carta a l'amic Salom, de Konilòsia

Tots penjàvem d'una canya
aquest trist ninot, Espanya.

Salvador Espriu (1966)

Ai, amic Salom, ja ho veus, tot continua igual a Konilòsia, potser pitjor segons com es miri. Avui s'ha mort Carrillo, Te'n recordes? Tot elogis, no et pensis, que alguns diuen que era dels pocs que entenien com funcionava realment Konilòsia. Avui mateix el rei d'aquesta terra de conills ha penjat el seu segon post en el bloc que va crear el dia 10. Com que ja se sap que a Internet cal ser breu, el text es condensat, però s'entén, o a mi m'ho sembla. Un dels punts claus és l'al·lusió a una faula d'Iriarte que et copio per si n'has oblidat detalls:

Por entre unas matas,
seguido de perros,
no diré corría,
volaba un conejo.
De su madriguera
salió un compañero
y le dijo: «Tente,
amigo, ¿qué es esto?»
«¿Qué ha de ser?», responde;
«sin aliento llego...;
dos pícaros galgos
me vienen siguiendo».
«Sí», replica el otro,
«por allí los veo,
pero no son galgos».
«¿Pues qué son?» «Podencos.»
«¿Qué? ¿podencos dices?
Sí, como mi abuelo.
Galgos y muy galgos;
bien vistos los tengo.»
«Son podencos, vaya,
que no entiendes de eso.»
«Son galgos, te digo.»
«Digo que podencos.»
En esta disputa
llegando los perros,
pillan descuidados
a mis dos conejos.
Los que por cuestiones
de poco momento
dejan lo que importa.

Què trobes, amic Salom? Sembla que cal fer via, perquè si ens encantem ens enxamparan els gossos. Un advertiment a agrair, si no fos tan repetit. La veritat és que tot plegat comença a fer una mica de por, però no et vull amoïnar, que tu ara estàs molt tranquil a l'altra banda de la riba i no és qüestió que jo et parli dels maldecaps dels qui encara som aquí. Esperem que tot plegat no sigui més que una tempesta d'estiu, encara que, sincerament, ja n'estic una mica tip de tants trons i tanta aigua, que sembla que si no ens cau un llamp morirem ofegats, en aquest país massa acostumat a les sequeres persistents.

Una abraçada.