Sortint del nucli urbà de Torroella
per la carretera que va a l'Estartit, a mà dreta han construït una
mesquita, relativament petita, blanca, amb una cúpula que sembla de
joguina. Aquest estiu, al poble, he vist unes quantes dones
completament vestides de negre, amb la cara més o menys tapada. He
deduït que eren musulmanes. L'any passat, o els anteriors, a penes
es veia alguna dona vestida així; alguns mocadors i poca cosa més.
En canvi, és més difícil decidir pel seu aspecte extern si els
homes, o els nens i les nenes, són musulmans.
A l'Ampolla, aquest estiu, he pogut
detectat unes quantes dones de religió musulmana, encara que amb
menys negres, però m'ha estat igualment costós detectar els homes,
o els nens i nenes, de la mateixa creença, tot i que imagino que
n'hi ha tants o més que de dones.
Puc dir, sense modèstia, que tinc uns
coneixements importants del dogma i la litúrgia catòliques, tot i
que segurament conec poc les darreres tendències individuals i
col·lectives, però ho ignoro pràcticament tot de les altres
religions, sobretot en els aspectes externs, i el que llegeixo o
veig, sovint contradictori, no em dóna pistes suficients. Per
exemple, fa uns dies llegia una novel·la protagonitzada per Jaritos
que em va semblar força interessant per la comparació entre les
cultures grega i turca, i em vaig fixar en aquest
fragment que encara va embolicar més la meua percepció :
-... A més, em vaig posar el mocador
per culpa d'una grega.
[...]
-Al meu primer treball tenia una
col·lega grega -diu quan acaba de servir i s'asseu-. Filla de
gastarbeiters, obrers estrangers contractats caps als any seixanta,
nascuda a Alemanya. Un dia, mentre menjàvem, em va explicar una
història. La seua àvia, una refugiada política, havia viscut molts
anys a Moscou. Un dia va presentar-se a casa seua una veïna russa,
alarmada i plorant. Quan li preguntà que li passava, ella respongué:
“ Ha passat una cosa molt dolenta. El meu fill, Sergei, s'ha
batejat. Saps què significa això? No podrà estudiar, no podrà
trobar treball, viurà com un pària a la Unió Soviètica. I saps el
més fort? Que no ho ha fet perquè sigui creient, sinó per oposició
al règim”. Després d'escoltar aquella història, quan vaig sortir
del treball al vespre vaig anar a comprar un mocador i me'l vaig
posar. Des d'aleshores no me l'he tret mai. No em pregunteu si el
porto per convicció o per oposició, perquè no ho sé. De tota
manera, ja no té cap importància.
Petros Markaris:
Mort a Istambul.
En fi, tot plegat no té cap
importància, però continuo sentint curiositat per saber.
Just el capvespre en què s'alçava
sobre la mar la lluna plena d'agost, vaig veure a la vora de la
depuradora dues dones que es refrescaven entre les roques. La més
gran duia una canya com a excusa, perquè tothom sap que ara i en
aquell lloc és un miracle que piqui algun peix. Devia ser una manera
de parlar tranquil·lament de les seus coses sense interrupcions
molestes. Em van venir ganes d'asseure'm no gaire lluny, de
participar en la distància de la seua calma, però vaig saber que hi
ha coses que no s'encomanen, que cadascú ha de fer la seua via; a
més, mai no he entès els pescadors -ni les pescadores- de canya.
