nomenclàtors

L'Ajuntament de Madrid va encarregar a la Complutense (resumeixo i simplifico) una llista amb els carrers que tenen noms de personatges implicats amb el franquisme, etc. La finalitat és eliminar aquests noms del nomenclàtor madrileny, encara que ja ha dit l'alcaldessa que no els dels personatges de cultura: Pemán, Dalí, Manolete, Gerardo Diego, Pla, etc., sinó els dels qui directament o indirectament tenien les mans tacades de sang, etc. Bé, ja és veurà, i es veurà si els mitjans de comunicació actuen com a elements decisoris i escalfen l'ambient.

A mi, això dels canvis de noms no em sembla ni bé ni malament, depèn. Tret dels casos d'abús flagrant, que no sempre són fàcils de decidir, la pressa amb què s'actua, la frivolitat en altres casos, les pressions externes, etc., sovint em subleven. Em vaig emprenyar molt quan el meu carrer d'infantesa i primera joventut va passar de Prim a Companys, i que consti que en aquest cas una majoria de veïns hi van estar d'acord, tot i que jo no vaig ser consultat potser perquè era menor d'edat..., en fi, no recordo el motiu. De tota manera, mentre vaig enviar cartes a casa, a l'adreça continuava escrivint Prim (sense general) i no em consta que se'n perdés cap -potser encara arribarien.

Arribat a aquest punt de l'escrit, decideixo no continuar amb els dos paràgrafs que tenia embastats sobre la memòria històrica i la justificació de certs canvis, ni tampoc exposaré les conclusions que tenia pensades i que em semblaven d'una solidesa a tota prova. M'adono que el tema és força complicat, però, sobretot, a mi em sembla irrisori.

entre nosaltres

Si m'atreveixo a escriure aquest apunt que pot semblar contradictori amb l'anterior és perquè sé que els qui passeu per aquí ja em coneixeu. He llegit que alguns pensen o diuen, en una metonímia impossible però comprensible, que l'enderrocament de Villa Urania (Vil·la Urània si volem modernitzar un nom que no figura a la casa) suposaria l'oblit de Comas Solà. Em sembla que s'equivoquen els qui pensen això. La antiga casa de Comas Solà -i el seu jardí i tot el que s'hi va afegir- només són unes parets, un sostre i uns arbres on va viure l'astrònom; una casa deliciosa en un carrer gris que cal conservar pel seu propi valor històric, arquitectònic, sentimental, de justícia, això em sembla indiscutible. Comas Solà, però, era una persona que pot viure en la nostra memòria més enllà de la casa que va habitar sempre que se'l recordi per qui era i per com era.

Ahir, quan vaig anar a Villa Urania, vaig parlar amb gent del barri, del carrer, que desconeixien la existència de la casa i encara més la persona que hi va viure. És possible que demà, o despús-demà, si la moguda continua al carrer i als mitjans de comunicació, tinguin més informació del lloc i del seu il·lustre habitant, però ara que el personatge fa temps que és mort, l'única aproximació real, més enllà del que diguin els diaris, els blocs, facebook, twitter o la wiquipèdia, és anar directament a ell. Com? En el seu cas és fàcil, llegint el que va escriure. Potser Villa Urania se salvarà, però Comàs Solà només persistirà amb una certa plenitud en la mesura que a casa seua es conservi la seua obra i, sobretot, en la mesura que aquesta obra sigui vista, mirant el cel quan calgui o, sobretot, llegint el que va escriure quan algú vulgui tenir la seua visió del cel o de la terra.

Potser peco de romanticisme, però si ahir acabava amb un fragment del pròleg d'Astronomia, avui, per fer-me entendre, acabaré amb un fragment de gairebé el final de la seus obra, del capítol “Origen i fin del universo”:

En atención a la dilatada edad pretérita de la Tierra y a los pocos miles de centenares de años que el hombre existe sobre la misma, cabe afirmar que la humanidad está en su infancia y que, por lo tanto, no deben extrañarnos sus puerilidades y la inconsciencia que domina todavía en nuestro planeta. Y debe extrañarnos tanto menos por cuanto nuestro Globo, o mejor dicho, nuestro Sol, tiene ante sí millones de siglos de vida futura. De ello resulta que si, por una parte, es para nosotros un motivo de decepción la falta de espiritualidad que todavía reina en el mundo, por otra debemos sentir optimismo para el futuro. Si la civilizaciones datan nada más que de unos pocos millares de años, nos es imposible concebir el grado de superioridad espiritual que alcanzará el hombre en el transcurso de los inmensos períodos de tiempo venideros.

Jo, exastrònom aficionat a qui s'escapen les mesures en anys llum, no sóc tan optimista com Comas Solà, però si ho va dir el mestre, només puc afegir: amén.

presents i absents

Ahir li van concedir la medalla d’or al mèrit al treball a Carlos Sentís a la seu del col·legi de periodistes. Hi havia, a més del ministre Corbacho, el conseller Tresserras, Duran i Lleida i suposo que diverses personalitats polítiques i culturals del país. Avui “La Vanguardia” li fa una lloa amb article exprés de Jaime Arias inclòs, i “Vilaweb” ens recordava la seva trajectòria i en Vicent Partal li dedica un dels seus mails oberts (ahir, X. Montanyà). Em sembla especialment lamentable que el lliurament de la medalla fos en el dia del 70è aniversari de les tropes franquistes a Barcelona de les quals ell formava part (és clar que donar-li avui, Dia Internacional de Record a les Víctimes de l'Holocaust, tampoc no hagués estat gaire adequat). La resta no m’interessa: tots coneixem aquest personatge camaleònic i la seva trajectòria, el país n’està ple –o n’estava- de personatges i trajectòries semblants; tot coneixem igualment les autoritats i les seves polítiques i compromisos. Per altra banda, imaginem per un moment que amb la democràcia s’hagués actuat sobre Sentís? Quants anys de pena li haurien imposat fins a considerar-lo rehabilitat? L’eternitat? Ah, però els premis són una altra cosa...!; es podria discutir. Potser sí, parlem-ne. I em reafirmo que a mi el Sentís actual no m’interessa per a res. Ja s’ho faran i qui hagi de passar vergonya, que la passi, si en té.
















El dissabte llegia al mateix diari on escriu Sentís, una entrevista al psiquiatre Enrique González Duro on responia a les preguntes del periodista:

¿Se proponia los psiquiatras franquistas “curar” a los rojos?
Sí, con reclusión en manicomios. Con sermones, adoctrinamiento, disciplina, fármacos, torturas, electrochoques... También se intento “curar” a homosexuales i transexuales de su “delirio”, incluso mediante neurocirugía, tratamientos aversivos, ¡salvajadas!
¿Usted aha visto esas cosas?
Sí, y nadie osaba oponerse: yo me avergonzaba de ser cómplice calaldo. Los psiquiatras ¡obligaban a los internos en los manicomios a saludar brazo en alto! Vergonzoso. Poco a poco la antipsiquaitría planto cara. Cuando llegué a director de manicomio de Jaen, en 1982, desmantelé allí ese estado de cosas.
¿En qué sentido?
Pregunté po qué estaba ingresado cada paciente. ¡Había casos en que ni los psiquiatras lo sabían! Abrí la puertas. Los psiquiatras de la vieja guardia se opusieron. Y descubrí que una mujer llevaba allí 14 años encerrada... ¡por haber sido madre soltera!

Això sí que encara ara no em deixa indiferent. El que es feia en l’època franquista és prou conegut, abominable, totalment condemnable, però no em sorprèn. Però en aquestes respostes hi ha una data: 1982! Un any després de l’intent de cop d’estat de Tejero! En plena democràcia. En les presons més obscures de la humanitat que són els manicomis, encara s’actuava com si el franquisme continués viu. Encara hi havia presoners innocents –de fet, no ho eren tots?- en la més completa indefensió. Quins eren els culpables per acció o per omissió? Com es podia permetre? Quantes medalles han obtingut els escarcellers al llarg de la seva vida? Quines daurades jubilacions gaudeixen en aquest moment? Qui eren aquells polítics que no en sabien res? Cap investigació seriosa. El silenci més absolut, excepte alguns noms que no es podien amagar. Oblidem, oblidem!

la memòria dels peixos

-El 16 de gener de 1716, és a dir, tal dia com avui (jo sempre vaig amb retard) d’ara fa 291 anys, es va promulgar el Decret de Nova Planta que afectava Catalunya, els dels altres territoris de la Confederació foren anteriors.
-Si que vas lluny –sento que diu algú.
-Bé, no es tractava de recuperar la memòria històrica? La meva memòria, tan escassa per segons quins temes, en aquestes coses funciona perfectament. No veig que el temps, aquest concepte tan incorpori, tingui fronteres conegudes ni que la història tingui aturadors, en tot cas tergiversacions i distorsions.
-Molt bé, d’acord. I de què et serveix recuperar la memòria històrica? –pregunta el mateix d’abans, o potser un altre.
-La veritat és que de poca cosa. És tracta simplement de fer un exercici per tal de mantenir en forma el cervell; que diuen que a certa edat comença a atrofiar-se. Repassar com van anar els fets i com va quedar el país a partir d’aquell moment és un exercici com un altre. A més, sembla que els catalans tenim propensió a recordar els mals moments, sobretot, en aquests cas per comprovar posteriorment que no estem tan malament, ans al contrari, que ja tenim Generalitat, més consellers que abans, que la llengua és cooficial, que el rei és una bellíssima persona, que les impremtes no paren de vomitar llibres en català...
-Què passa, ara t’atures?
-És que estic cansat i, si vols que et digui la veritat, ja no recordo què és el què volia dir.
-Vaja merda de post.