I viatges.
Puges en un vaixell suec que et porta fins a Canton, a la vora esquerra del riu Zhu. I tens la temptació de demanar que et deixin en aquesta ciutat encara tan petita emboletada a la part occidental de l’illa...
Però continues per allà on l’atzar et porti, i sense saber com canvies suecs per finlandesos i et trobes en el Gran Ducat de Finlàndia, fent un recorregut entre llacs i pobles en dies clars de l’estiu de l’any... No ets capaç de recordar l’any.
I viatges, viatges, viatges, tan de pressa que no te’n saps avenir. Recorres terres que saps que mai no veuràs perquè estan lluny i et fa mandra agafar l’avió o perquè ja no existeixen, al menys com tu les veus o les vols. Com aquesta Catalunya de 1804, just abans de la guerra del Francès, en què t’adones que han desaparegut o no s’han considerat els pobles de la teva infantesa; però no t’importa perquè saps que ets a casa.
I t’asseus una estona allà on penses que hauria de ser el poble i vas repassant la geografia de noms vells, nous i desapareguts. I quan et canses, te’n vas en un buf a Yale i comences a llegir la versió francesa del diari del venecià Pigafetta, aquell que va pagar per viatjar amb Magallanes i va ser un dels 18 supervivents dels 240 que salparen per fer la volta al món. I amb Pigafetta aprens una mica de no saps quina llengua filipina. I tornes amb ell i Elcano i 16 més.
I penses com en seria de fàcil tallar el fil, però no serà, no pot ser, no ha de ser. Per què no?
