de la tauromàquia: comença la festa

Avui, mentre els equips d’Espanya i de Suïssa de la copa Davis de tennis, tots dos vestits de vermell passió i blanca innocència, comencen a jugar-se el passi a la següent ronda a la plaça de toros de La Ribera de Logroño, els diaris van plens d’opinions sobre la festa organitzada al Parlament de Catalunya sobre les corridas de toros.

Avui, mentre la televisió ens ofereix els partits de la copa Davis d’Espanya contra Suïssa –blanc innocència i vermell passió- des de la plaça de toros de La Ribera, a Logroño, els mitjans de comunicació van plens d’informacions i comentaris sobre la iniciativa veloç com la llum, sense necessitat d’escoltar experts, dels representants polítics de madrilenys i valencians de declarar la corrida patrimoni cultural i, entenc, de protegir-la. Reacció primària i lògica identitària a l’enrenou català a la qual se sumaran altres comunitats en un futur pròxim.

Avui, mentre vermells passió i blans innocents –qui és qui?- busquen sobreviure, no parlaré sobre els toros, no donaré la meva opinió una altra vegada –a qui li importa?-, no comentaré les intervencions dels experts o aficionats que han estat cridats al Parlament per divertir els nostres representants en un parèntesi a la seva avorrida i pretesament productiva activitat quotidiana. Avui només em queixaré de l’oportunisme, incompetència i –no m’atreveixo a dir prevaricació- desviació de funcions dels nostres polítics que, insensibles als problemes urgents que afecten realment als seus representats, converteixen l’hemicicle en una festa de banderilles i ablacions en lloc de legislar amb silenci i rapidesa.

Avui, apassionat i innocent, no em queixaré que els periodistes hagin articulat escrits festius amb motiu de la festa del Parlament. Com els puc retreure que diguin la seva i ironitzin sobre un tema presentat amb tantes dosis de flolklorisme i teatralitat? En canvi, els criticaré que no hagin recordat, ni tan sols de passada, que els parlamentaris han d’anar per feina i que, en la mesura del possible, han de ser eficaços i discrets i que no és propi de la seva funció magnificar un tema menor i intentar dissimular els temes importants del país.

Avui, momentàniament més apassionat que innocent, demanaré una vegada més als nostres representants –els representants reaccionaris d’altres territoris ja s’ho faran- que siguin professionals i no organitzin festes impròpies en la situació de crisi que la seva mateixa incompetència a ajudat a crear.

P S:
Finalment, totalment innocent, torno als periodistes: calia que mestre Cuní –s’ha d’estar al dia- s’afegís a la polèmica, més identitària que altra cosa, i preguntés a mestre Puyal la seva opinió sobre el tema? És clar que el doctor Puyal (properament en aquesta plaça) és gat més vell que mestre Cuní i sap com torejar preguntes incòmodes.

interpretacions identitàries

...s’hi ha trobat el cadàver d’una dona morta.
(del Telenotícies d’avui)

En un altre moment del telenotícies he vist com baixaven les caixes amb els milers de firmes que demanaven que el Parlament prohibeixi finalment els toros. No sé si la prohibició de celebrar corrides de toros (de braus, de bous) serà un fet de demà, però no crec que arribi gaire més lluny de despús-demà. No argumentaré res sobre el tema, ja n’he parlat en alguna altra ocasió i no té cap importància.

Sobre el tema, però, em resulten curiosos dos fets:

1. Que les votacions que es faran siguin secretes i amb llibertat de vot.
2. Que 113 polítics francesos demanin als catalans que votin a favor de mantenir els toros i fins i tot busquin la complicitat de la Unesco. Catalunya continua estan de moda a l’exterior, això és bo.

En canvi, no em crida l’atenció que una part dels arguments a favor o en contra es basin en aspectes identitaris. Em sembla una base de gran consistència per començar la discussió.


P. S. Ja fa setmanes que em pregunto, al menys uns minuts cada dimarts (dia que, per cert, coincideix amb un nou lliurament a Dimarts de sang), la finalitat del programa de La Trinca de TV3. Buscar La Trinca del segle XXI? Al final –sóc lent de comprensió- em sembla que ho veig clar. Durant anys, el trio i les seves cançons –poca broma!- van ser un dels elements identitaris més importants del poble català, un reflex del país, i en aquests temps de trasbalsos constants algú deu haver pensat que necessitem un referent incombustible d’una manera casolana de veure i interpretar el món. Llarga vida a La Trinca, encara que no sigui La Trinca!

si com lo taur...

Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a me, que el temps passat me té
l’imaginar que altre bé no hi habita.

Ausiàs March: Poema 1

Passo, camí de la mar, per davant de la Monumental, on seguidors sense entrada esperen que surti José Tomàs mentre a l’altra banda del carrer Marina alguns antitaurins, amb els mossos de contenció i protecció, esperen el moment de la conscienciació definitiva. Què importen les cinc orelles –públic condescendent- que s’ha endut avui José Tomàs? Els mitjans, sobretot els d’aquí, en parlaran poc. Als blocs, si no és per generalitzar en un debat que no necessita arguments, perquè els arguments d’una i altra banda són els de sempre, primitius, culturals, essencialistes o insignificants, tampoc no en parlarem gaire. 180.000 firmes per enllestir al Parlament una votació secreta. Si no és ara serà més endavant: els toros i els toreros s’acaben. Cap discussió, és així.

He pensat que ara, en circumstàncies adverses, és el moment de sortir de l’armari, com dirien els membres d’altres col·lectius. Jo tinc un passat amb els toros, la meva vinculació ve de lluny i no en renego. Som qui som i qui vam ser. Jo també vaig ser matador i cap mà no m'amaga la cara.

perspectiva temporal, i acabo

Avui he passat per la meva “bodega” a comprar aigua i cervesa. Hi havia en R., que des que va ingressar la seva dona en una residència perquè l’Alzheimer havia arribat a un punt en què en R. ja no sabia què fer ha sofert un canvi redical. Des que s’ha quedat sol menja malament, es troba malament, va perdut encara que ho intenta dissimular, però se li comencen a notar els seus vuitanta anys llargs: ja no té cap lluita pendent. En R. baixa les tardes que pot a passar una estona amb l’A. i en T. S’asseu en un escambell del racó i va fent tertúlia amb el matrimoni i amb els amics que entren quan la feina ho permet. Amb en R. i en T. parlem sovint de futbol, de temps antics i de temps nous. Avui, però, burlant-se una mica de la desolació dels homes per la pèrdua anunciada de la Lliga, ha estat l’A. qui ha encetat un assumpte que mai no havíem tractat abans. L’A. m’explica que el tema del dia són els toros, que tothom en parla. L’A. conta com el primer diumenge després del viatge de noces van anar a la Monumental i ella no parava de plorar. L’A. no entén perquè avui ha sentit tanta gent parlant dels toros. Jo li dic que és casualitat que hagin passat per la seva botiga i li explico una mica la pel·lícula. Només una mica perquè tenim temes més interessants a tractar.

Ahir a les quatre, encara sense dinar, vaig passar per davant de la Monumental. Començava a veure’s una mica de moviment erràtic davant de la plaça encara que la corrida no començava fins tres hores després. Molts portaven un tub de cartró amb el cartell de Barceló, que a mi em sembla genial per la seva indefinició, per la seva doble lectura. Només tres euros i et donaven el cartell, una samarreta i alguns cartells petits clàssics, d’aquells en colors amb una pintura al·lusiva i els noms dels toreros. Una promoció que contrastava amb el preu que, segons diuen, valien les entrades en la revenda. A l’altra banda del carrer Marina el mossos ja estaven a punt per la seva actuació i només cinc antitaurins amb pancartes, avançada dels més de 2000 que més tard, es reunirien i increparien els aficionats després de recórrer alguns carrers de Barcelona.

I a partir d’aquest moment ja només puc parlar d’oïdes perquè jo, com Montilla, que diuen que va enviar la seva dona a la festa, vaig preferir el futbol, en el meu cas a distància. No repetiré el que ja he dit en dos posts, un aquí i l’altre a la tertúlia, però no em puc estar de fer les darreres consideracions.

Vivim, tots ho sabeu, en una societat en què prima la immediatesa, la pressa, en què el temps ha adquirit un protagonisme espectacular, en què les paradoxes són constants. Així, per exemple, els antitaurins, de qui entenc perfectament els raonaments, es queixen de la crueltat amb que es tracten els toros, però al mateix temps acceleren la seva desaparició, perquè els toros sense la corrida no tenen raó de ser, desapareixeran inevitablement, no seran rendibles. És clar que els toros en si mateix no interessen més que en la seva faceta simbòlica a uns i als altres. I els crits... “Si el toreo es arte el canibalismo es gastronomia”, cridaven. Evidentment que el canibalisme era gastronomia, i no cal que indiqui ara la literatura que en parla, que la conec poc però és aclaridora... I la contínua identificació dels toros només amb Espanya és d’una ignorància espectacular. Si ens cenyim al present, recordem que un dels tres toreros d’ahir era de Sabadell i que José Tomàs, nascut a la província de Madrid, té un apoderat de Banyoles, cosa atípica, certament. Que Serrat, de qui cremaren CDs, potser no és un dels capdavanters del nacionalisme, però que s’oblidaren de la presència de Raimon (per les festes de la Mercè, quan torni Tomàs, és un bon moment per recordar-ho). I no sé si es farà un boicot a la Fira de Frankfurt, perquè entre els aficionats assistents hi havia Borja Sitjà, l’encarregat de la part artística de la Fira...

I per l’altra banda, entre els altres integristes, la mostra anecdòtica era prou significativa: una samarreta que podeu veure en la imatge de més avall amb una inscripció estúpida i amb un encara més estúpid Boadella, de qui no direm res que no sapigueu, pur anunci escombraria (a la part del darrere ensenyant el cul, que sembla que és un dels elements de la seva anatomia que li funciona millor). De veritat hi haurà algú que sigui capaç de fer ostentació d’aquesta porqueria? I molta cosa més per les dues parts.


A un quart de deu sortim de la botiga. Encara és ben clar al passeig de Sant Joan. Amb en R., que cada dia em fa patir més, parlem mig en broma mig seriosament de gastronomia de supervivència. Li explico uns plats senzills que podria atrevir-se a fer. En R, somriu i em passa la mà per l’espatlla, però sé que no em farà cas, massa tard, i intentarà tastar els plats exòtics de la noia que li va dues hores cada dia. A l’amic R. ja no li quedà cap lluita per guanyar. L’amic R. va perdre la seva darrera lluita quan va deixar marxar la seva esposa, que el sobreviurà.

tradicions

Les tardes dels divendres m’agrada trepitjar els carrers de la ciutat sense cap objectiu més que el d’esbargir-me de la rutina de rellotge de la setmana. Bé, sovint tinc una intenció general, vaga: entrar en alguna llibreria de nou o de vell, qui sap si allargar-me al carrer Tallers a la cerca d’un disc, veure si encara queda un xuixo petit a l’Escrivà de la Rambla (autodesafiament inútil la majoria de vegades), potser entrar a la Boqueria a comprar marisc o alguna fruita de la temporada... L’important és el passeig en si mateix, badar en aquesta Barcelona igual i canviant, trobar-me de sobte alguna sorpresa.

Aquesta tarda, però, tenia dues motivacions concretes: observar de prop el cartell de Barceló de la corrida del 17 de juny a la Monumental i fer la ruta de l’ou com balla.

Vaig veure a la premsa que Miquel Barceló, a petició de la Plataforma para la Defensa de la Fiesta, havia fet un cartell que em va cridar l’atenció. Res de vermells, daurats o plata, únicament blanc i negre (potser matisos de gris) i poca definició. Em va semblar, a més, que la mitja lluna de la dreta oferia una doble lectura: els assistents a la fiesta podien interpretar-se també com la vegetació del camp en què el toro ha passat la vida fins el moment de la seva mort (imatge parcial més avall). Com que la Monumental em cau a poc més d’un quart de casa, he iniciat el camí just acabades de tocar les cinc de la tarda. Un fracàs total, el venedor d’entrades del museu taurí (m’ha fet l’efecte d’un funcionari misteriós de la postguerra) sabia de què li parlava i m’ha dit que hi havia molta gent interessada en el cartell, però que l’únic que em podia aconsellar és que em presentés el diumenge abans de començar la corrida i contactes amb els de la Plataforma. Desisteixo.






















L’esdeveniment important del 17 és el retorn del torero José Tomás. Ja no queda cap entrada i suposo que funcionarà la revenda. És curiós que un fet destacat en el món taurí, que reunirà molta gent –“lleno hasta la bandera”-, passi completament desapercebut per la majoria dels ciutadans, tot i que la Plataforma antitaurina ja ha convocat una manifestació de protesta. Em resulta igualment curiós que Barceló hagi fet el cartell commemoratiu. En la primera ciutat oficialment antitaurina d’Espanya es produeix un esdeveniment de repercussió important per als aficionats i un artista de renom accepta el repte d’immortalitzar-lo, d’universalitzar-lo. El debat està servit: salvatgisme o art, convenciment o moda? És clar que a Barceló, des que ha fet la seva obra a la catedral de Palma tot li pot ser perdonat o, vist des d’una altra perspectiva, continua la seva obra de temàtica religiosa.

Quant a la ruta de l’ou com balla, és un dels passejos més relaxants de la temporada de primavera (em remeto a les impressions de 19-6-2007 amb connotacions polítiques, ai!). Aquest any he visitat el jardí de l’Ateneu (en Ferran diu que va ha fet tard, igual que a mi la temporada passada). Feia anys que no hi pujava i m’he passat una bona estona assegut contemplant les evolucions de l’ou i escoltant les converses llunyanes de l’entorn. Per un moment m’ha semblat que estava en un altre món, en una illa de pau on el temps ha quedat aturat i només les evolucions de l’ou sobre la font guarnida amb flors i pomes marcaven un ritme regressiu. He imaginat que en la taula del fons a la dreta, els tertulians parlaven de toros. Quan he sortit, la dama i el cavaller sexagenaris, únics ocupants de la sala, continuaven la seva interminable partida d’escacs sota una llum groguenca que suavitzava rostres i peces.

des de la barrera

M’adono que fa dies que només toco d’esquitllada el tema polític, i no us penseu que amb la moguda de les municipals no me’n vénen més ganes, que si els barcelonins tocarem a 3,5 arbres per cap si votem a..., que si tindrem tants pisos de protecció oficial si votem a altre... Fins i tot ens canvien el sacrosant segon dilluns de Pasqua per facilitar el compliment del nostre deure de ciutadans. I és que no ens tenen confiança. I per acabar-ho d’adobar, apareixen dos presidents retirats –es retiren els presidents?- que, amb la complicitat necessària de la premsa, contribueixen a animar la festa. I no parlaré de França, ni del germà gran de la humanitat, ni de.... Que no acabaria. Ni tampoc de polítiques sectorials, com la d’Educació, que conec més de prop, per bé que vagament, i que un any més es presenta nefasta.

Perdoneu-me perquè ja sé, com vaig poder comprovar fa uns dies, que és políticament incorrecte parlar de toros, però és que aquest país i l’altre és una “corrida” en què un no sap ja qui és el toro, qui és el torero i a qui acabaran eliminant, encara que em temo que un modest ciutadà com vosaltres o com jo acabarem no sé si ferits de mort , però amb l’estoc clavat una altra vegada, perquè el que si que tinc clar és que sempre acabem envestint els enganys que ens mostren. El nostre destí és que juguin amb nosaltres i aguantar les banderilles i, en alguns casos, intentar esventrar el cavall, que no el picador. I mostrar una noblesa i una dignitat –quins mots més anacrònics- que aneu a saber on paren. I preguem perquè no ens clavin la puntilla, sigui per ballestilla, tirada o cachete, tant és, i que, desig va, al final ens indultin.

Em sembla que val més que plegui, que això dels toros em posa de malhumor i no sé com enfocar-ho, no com Maragall, que no content amb les declaracions dels darrers dies, avui insisteix a “La Vanguardia” amb un article titulat "El Estatut i la España plural" (queda enllaçat aquí?) a rentar-se les mans perquè ell ja és europeu i aquí queda l’Estatut; compte, també diu algunes coses prou assenyades. I acaba dient –Maragall sempre m’inspira-: “Me extrañaria mucho que no supiesen lidiar el toro del Estatut”. Que cabrón (amb carinyo), com si no sabéssim com acaben els toros. És clar que si el toro es converteix en vedella... O ja ho és?

P. S. Si voleu entrar en els blocs dels 6 toreros o toreres de Barcelona: Hereu, Trias, Fernández, Portabella, Mayol, García. De moment la qui té més comentaris en el darrer post, encara que el seu bloc sigui el menys actualitzat, és la García: 251. Tremoleu els qui pensàveu que teníeu rècords de comentaris.

Detecto en un dels posts cinc faltes d'ortografia, no parlo d'altres tipus, en català i cap en castellà. Cert que el que importa en campanya és que la llengua sigui un instrument de comunicació primària i jo no voldria que es pensés que des d'aquí proposo una altra cosa, però...
En fi, que la llengua -les llengües, diria jo- sigui un element d'unió, com diu la candidata del vídeo següent, encara que alguns l'haurien de fer servir amb preservatiu.