14.10.16

tres noms


Per fi han concedit el Nobel de Literatura a un autor que tothom coneix. Esclar que la decisió ha agafat tan descol·locats com altres vegades els experts en el tema, que ja veurem com parlen dels mèrits i demèrits de l'elegit. No he llegit els arguments de la concessió del premi, però segur que en algun moment esmenten la importància de la literatura oral i de la magnitud de la seua difusió a traves de les cançons, del fenomen de la popularitat a través dels mitjans de comunicació (de masses). Més allà d'aquests detalls, tinc curiositat per veure quin material de Dylan exposaran a les llibreries que freqüento i si, excepcionalment, el silenci habitual tindrà en la música un contrapunt.

Avui també conec la notícia de la mort de Dario Fo, un altre Nobel que ja era conegut abans de la concessió del premi. Denúncia social i política, inquiet, incòmode per al poder (ai, la sàtira!). Aquí la seua obra més coneguda deu continuar sent Mort accidental d'un anarquista.

Fa pocs dies va morir Andrzej Wajda, 90 anys, com Fo. És curiós com en conèixer la seua mort vaig pensar immediatament en el principi – una de les meues escenes preferides com se sap, potser per la música de Vivaldi- d'una de les seues pel·lícules, inferior, per exemple, a Cendres i diamants(1958) tot i que comparteixen un tema recurrent de la seua filmografia; em refereixo a Paisatge després de la batalla (1970), vista per primera vegada, si la memòria m'és fidel, a la Filmoteca del carrer de Mercaders, en la meua època daurada del cinema en què, jove com era, a vegades el cul em feia mal de tant seient.

La tria de la memòria continua sent un misteri: les cançons més antigues de Dylan, una de les obres de denúncia de Fo, molt lligada a un temps concret, una escena d'una pel·lícula no especialment memorable de Wajda. Tot anys 70 del segle passat.





5 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

en els Nobel es veu que els temps estan canviant, mentre els anarquistes continuen morint de manera accidental o d'avorriment i després de la comtessa ja no hi ha ni paisatge. Dues pèrdues importants i un premi Nobel 'peculiar'

salut

Júlia ha dit...

Els temps no estan canviant, això passava pels seixanta. Avui donar el premi a Dylan ja no vol dir res, més enlla de què li han donat el premi. Constato que ens fem vells. I velles. Morir jove és dolent però morir amb noranta anys fa que gairebé ni et recordin, ah, la filmoteca del carrer Mercaders, la prehistòria. La d'ara també està bé però no acabo d'entendre les programacions i l'edifici és una bírria, al menys, pel meu gust, el lloc ha estat ben triat.

Assum ha dit...

Blowing in the wind m' havia atipat de cantar-la i rascar-la amb la guitarra en misses i convivències però no sabia que era de Bob Dylan. L' obra transcedeix a l'autor, això ja és un bon motiu per concedir un Nobel.

pons007 ha dit...

has vist l'article de blowing in the wind de ciència del centpeus?

miquel ha dit...

Tot i que les pèrdues de creadors ja grans; Francesc, sempre són relatives per a qui no coneixia la persona, ens queda la seua obra.

Júlia, de la darrera filmoteca només he vist la façana i he passejat pel "hall". Com li deia a Francesc, morir en el cas dels creadors té poca importància, excepte per a ells. Tu recordes la seua obra en el darrer post i jo també una miqueta.

M'agrada la teua constatació, Assum, Dylan ja no només és popular sinó tradicional. No sé si això és bo o dolent per a les seues intencions.

Gràcies per l'enllaç 007, l'acabo de llegir. Interessant en molts aspectes.