Trucada d'un número
desconegut. Agafo el telèfon. Preguntes sobre loteries. Només un
requisit per respondre: tenir entre 18 i 74 anys. Després et regalen
no sé què. Llàstima, a casa només hi ha una persona de 84 anys;
l'assistenta, més jove, acaba de sortir.
Enquesta a la versió
digital del diari: ¿Utilizas medios digitales para relacionarte con
tu banco? M'afanyo a respondre: Noooo!
M'atura – deu ser una
noia diferent a la de l'altre cop- a l'andana del metro (deus ser
cosa del fred que hagi baixat ). Col·laboro amb molt de gust a
deixar les meues impressions inequívoques sobre el moment polític i
les meues preferències sobre el tema . Em demanen nom i professió:
Pere Palau, pintor (de sostres i parets, però aquest detall tant li
fa).
Etc.
Ho miri com ho miri, no
tinc sortida. No puc anar a veure pel·lícules que no m'agraden,
comprar llibres que mai no llegiré, pujar fotos a Instagram que em
semblin horribles, enllaçar blogs inintel·ligibles a la dreta del
meu, banyar-me a la mar el mes de novembre, emprovar-me a la botiga
jaquetes amb doble botoneria daurada i creuada (encara se'n troben) i
quedar-me-les, demanar raves rodons i petits a la verduleria... A
mesura que vaig escrivint m'adono que l llista no s'acabaria mai.
Estic atrapat. I ja no parlo de les targetes de crèdit ni dels
controls futurs amb l'excusa del gihadisme.
