lletanies

Vaig amb el pa i amb el diari que acabo de comprar i ell, al mig del passeig, a la vora de la sortida de l'estació de Verdaguer, se m'acosta:
-Hablas español?
-Pse...
-Toma!
Agafo els tres llibres i me'ls miro. A les portades hi ha imatges de Buda o similars, ja no recordo els títols. No em diuen res, però continuo:
-I això, ho regales?
-No, somos monjes y pedimos la voluntat -parla un espanyol sud-americà que no aconsegueixo identificar; tampoc l'hàbit: una samarreta vermella i uns texans.
-Té -li retorno els llibres. Després penso que tots dos hauríem d'haver estat més explícits, però ja se sap que aquestes trobades de negocis inesperades van com van.
Mentre continuo cap a casa, la seua veu es va allunyant:
-Me lo imaginaba... No esperaba que lo apreciaras... Pobre gente...

Em sap greu haver-lo decebut, encara que m'adono que ell ja ho esperava. Els seus comentaris no acaben d'adir-se amb cap de les religions que conec i reprimeixo -qüestió de resignació cristiana- el meu lleuger desig de tornar enrere a preguntar-l'hi. Mentre camino, vaig pensant la meua pròpia lletania, segurament influït per la imatge mística de Verdaguer que em vigila, encara que sigui d'esquena, des de la cruïlla de més avall:
Speculum iustitiae, sedes sapientiae, causa nostrae laetitiae...