Per fi han concedit el
Nobel de Literatura a un autor que tothom coneix. Esclar que la
decisió ha agafat tan descol·locats com altres vegades els experts
en el tema, que ja veurem com parlen dels mèrits i demèrits de
l'elegit. No he llegit els arguments de la concessió del premi, però
segur que en algun moment esmenten la importància de la literatura
oral i de la magnitud de la seua difusió a traves de les cançons,
del fenomen de la popularitat a través dels mitjans de comunicació
(de masses). Més allà d'aquests detalls, tinc curiositat per veure
quin material de Dylan exposaran a les llibreries que freqüento i
si, excepcionalment, el silenci habitual tindrà en la música un
contrapunt.
Avui també conec la
notícia de la mort de Dario Fo, un altre Nobel que ja era conegut
abans de la concessió del premi. Denúncia social i política,
inquiet, incòmode per al poder (ai, la sàtira!). Aquí la seua obra
més coneguda deu continuar sent Mort accidental d'un anarquista.
Fa pocs dies va morir
Andrzej Wajda, 90 anys, com Fo. És curiós com en conèixer la seua
mort vaig pensar immediatament en el principi – una de les meues
escenes preferides com se sap, potser per la música de Vivaldi- d'una de les
seues pel·lícules, inferior, per exemple, a Cendres i
diamants(1958) tot i que comparteixen un tema recurrent de la seua
filmografia; em refereixo a Paisatge després de la batalla (1970),
vista per primera vegada, si la memòria m'és fidel, a la Filmoteca
del carrer de Mercaders, en la meua època daurada del cinema en què,
jove com era, a vegades el cul em feia mal de tant seient.
La tria de la memòria
continua sent un misteri: les cançons més antigues de Dylan, una de
les obres de denúncia de Fo, molt lligada a un temps concret, una
escena d'una pel·lícula no especialment memorable de Wajda. Tot
anys 70 del segle passat.
