presents i absents

Ahir li van concedir la medalla d’or al mèrit al treball a Carlos Sentís a la seu del col·legi de periodistes. Hi havia, a més del ministre Corbacho, el conseller Tresserras, Duran i Lleida i suposo que diverses personalitats polítiques i culturals del país. Avui “La Vanguardia” li fa una lloa amb article exprés de Jaime Arias inclòs, i “Vilaweb” ens recordava la seva trajectòria i en Vicent Partal li dedica un dels seus mails oberts (ahir, X. Montanyà). Em sembla especialment lamentable que el lliurament de la medalla fos en el dia del 70è aniversari de les tropes franquistes a Barcelona de les quals ell formava part (és clar que donar-li avui, Dia Internacional de Record a les Víctimes de l'Holocaust, tampoc no hagués estat gaire adequat). La resta no m’interessa: tots coneixem aquest personatge camaleònic i la seva trajectòria, el país n’està ple –o n’estava- de personatges i trajectòries semblants; tot coneixem igualment les autoritats i les seves polítiques i compromisos. Per altra banda, imaginem per un moment que amb la democràcia s’hagués actuat sobre Sentís? Quants anys de pena li haurien imposat fins a considerar-lo rehabilitat? L’eternitat? Ah, però els premis són una altra cosa...!; es podria discutir. Potser sí, parlem-ne. I em reafirmo que a mi el Sentís actual no m’interessa per a res. Ja s’ho faran i qui hagi de passar vergonya, que la passi, si en té.
















El dissabte llegia al mateix diari on escriu Sentís, una entrevista al psiquiatre Enrique González Duro on responia a les preguntes del periodista:

¿Se proponia los psiquiatras franquistas “curar” a los rojos?
Sí, con reclusión en manicomios. Con sermones, adoctrinamiento, disciplina, fármacos, torturas, electrochoques... También se intento “curar” a homosexuales i transexuales de su “delirio”, incluso mediante neurocirugía, tratamientos aversivos, ¡salvajadas!
¿Usted aha visto esas cosas?
Sí, y nadie osaba oponerse: yo me avergonzaba de ser cómplice calaldo. Los psiquiatras ¡obligaban a los internos en los manicomios a saludar brazo en alto! Vergonzoso. Poco a poco la antipsiquaitría planto cara. Cuando llegué a director de manicomio de Jaen, en 1982, desmantelé allí ese estado de cosas.
¿En qué sentido?
Pregunté po qué estaba ingresado cada paciente. ¡Había casos en que ni los psiquiatras lo sabían! Abrí la puertas. Los psiquiatras de la vieja guardia se opusieron. Y descubrí que una mujer llevaba allí 14 años encerrada... ¡por haber sido madre soltera!

Això sí que encara ara no em deixa indiferent. El que es feia en l’època franquista és prou conegut, abominable, totalment condemnable, però no em sorprèn. Però en aquestes respostes hi ha una data: 1982! Un any després de l’intent de cop d’estat de Tejero! En plena democràcia. En les presons més obscures de la humanitat que són els manicomis, encara s’actuava com si el franquisme continués viu. Encara hi havia presoners innocents –de fet, no ho eren tots?- en la més completa indefensió. Quins eren els culpables per acció o per omissió? Com es podia permetre? Quantes medalles han obtingut els escarcellers al llarg de la seva vida? Quines daurades jubilacions gaudeixen en aquest moment? Qui eren aquells polítics que no en sabien res? Cap investigació seriosa. El silenci més absolut, excepte alguns noms que no es podien amagar. Oblidem, oblidem!