Tornant cap a Barcelona per l'A-2, en
aquell moment que el dia comença a fondre's amb la nit i tot es
desdibuixa, vaig veure, a la dreta, enfonsat i mimetitzat amb la
terra del seu entorn, un poblet de poques cases sense cap estructura
destacable. Encara no s'havia encès cap llum, o jo no la vaig saber
veure. Tampoc, des de la distància, vaig poder observar cap
moviment. Per un moment vaig tenir un sentiment imprecís de temps
immòbil al costat del temps que passa, una sensació inconcreta del
poder de les forces tel·lúriques, alienes a l'esdevenir de la
humanitat, un record vague d'infantesa -potser premonició de
vellesa- al poble, com vist des de fora, des de dalt.
En els darrers anys he tingut unes quantes vegades, sempre entre el dia i la nit, sempre viatjant, sempre de pressa, aquesta sensació que no sóc capaç de descriure i que indefectiblement m'ha portat a una lectura de joventut que després, en repassar-la, m'he adonat que s'adeia menys al meu sentiment del que em pensava; i em decebia no trobar en el llibre el reflex perfecte de la intensitat de l'instant. Encara així, sé que en temps a venir tornaré a buscar en les pàgines d'Azorín, ja més velles, enfosquides pel temps, el que pensaré que no és, però que és una mica, sense que tingui cap importància que sigui a Castella o aquí.
Cuando la noche llega, la casa se va sumiendo poco a poco en la penumbra. Ni una luz, ni un ruido. los muros desaparecen esfumados en la negrura. A esta hora, allá abajo, se escucha un sordo, formidable estruendo que dura un breve momento. Entonces, casi inmediatamente, se ve una lucecita roja que aparece en la negrura de la noche y desaparece enseguida. Ya sabréis lo que es...
Azorín: Castilla
En la narració, la llumeta roja és la del furgó de cua del tren. En la meua història, són els llums de darrere dels cotxes -també aquell en què vaig jo- que passen i s'esvaeixen, a penes un soroll, una presència anònima.
Però qui sap si també sóc al poble, encara que no em veig:
En el primer balcón de la izquierda, allá en la casa de piedra que está en la plaza, hay un hombre sentado. Parece abstraído en una profunda meditación [...] con el codo puesto en uno de los brazos del sillón y la cara apoyada en la mano. Una honda tristeza empaña sus ojos...
Azorín: Castilla