Ahir a les quatre, encara sense dinar, vaig passar per davant de la Monumental. Començava a veure’s una mica de moviment erràtic davant de la plaça encara que la corrida no començava fins tres hores després. Molts portaven un tub de cartró amb el cartell de Barceló, que a mi em sembla genial per la seva indefinició, per la seva doble lectura. Només tres euros i et donaven el cartell, una samarreta i alguns cartells petits clàssics, d’aquells en colors amb una pintura al·lusiva i els noms dels toreros. Una promoció que contrastava amb el preu que, segons diuen, valien les entrades en la revenda. A l’altra banda del carrer Marina el mossos ja estaven a punt per la seva actuació i només cinc antitaurins amb pancartes, avançada dels més de 2000 que més tard, es reunirien i increparien els aficionats després de recórrer alguns carrers de Barcelona.
I a partir d’aquest moment ja només puc parlar d’oïdes perquè jo, com Montilla, que diuen que va enviar la seva dona a la festa, vaig preferir el futbol, en el meu cas a distància. No repetiré el que ja he dit en dos posts, un aquí i l’altre a la tertúlia, però no em puc estar de fer les darreres consideracions.
Vivim, tots ho sabeu, en una societat en què prima la immediatesa, la pressa, en què el temps ha adquirit un protagonisme espectacular, en què les paradoxes són constants. Així, per exemple, els antitaurins, de qui entenc perfectament els raonaments, es queixen de la crueltat amb que es tracten els toros, però al mateix temps acceleren la seva desaparició, perquè els toros sense la corrida no tenen raó de ser, desapareixeran inevitablement, no seran rendibles. És clar que els toros en si mateix no interessen més que en la seva faceta simbòlica a uns i als altres. I els crits... “Si el toreo es arte el canibalismo es gastronomia”, cridaven. Evidentment que el canibalisme era gastronomia, i no cal que indiqui ara la literatura que en parla, que la conec poc però és aclaridora... I la contínua identificació dels toros només amb Espanya és d’una ignorància espectacular. Si ens cenyim al present, recordem que un dels tres toreros d’ahir era de Sabadell i que José Tomàs, nascut a la província de Madrid, té un apoderat de Banyoles, cosa atípica, certament. Que Serrat, de qui cremaren CDs, potser no és un dels capdavanters del nacionalisme, però que s’oblidaren de la presència de Raimon (per les festes de la Mercè, quan torni Tomàs, és un bon moment per recordar-ho). I no sé si es farà un boicot a la Fira de Frankfurt, perquè entre els aficionats assistents hi havia Borja Sitjà, l’encarregat de la part artística de la Fira...
I per l’altra banda, entre els altres integristes, la mostra anecdòtica era prou significativa: una samarreta que podeu veure en la imatge de més avall amb una inscripció estúpida i amb un encara més estúpid Boadella, de qui no direm res que no sapigueu, pur anunci escombraria (a la part del darrere ensenyant el cul, que sembla que és un dels elements de la seva anatomia que li funciona millor). De veritat hi haurà algú que sigui capaç de fer ostentació d’aquesta porqueria? I molta cosa més per les dues parts.
A un quart de deu sortim de la botiga. Encara és ben clar al passeig de Sant Joan. Amb en R., que cada dia em fa patir més, parlem mig en broma mig seriosament de gastronomia de supervivència. Li explico uns plats senzills que podria atrevir-se a fer. En R, somriu i em passa la mà per l’espatlla, però sé que no em farà cas, massa tard, i intentarà tastar els plats exòtics de la noia que li va dues hores cada dia. A l’amic R. ja no li quedà cap lluita per guanyar. L’amic R. va perdre la seva darrera lluita quan va deixar marxar la seva esposa, que el sobreviurà.
