La majoria som ben conscients que els
qui aparentment administren el poder -no cal insistir en l'ús que en
fan- no són necessàriament els qui el tenen, o els qui el tenen de
veritat. Els governants més intel·ligents ho saben perfectament i
d'altres en tenen una idea nebulosa; alguns, els més cretins o els
més creguts, ho ignoren.
No és imprescindible recordar aquesta
situació constantment, però va bé no oblidar-la. Se m'acudia això
en llegir una novel·la de John Grisham, un escriptor que procedeix
de l'advocacia i de la política nord-americana, però que és
conegut sobretot pels seus thrillers polítics i judicals, molts
portats al cinema (
La tapadera,
El informe Pelícano,
Legítima
defensa...)
La apelación (2008) comença amb un
judici a una companyia química que amb els seus vessaments tòxics
ha causat diferents malalties i la mort a força gent d'una població
del sud dels Estats Units. La companyia perd el judici i ha de pagar
una quantitat important de diners en concepte de danys personals i,
sobretot, en concepte punitiu. Fins aquí tot normal, ho hem vist
moltes vegades al cinema i algunes a la vida real.
La companyia, com és habitual, recorre
la sentència al tribunal d'apel·lació de l'Estat. Cap novetat, és
el que es fa, com a mínim perquè vagi passant el temps. Saben,
però, que perdran l'apel·lació perquè coneixent perfectament les
tendències dels jutges del tribunal. I aquí comença la novetat.
Com se sap, als Estats Units la majoria de tribunals són d'elecció
popular, cosa que pot fer suposar que tenen un major control: al
menys els votants poden dir la seua cada cert temps. Però tota
bondat té la seua maldat. En aquest cas, després d'un temps del
primer judici, se celebren eleccions al Tribunal d'apel·lació; unes
eleccions que solen ser merament formals perquè els mateixos jutges
es perpetuen fins que es cansen del càrrec. Ara bé, el que fa la
companyia és presentar un candidat que saben que els serà parcial.
Bona part de la novel·la explica en
detall la campanya electoral. La Química lloga un especialista i,
resumeixo, aquest s'encarrega de buscar un candidat que resulta ser
un advocat conservador relativament jove que se sent afalagat quan el
proposen per al càrrec. Comença, doncs, la campanya, per desbancar
la jutgessa liberal. En cap moment té gaire importància qui té més
qualitats, més capacitat, més honradesa, únicament qui té més
diners per invertir en la campanya, que primer comença d'una manera
suau i després recorre a la mentida i al joc brut, tot i que els
electors a penes en són conscients. La quantitat de dòlars que
inverteix l'empresari i afins -de manera legal i il·legal- és tan
espectacular que les opcions de la jutgessa -ara no recordo si
aconsegueix un total de tres milions- són ridícules, de manera que
el seu oponent l'acaba guanyant. La novel·la, recordem que hi ha una
apel·lació pendent, continua, però la podem deixar aquí.
El més interessant del cas, més enllà
del tema del finançament il·legal, del poder a l'ombra de les grans
companyies, de les diferents mostres de corrupció, de la credulitat
dels votants (molt baixa participació electoral), que fins i tot per
ignorància i per la força de la publicitat actuen contra els seues
propis interessos, és que l'advocat convertit en jutge, enlluernat
per la popularitat sobtada i per l'adulació de personatges
importants, pensa que ha triomfat pels seus mèrits i no té ni
punyetera idea que la seua carrera política ha estat finançada per
la companyia química a qui servirà sense saber-ho.
Això passa a Àmèrica, podem pensar
des d'aquí. El pensament només dura un moment: passegem la mirada
pel que sabem. El que ens resultarà més difícil d'esbrinar és qui
mou els fils, quins són els seus interessos concrets o generals i
quins són els servidors públics que creuen que han arribat on són
per mèrits propis.
