoció, i que rompé enfora de ses entranyes apareixent a l'últim en paraula viva ja feta home, feta poesia, feta Déu en la mida del poeta i del seu moment.
Ja ho veieu quina delícia i quin sagrat turment es el de la poesia: ja ho veieu lo que donem quan donem una poesia pura; i també quin engany quan en compte d'ella donem una buida remor de pruïja rítmica, un abort de la emoció, o una estèril excitació voluntària amb la sacrílega disfressa de poesia d'uns versos ben composats. Ja ho veieu si en podem fer de bé i de mal amb això del vers, que sembla un frèvol joc, i ho es de vida o mort per l'esperit.

I no ha estat només la meua incapacitat actual de sobrepassar els actes que s'allarguen gaire més d'una hora, sinó el convenciment, la seguretat, que els 150 poetes eren sincers, però també el dubte que tots tinguessin l'enteniment i la voluntat tal com les concreta Maragall. I deixo constància del meu distanciament de les teories maragallianes, però ja ens entenem. Puc escoltar cinc o sis buides remors de pruïja rítmica (o, encara pitjor, sense ritme), però...

A la nit, he tornat a llegir el diari i m'he adonat de les meues creixents mancances de lector. El text publicitari començava dient: Autisme, trenquem el silenci amb la poesia. Tota una altra cosa, un barbosseig per al qual imagino que no serveix el text de Maragall. Potser un altre dia escoltaré una estona versos com aquests:

EL MAR SENZILL

El mar és un poema senzill
com un drac traient foc per la boca.
Se sent trist i vol jugar com una baldufa rodant.
Paret, paret d’or, taronja de foc.

Berta Farran, 6 anys.


O potser tampoc anava d'això el recital. Desinformació total. Escriure per escriure.

condensació

M'amoïna adornar-me que a vegades escric molt per dir poca cosa. Aquests paràgrafs que se succeeixen per concretar únicament una idea, o dos, i que em costen tant d'escurçar. Envejo els poetes, que amb pocs versos aconsegueixen una condensació expressiva impensable en la meua prosa balbucejant. Si pogués, em faria poeta, però no m'ha estat concedit el do, encara que algunes vegades -fora tota humilitat- intenti alguns versets amb models llunyans per ser menys castigat.

Lentes les hores

de les llargues esperes,

però les altres,

les que porten el goig,

només instants efímers.

Escric les línies anteriors i penso que no estan malament, tot i que no em faci goig el goig del quart vers. He aconseguit dir el que volia? Segur que sí. Experiència vital fàcil de compartir s'estigui o no d'acord. Després, com passa amb tot poema, hi ha qui busca l'origen o les transcendències, qui vol esbrinar d'on surten les hores llargues o les de goig. Experiència existencial en general? Experiència amorosa concreta? Etc. No té cap importància: les paraules que s'amollen ja no pertanyen a qui les diu, sinó que corren lliures en la ment de qui les escolta o les llegeix.

Però jo, que no sóc poeta, i encara em pesa el meu pòsit professoral, tinc mala consciència i m'adono de la necessitat d'explicar. Els meus versos sorgeixen -i em sap greu la vulgaritat- d'aquí (la H és muda):

cinc redaccions incompletes, sense conclusions

Primera redacció:

En aquest desert (o bosc) de la vida es presenta de tant en tant un oasi (o una clariana) amb aigua reparadora que ens convida al repòs o fins i tot a la reflexió. Moments breus en el camí que cal continuar, etc.

Segona redacció:
Que Catalunya deu ser el país amb més poetes i poetesses per cap ho demostra el fet que dimecres (dia de l'espectador a molts cinemes d'aquí), amb mitja hora de diferència es reuniran, pocs o molts, poetes, rapsodes, entesos i públic en general en dos llocs diferents de la ciutat de Barcelona, etc.

Tercera redacció:
Què tenen en comú els àngels i els assassins de margarides? Alguna desconeguda metamorfosi de colors els separa o els uneix? Som capaços de descobrir els seus noms rere els conceptes cada dia més perversos dels mots encreuats? Qui pot respondre aquestes preguntes? Etc.

Quarta redacció:
Hagués estat possible la coincidència d'àngels i assassins a la mateixa hora i en el mateix lloc (decorat amb núvols, ales, margarides..., amb colors canviants) en una mena de joc partit com el dels antics trobadors, però modernitzat, amb mots horitzontals i verticals que van i vénen, etc.

Cinquena redacció:
No només es llegiran els poemes a la mateixa hora, en actes diferents, sinó que tant l'Anna (poeta a estones) com en Jaume (escriptor), amics blocaires de fa anys, ens en donen notícia pràcticament al mateix moment del mateix dia a través dels blocs respectius. Terrible dilema! Hem de fer una tria o apaivagar la nostra set de versos en altres fonts o en altres moments? Esclar que també és possible que hi hagi qui no necessita poemes, ni àngels ni assassins, per anar fent via, etc.

a la poesia pel paladar

La referència al sentit del gust, en última instància, tancaria metonímicament la premissa del llibre: el profit o el plaer que s'extreuen de la vida depenen de l'acceptació prèvia del fet que la nostra relació amb el món és una relació en primer lloc física.

Marina Gustà: “Josep Carner”, a Història de la literatura catalana, vol.9,  Ed. Ariel.

Començo amb aquesta cita de Marina Gustà sobre Els fruits saborosos perquè la trobo encertadíssima. La nostra relació amb el món és en primer lloc física, a través dels sentits corporals. Entenc que com a mínima la majoria d'internautes participen d'aquesta idea. M'explico. Imaginem que busquem a Google alguna informació sobre el llibre esmentat, teclegem el títol i observem els resultats. Què apareix en primer lloc? No el llibre, sinó una petita indústria de melmelades. Entrem a la pàgina principal i ens trobem un fragment de Carner:

I, bell atzar, la mare,
veient-nos entristits,
i com freguem els nassos
i com bufem els dits,

ens porta, riolera,
quan cau la neu a flocs,
un pot amb confitures
de préssecs o albercocs

A partir d'aquí, diferents pàgines que expliquen com va sorgir aquesta indústria de Vila-rodona, com se'ls va acudir el nom (Quan eren petites els seus pares els llegien el llibre de poemes Els fruits saborosos, de Josep Carner. Aquella introducció a la lectura...), quins productes venen, un blog amb receptes (algunes realment saboroses des de la distància)...

Jo, acabada la meua marca habitual, he arribat a aquests fruits saborosos buscant una melmelada de taronja amarga -l'única que menjo els darrers anys- que no tingués colorants ni conservants ni excessiva consistència gelatinosa. L'he trobada en una botiga del carrer Verdi que es diu “Els bandolers de Gràcia”, i és veritat que el preu és superior al de les melmelades de supermercat, però ja se sap com van aquestes coses. De moment, doncs, a tastar un producte fet amb taronges bordes de la ciutat de Tarragona i presentat en un bonic pot amb un dibuix del desaparegut Jaume Carbonell que representa les collidores d'albercocs del poema de més amunt.

En definitiva, que els poemes de Carner estan molt bé, però, com podríem apreciar la poesia si no ens relacionéssim abans amb el món que descriu? Per a viure els versos, potser no és imprescindible haver tastat el que diuen, però ajuda a comprendre la seua màgia. Al menys trobo que és un bon pretext. Esclar que a vegades és al revés.

els oblidats i els desconeguts

De tant en tant, sobretot quan per alguna circumstància algú el recorda, hi ha qui es queixa que tal o tal altre escriptor s'ha oblidat, que ja no se'l llegeix, que n'hi ha d'altres de menors que ocupen més espai en les pàgines dels mitjans, en les escoles, en els blogs, en les reedicions... Segurament els qui ens queixem tenim raó, però no hem d'oblidar que més enllà de les publicitats, l'acte de lectura és personal, intransferible i, sovint, solitari, i que és possible que els oblits públics siguin compensats amb escreix per les lectures privades, confessades o no, confessables o no.

Si bé parlem dels oblidats, i, en conseqüència, els rescatem de l'oblit, rarament parlem dels desconeguts, per una raó òbvia, no es pot dir res del que es desconeix. Per exemple, si preguntéssim als lectors habituals, la gent que llegeix una mica de tot, sobre l'obra de Ray Bradbury, estic segur que la majoria citarien dos llibres: Les cròniques marcianes (1950) i Fahrenheit 451 (1953). I encara en el segon cas, és possible que l'aproximació a l'obra fos a través de l'excel·lent pel·lícula (1966) de Truffaut. Alguns lectors parlarien també de les narracions de L'home il·lustrat (1951). Més enllà d'aquestes obres, de fa més de 60 anys, i alguna altra, poca cosa més podríem dir la majoria de lectors d'un autor que va escriure pràcticament fins la seua mort ara fa encara no dos anys. Quantes novel·les o llibre de narracions més? Quants guions cinematogràfics? I les obres de teatre? Bradbury és un oblidat (qui l'ha llegit aquest any?) o un desconegut? Doncs les dues coses. Parlar de les causes de l'oblit o del desconeixement, parcials o totals, és un tema massa llarg, per intentar desenvolupar-les aquí, i tampoc no arribaria a cap conclusió convincent.

Possiblement, el més desconegut de Bradbury són els seus poemes. Quants poemes de l'escriptor nord-americà han arribat a les llibreries del país? Segurament cap, fins l'any passat. I Bradbury va publicar cinc llibres de poemes (a més dels poemes no recopilats en edicions regulars) que finalment va editar en castellà Cátedra (Ray Bradbury: Poesia completa, Cátedra, Madrid, 2013 -edició bilingüe a cura de Jesús Isaías Gómez López-). M'hi jugo el que sigui que l'obra poètica de Bradbury (ara és secundari parlar del seu interès o qualitat) en aquest país nostre difícilment serà oblidada perquè segurament no serà gaire coneguda.

Més com a curiositat que amb altres finalitats, deixaré aquí un poema del seu primer llibre, When Elephants Last in the Dooryard Bloomed (1973). Ja se sap que no se'm pot demanar la traducció. El poema es titula “Groon” i pot recordar en algun aspecte “Jabberwocky”, de Lewis Carroll (per a més informació sobre “Jabberwocky”, llegiu aquest i aquest post d'Allau, i els que calgui); a mi, em va venir el pensament, res a veure, esclar, l'Antaviana de Calders.

What is the Groon?

My young dog said.

What is the Groon;

Is it live, is it dead?

Did it fall from the Moon,

Has it arms, legs, or head?

Does it walk,

Or Shamble and amble or stalk?

Is it dust, is it fluff?

Is it snuff

For a ghost that will sneeze itself inside-out,

Then, outside-in, turnabout!?

  

Can it walk on the wall?

Will it rise, stay or fall?

Does it moan, groan, and grieve?

What tracks does it leave

When it walks in the dust

And makes prints by the light ,

By the moldy light of the Moon?

 What’s the Groon?

Is it he, she, or it?

Does it sprawl, crawl, or sit?

Is it shaped like a craw or a claw or a hoof?

Does it tread like a toad in the road

Or mingle on the shingle high path

Of our roof?

There, aloof, does it tap in the night

And go down out of sight in the rain-funnel spout?

Is it strange going in,

But even more strange coming out?

 Has it shadows to spare?

Is it rare?

Does it croon for a loved one, oh,

Much like itself

In a grave or a tomb

Where it shuttles a loom,

Spins new shapes for itself

Made of moon-moss and lint,

Sparked with Indian flint

Struck from Indian graves

Where old Indian braves

Put their bones up on stilts

Where their mummy-dust silts

Join the corn-stalks in dance;

And wind off the hills

Chills wild smokes torn from roves

And the dust churned from hooves

Of ghost horses stormed by

In the middle of the night—

What a sight! What a sight!

Is this, then the Groon?

  

Is it old as the Sphinx?

Is it dreadful, methinks?

Is it Dire, is it Awe?

Does it stick in your craw?

Is it smoke or mere chaff?

Do you whimper or laugh

At this skin of a snake left to blow on the road?

Is it cool-iced hoptoad or deep midnight frog

That goes Splash! If you jump?

Does it . . . bump . . . ‘neath your bed

Near the head or the toe?

When it’s there, is it there?

When it’s gone, where’s it go?

  

What’s the Groon?

Tell me soon. . .

For the Moon’s growing older,

And the wind’s growing colder,

And the Groon? It grows larger and bolder!

And darker and stranger!

My soul is in danger!

For there creep its hands

Twitched from shadowy lands,

Reaching out now to touch

And to hold and to . . . clutch!

  

Quick, sunlight, bring Noon!

Fight shadows, fight Moon!

Give me morning, bright sun!

Then my battle is won.

For the Groon cannot fight

What is Sun, what is Light!

It will wither away

With the dawn, with the day!

But . . . !

.  .  .  come back . . . next midnight . . .

With its scare. . . and its fright. . .

Once again we will croon:

What’s the Groon!

 What’s. . . the . . . Groon . . . ?