blues de Nadal amb contrapunt

Quin blau al cel aquests dies! Divendres de la setmana passada plovia, com rellisca el terra ple de fulles humides; la Joana es va trencar el canell de la mà dreta. Ens quedarem a casa. El dia abans va tenir un infart la R., col·lega  i amiga; ahir la van desconnectar, Demà -avui ja- l'enterren. Aquest matí he vist la meua fornera davant del bar; també el canell dret: li van voler robar la bossa -20 euros i monedes- però només la van fer caure; l'esquinç al peu és la propina; els plors són perquè encara no sap com s'ho farà per tenir cura de la mare. El xino del bar també porta el braç enguixat... Diuen que la R. escrivia quan se li va parar el cor. Diuen que els blaus al cel encara duraran uns dies. I les nits... Heu vist com avança Orió de matinada?

Tinc temps. Rellegeixo les rondalles nadalenques del Carner de vint anys. Són una delícia, encara que només els joves poden pensar que s'ha de castigar la falta d'esperança.

Una vegada era un ibis.

Vivia prop d'un bassol voltat de joncs. Amic dels lotus i dels nenúfars, de les granotes i de les reinetes, havia passat sempre una existència regalada. És veritat que ningú no tenia més encert que ell per a enfonsar el bec en el llot i trobar-hi els verms més deliciosos i sonrosats. A penes coneixia els homes. No lluny del bassol hi havia una caseta mig en ruïnes que ell mateix no havia vist habitada més que per l'heura i la molsa.

Una vegada, l'ibis hagué de marxar Egipte endins per qüestions de família. Tenia una germana casada amb un perdut ue tot s'ho gastava al joc, i que havia arribat a malversar la fortuna dels seus nebodets en disbauxes, amb gran desconsol de la pobra muller, persona púdica i estalviadora, que acabà per escriure a son germà, esperant que l'ajudaria una mica per allò que la sang sempre tira.

L'ibis es va posar en camí molt malhumorat. Quan fou a casa sa germana tot ho trobà malament. Sos nebodets li semblaren bruts, mal educats; sa germana, cridallera; son cunyat, presumptuós i insuportable. Anà a cops de bec amb tothom i tornà a son bassol.

Quan arribà a son bassol ja era al capvespre.

L'ibis encara no havia sopat; tenia una gana que se l'enduia.

En posar-se en son lloc de costum, una granota que es gratava la panxa blanca li donà la benvinguda.

-Què tal? Com li ha provat el viatge?

-Ja ho pot veure! -digué l'ibis, espolsant-se la ploma-. Brut i cansat.

-Jo em pensava que s'hi estaria més temps, amb la seva germana. Només tres dies! Amb tot, ja hi trobarà grans diferències aquí.

-Diferències? Què ha succeït?

-Que hi ha gent a la casa.

-Gent a la casa! Quan ha vingut?

-Ahir, a punta de dia. Són un Fuster, la seua Dona i un Noi.

-¿Doncs encra deuen estar endreçant els mobles?

-Ca! I que en va d'errat! Si es veu ue no tenen una malla. Només duen algunes eines i un farcell de roba.

-M'amoïna això. Jo que estava tan bé, haver d'anar-me'n a les meves velleses.

-No hi pensi pas! Són gent de casa, incapaços de fer mal a ningú, amb una cara de bonassos. La meva veïna, quan va saber que venia gent, també es va espantar, tant ue vaig haver de donar-li una miqueta d'aiguanaf. Peruà ella deia: “Hi ha persones que troben gust a menjar les nostres anques. Nostre Senyor les ha de castigar! I una té por de caure a les seves mans.” “Veurà -vaig dir-li jo-, no s'hi embranqui i no plori; massa que les reinetes li diuen la granota dels ulls molls. Jo sé conèixer les fesomies, i des d'ara li dic que no hi ha por.” I la pobra se'n va anar tota alleujada.

-Millor, però de totes maneres em desagrada que vingui gent per aqueixos volts. Encara que si és pobrissalla ordinària...

-No tan ordinària! N'han passat dues que m'han fet tremolar de cap a potes! Dues que no sé com explicar-me.

-Vejam, conti.

-Sembla que, abans d'arribar a la caseta, el Fuster, la Dona i el Noi passaren pel poble veí, és a dir, pel poblet que hi ha menys lluny. Sembla que els nois d'aqueix poblet s'entretenen fent volar l'estel i jugant a la rutlla. Doncs, com que el Noi no té cap joguina i el Fuster prou feines deu tenir per a comprar-se els llonguets, la Dona estava trista. Per què badalla? Que té son?

-No senyora, no; tinc gana. Però acabi, acabi de contar.

-Doncs el Noi sembla que va dir a sa Mare: “Per això no cal que pateixis.” Precisament era a la mateixa hora d'avui... Em sembla que era a la mateixa hora. Sí, sí; justa. Doncs vet aquí que el Noi estengué el braç i tot seguit va baixar una estrella: ell li va lligar un cordill i digué a sa Mare: “Ja tinc estel!” I va jugar-hi una estona.

-Granota amiga, permeti'm un escepticisme racional.

--Doncs, sí senyor, sí; tan cert com que m'haig de morir. I no para aquí la cosa. Quan hagué jugat prou amb l'estel, estengué de nou el braç i digué: “Vull una rutlla”. I va caure la lluna. Afiguri's quina rutlla! I que, de l'empenta que ell li donava, feia uns rodolons que donaven goig de veure. Fins que a l'últim talà el cordill de l'estrella, i l'estrella volà cap al cel; i donà una puntada de peu a la lluna amb son peu rosat, i la lluna va tornar al seu lloc.

-Aquestes fantasies són causades per un desequilibri morbós de l'organisme.

-Encara em farà agafar una excitació nerviosa!

-Veu? Això no és natural. Cregui'm que la compadeixo.

-Doncs jo li juro i perjuro que el que li he dit és la pura veritat.

-Bah, bah, bah! Me'n vaig a menjar, però sàpiga que, amb tan bona gorja com tinc, el que m'ha dit no m'ho empasso.

I l'ibis se n'anà a enfonsar el bec en el llot.

Però en aquell moment sortí l'Infant de la caseta i estengué el braç.

I tots els cucs del bassol es tornaren papallones i es posaren a volar.

I aquell vspre l'ibis, per la seva falta de fe, se n'hagué d'anar al llit sense sopar.

Josep Carner: Deu rondalles de Jesús Infant (1904)

només per un instant

Tornant cap a Barcelona per l'A-2, en aquell moment que el dia comença a fondre's amb la nit i tot es desdibuixa, vaig veure, a la dreta, enfonsat i mimetitzat amb la terra del seu entorn, un poblet de poques cases sense cap estructura destacable. Encara no s'havia encès cap llum, o jo no la vaig saber veure. Tampoc, des de la distància, vaig poder observar cap moviment. Per un moment vaig tenir un sentiment imprecís de temps immòbil al costat del temps que passa, una sensació inconcreta del poder de les forces tel·lúriques, alienes a l'esdevenir de la humanitat, un record vague d'infantesa -potser premonició de vellesa- al poble, com vist des de fora, des de dalt.

En els darrers anys he tingut unes quantes vegades, sempre entre el dia i la nit, sempre viatjant, sempre de pressa, aquesta sensació que no sóc capaç de descriure i que indefectiblement m'ha portat a una lectura de joventut que després, en repassar-la, m'he adonat que s'adeia menys al meu sentiment del que em pensava; i em decebia no trobar en el llibre el reflex perfecte de la intensitat de l'instant. Encara així, sé que en temps a venir tornaré a buscar en les pàgines d'Azorín, ja més velles, enfosquides pel temps, el que pensaré que no és, però que és una mica, sense que tingui cap importància que sigui a Castella o aquí.

Cuando la noche llega, la casa se va sumiendo poco a poco en la penumbra. Ni una luz, ni un ruido. los muros desaparecen esfumados en la negrura. A esta hora, allá abajo, se escucha un sordo, formidable estruendo que dura un breve momento. Entonces, casi inmediatamente, se ve una lucecita roja que aparece en la negrura de la noche y desaparece enseguida. Ya sabréis lo que es...

Azorín: Castilla

En la narració, la llumeta roja és la del furgó de cua del tren. En la meua història, són els llums de darrere dels cotxes -també aquell en què vaig jo- que passen i s'esvaeixen, a penes un soroll, una presència anònima.

Però qui sap si també sóc al poble, encara que no em veig:

En el primer balcón de la izquierda, allá en la casa de piedra que está en la plaza, hay un hombre sentado. Parece abstraído en una profunda meditación [...] con el codo puesto en uno de los brazos del sillón y la cara apoyada en la mano. Una honda tristeza empaña sus ojos...

Azorín: Castilla

rurals

Pel matí anem a caminar una estona, amb temps incert de lluita entre els núvols i el sol. A la tarda, en l’hora malenconiosa en què els colors, com els sentiments, es desdibuixen i es confonen i no saps si el que veus és el que és o el que sembla, reeemprenem el passeig fins a la Resclosa. Sempre amb el fons del vell Montgrí i la vigilància d’un castell que fou i no fou.

Pagesos de tota la vida i nous que treballen la terra, sorruts, lacònics, xerraires, aparellats, solitaris. Als horts, que van ser, són o seran, més gats que gossos. Piualadisses d’ocells que van i vénen en formacions espantadisses buscant aixoplucs segurs. Ciclistes i cavallers a peu -on han deixat les muntures?- que fan salut pel camí.

Panís que s’ha perdut i d’altre aprofitat, oliveres en terra de regadiu –a qui se li acut?-, pomeres ja exhaustes que han donat els fruits i en queda la mostra macada a terra, carabasses, pàmpols enfiladissos sense raïm, enciam i escarola que comença despuntar, verd que creix i terra preparada per sembrar, verd per cremar, verd arrenglerat i verd anàrquic...

Horts petits i grans. I cada hort, la seva porta. La de fusta i la metàl·lica, la feta exprés i la improvisada, l’oberta i la tancada, la que amaga i la que ensenya, la ignorada –perquè només resisteix la columna que l’aguantava- i la que ferma amb clau i cadenat, la filiforme amb draps penjats, perquè no sigui dit, i la blindada a prova d’intrusos en un primer intent, la que té al darrere un caminet estret perquè cal aprofitar la terra al màxim i la que té un caminal que deixa passar un tractor i encara més, la de l’hort que continua i la de l’hort que s’ha perdut, la que al final té una caseta i la que no en té o no sé sap perquè l’herba –tan alta!- ha crescut al seu aire, la de generacions i la nova...

I al darrere de cada porta una història que el caminant coneix, intueix, imagina o, potser, preguntarà. Tot plegat, no té cap importància, perquè el caminant fa via i la terra –salvatge la seva ànima-, amb portes o sense, generosa o infèrtil, més vella que la història, immòbil, no guarda fidelitat més que al darrer amo, no explica altra història més que la del darrer que l’acarona.

malenconia de setembre

M’encarreguen de comprar un reproductor de mp3 (o mp4): res, una cosa senzilleta perquè serveixi d’acompanyament en els passeigs llargs que es preveuen. Compro l’aparell, un Creative de 4 gigues, al Corte Inglés i, al FNAC, un carregador per no dependre de l’ordinador. Plovisqueja d’aquella manera que fa de bon rebre l’aigua. Els sons de l’escenari de la plaça de Catalunya fan mal, em mortifiquen tot el cos. No em quedaré a celebrar l’aniversari d’en Sisa.

A al nit, carrego exactament set-centes onze cançons de totes les èpoques, per a tots els gustos –espero-. De tant en tant n’escolto alguna: uns segons només. Em detinc en una música, un poeta i dues veus. Imatges sense parar, les del poema, les de les veus, les dels paisatges: Baix Ebre, Terra Alta, Priorat, Empordans... Acompanyant els ceps, sobretot les oliveres, però també els ametlleres, els garrofers, les pomeres, les serveres... les muntanyes i el mar. Em menjo uns grans del darrer moscatell de la temporada. Em vénen ganes de posar imatges a la lletra i a la música, però seria una feina inacabable, parcial, inútil. La grisor i el sedentarisme m'aclaparen momentàniament. A Youtube trobo una versió que de retruc em porta a un bloc italià; Sagarra i Neruda, quina parella al costat d'una copa! L'altra, la mateixa, algú l'ha convertit en una cançó d’amor (?). Definitivament, no cal que afegeixi res més. Potser sí, potser que ho complementi amb el post de la xurri que acabo de llegir.





En fi. Fi de festa:

Quando tramonta il sol oh oh la gente balla
togliti la foglia non sentirti sola
c'è una musica nell'aria e tu sei bella ancora
quando tramonta il sol oh oh la gente ha voglia
di cantare insieme canti di stagione
provare dentro al cuore l'ultima emozione
...