tants caps tants barrets, i un barret per a tothom

Parlen en alguns partits de divisió, de fragmentació, etc. Tots els partits, i que se'm perdoni l'evidència i la redundància, encapçalen el seu nom amb el mot partit. Els convido a repassar les definicions següents al diccionari: partir, partit, partidari, etc.

En els partits hi ha qui guanya i qui perd, i alguns empats, amb jocs brillants o que fan adormir. Després, els espectadors, que són els que paguen, diuen la seua o callen.

P S: Entre els trobadors hi havia una modalitat poètica que s'anomenava partimen o joc partit en què participaven dos trobadors, un que proposava una situació amb dues possibles solucions i l'altre defensava la que li semblava millor mentre el que primer, el proposant, defensava la contrària; pura retòrica. Un possible exemple: Què és més rendible, dividir una societat que no n'està, de dividida, o unificar una societat que està -o no?- dividida? L'exemple, com es veu, és capciós.

P S 2: Recordo que les divisions -matemàtica elemental- poden ser per dos o per trenta-dos, fins i tot per 17,14 o per 19,75.

manifesta't!

Em deia Francesc Puigcarbó ja fa dies: Manifesta't. També en privat em deien: Ja no escrius?. No, no escric, ni públicament ni privadament; però potser sí que és una bona idea que em manifesti en aquestes dates, ni que sigui una automanifestació per recordar, sí és que algun dia repasso el que escric, cosa dubtosa, què pensava o què pensava que pensava a tardor de 2017, just una setmana abans del referèndum que no ens canviarà la vida, però que imagino que canviarà les relacions polítiques entre Espanya i Catalunya i qui sap si alguna cosa més. Després de tantes setmanes sense practicar, i, no vull mentir, també per voluntat pròpia, les meus manifestacions intueixo que seran inconnexes i desiguals quant a l'extensió, l'aprofundiment en les idees i les mateixes idees; com un esborrany que en algun altre moment es pugui desenvolupar.

En primer lloc, m'he preguntat darrerament quins poden ser els motius pels quals alguns ciutadans desitgen ser políticament independents i d'altres no (deixem de banda els indiferents). Entenc que les raons econòmiques, siguin argumentalment creïbles o no, són el motor principal de les societats o els individus i se sobreposen sempre, sobretot en cas de conflicte, encara que alguns no ho vegin així, a l'amor, que hi ha qui diu que és el sentiment que guia les nostres vides. Tot i entendre que els diners són la base explícita del conflicte, em temo que és l'amor -no parlo de partits polítics ni empreses, esclar- el que majoritàriament fa prendre partit. Ara hauria de definir l'amor -ai, els sentiments!- i les seues variadíssimes manifestacions, poder inclòs, i justificar la meua percepció, però com es pot justificar allò que és propi de la irracionalitat?

Desentrenat en l'escriptura, ja m'he allargat més del compte si vull tenir algun altre lector que no sigui jo mateix i deixo inacabat el tema encetat en el paràgraf anterior: bona excusa per no complicar-me la vida. Passo a les concrecions en un mix-mix no elaborat prèviament.

Tothom sap que el referèndum de l'1 d'octubre és la consulta que té menys garanties de ser presa seriosament. No obstant, és la consulta més seriosa que fins al moment s'ha establert per concretar les relacions  entre Catalunya  i Espanya. Jo ho veig així i crec que també la majoria de catalans i espanyols. Per què? Que cadascú digui la seua, els qui minimitzen i els qui magnifiquen.

Alguns continuen parlant de fractura, dividint la societat, la gent, en dos meitats. Potser aquest maniqueisme és el que m'indigna més de tot plegat. Ahir vaig trobar el meu antic quiosquer que ara té 74 anys i llegeix “ABC” i vota el PP i és catòlic practicant i etc. Conversa llarga i plaent, multidireccional i plena d'anècdotes. Em sembla que li toca el mateix col·legi electoral que a mi.

Deia Cuní, que s'ha retirat a veure-les venir, i cito textualment: Tot comença en la paraula i acaba en la paraula. L'entenc, qui no el coneix? però dissenteixo. Tot comença amb el desig. Després intervé, potser, la paraula.

Una queixa secular habitual en el territori espanyol, Catalunya inclosa, és sobre la de la lentitud de la justícia. Mai la justícia ha estat tan ràpida -ei, a vegades amb Franco també- com aquests darrers dies. Si es vol es pot. Per cert, deia el fiscal general (era ell?) que ara no es considerà oportú actuar contra Puigdemont. Això ens confirma que el terme justícia és una metonimia: no existeix la justícia, sinó els jutges... o fiscals, o el que sigui.

Lema arxirepetit aquests dies: No tinc (tenim) por. Em molesta que els temeraris, els inconscients, el qui només viuen els present immediat, parlin per mi.

Uf, acabo de moment -ha conclòs el temps que m'havia donat- sense haver fet més que una aproximació enormement incompleta i poc elaborada al que em sembla que volia dir en començar a escriure. Continuaré? Tot és agafar marxa.

el temps immòbil, de moment

Escolto a través de la ràdio la part final de la conferència de Madrid, és a dir, la intervenció de Puigdemont. Cap novetat important, res que no s'hagi sentit abans o s'hagi deixat entreveure. Normal, la novetat no era la intenció. Allargo una mica l'audició. Els tertulians de Catalunya Radio expressen les sensacions generals que els ha produït la conferència. Un d'ells diu que no l'ha convençut l'exposició d'arguments que ha fet Junqueres per justificar la independència (o diu el referèndum? No me'n recordo), afegeix que les reivindicacions del vicepresident podrien tenir cabuda en el marc polític espanyol. Retornem a aquesta dèria inacabable d'explicar-se. Què més cal explicar? Sobre el passat i el present ja està tot dit, esclar que sempre es poden fer variacions pràcticament infinites; el futur es pot preveure, intuir, desitjar, però és incert, més o menys imprevisible. Explicar, explicar-se... Està bé, suposo, explicar el motiu dels actes, de les conductes individuals o col·lectives, però a mi, la veritat, en aquest assumpte em basta, ho diré parafrasejant el Maragall del comte Arnau, que es justifiqui dient: perquè en té la voluntat. Que només els nens responen perquè sí? Llàstima, jo trobo que és un argument inapel·lable.

Per cert, sóc escèptic respecte que la majoria dels qui no volen la independència de Catalunya siguin partidaris d'un referèndum. Per què ho haurien de ser?

tot i sense cap

Llegeixo al diari que la Fundación Francisco Franco s'indigna pel bárbaro aquelarre amb  a mutilada estàtua eqüestre del dictador instal·lada davant del Born. En podríem parlar, però el meu primer pensament interrogatiu és breu: existeix una Fundació Adolf Hitler a Alemanya? I una Fundació Benito Mussolini a Itàlia?

Qualsevol intent de justificació -amb subvencions incloses- em sembla demencial, una burla sagnant. Bona part de l'Espanya que encara conserva el poder és pura barbàrie; compte, una part de l'altra Espanya continua amb set de sang. Quaranta anys ja des de la mort del dictador. Alguna cosa es va resoldre malament. I el decapitat del Born continua rient des de l'ultratomba.

 

addenda breu

Sabia que ahir em deixava alguna cosa i no recordava què. Doncs el Senat. Molts votants podrien parlar aproximadament dels resultats al Congreso, almenys qui ha quedat en els quatre primers llocs, però, i si preguntéssim pels Senat? Una de les teories més estúpides que corren és que el Senat no té cap importància, que és cosa de velles glòries retirades vestits amb togues blanques; de fet, segurament ni corre aquesta teoria (o axioma o cosa emblant). No et fot! És normal que els polítics parlin poc del Senat, uns perquè obtenen una misèria de senadors, d'altres perquè n'obtenen tants que... Quines són les funcions del Senat actualment? Apa, que cadascú s'espavili. Només recordaré el següent: majoria aclaparadora del PP, 130; el PSOE, 43; Podemos, 16; en quart lloc, ERC, amb 10 (la resta de partits a Catalunya han tret 6 senadors)

Que el Senat no serveix per a res? Pacti qui pacti ja ho anirem veient quan arribi el material dels diputats.

escriptura automàtica

Veig i escolto una part de l'entrevista a l'expresident Mas i, a continuació, una taula rodona -o com es digui- amb moderador i periodistes i polítics. Aquesta dèria de dir que un és el centre! Quantes vegades caldrà repetir que el centre pràcticament no existeix, que és un concepte que només s'entén en boca de qui es pensa que és al mig per sospesar i inclinar la balança a dreta o esquerra,com si no formés part del pes que equilibra o desequilibra.

Dreta o esquerra? Com a conceptes polítics, especialment en boca dels polítics, actualment són d'enorme imprecisió, obsolets, de difícil comprensió, de definició vagament aproximativa. Mots genèrics que cadascú interpreta i reinterpreta segons les seus conveniències. Quines paraules claus caldria fer servir per situar els partits en una ideologia determinada? No ho sé. Políticament és dubtós que continuïn existint ideologies en el sentit tradicional. La qüestió, avui més que mai, és veure-les venir, la flexibilitat, l'adaptació; no en funció dels votants, esclar, sinó d'un mateix i del propi partit. El PP i el PSOE són mestres en aquest joc i la seua pervivència dependrà de l'adaptabilitat als moviments de la societat, dels votants. El PSOE, calcula més malament, li auguro encara més baixada; la Chacón, en canvi, és més llesta, ha decidit seguir la tàctica de veure-les venir, si convé ja es farà sentir, de moment, que es cremin els altres.

A mi Rufián, em sembla un polític perfecte, totalment identificat amb els requisits discursius i argumentals dels nous temps, una mena de resurrecció del meu admirat Azorín, mestre dels punts i seguit(s).

Que no es presentin junts Convergència -o com es digui demà- amb ERC crec que és l'opció més intel·ligent de cara als votants independentistes, a l'augment dels seus vots. Llàstima que Convergència sempre necessiti crosses... Etc.

el preu de la patata i altres consideracions artístiques

La Fundación Casa de Alba se siente muy orgullosa de entregar al Museo del Prado estas auténticas joyas del arte europeo, reunidas y conservadas durante dos siglos por nuestra familia, para que a partir de ahora puedan ser disfrutadas por todos los españoles y los amantes del arte de todas partes del mundo que se acercan con admiración a nuestro principal museo nacional.
Duque de Alba

Si un comença a llegir a partir d'aquí i no passa més endavant o més enrere té la certesa que l'actual duc és un mecenes del Prado i dels espanyols en general que en el moment precís ha lliurat les pintures que tenia en custòdia la família. La veritat, però és que es pagaran 18 milions per la Madona de la magrana de Fra Angelico i, de propina, un quadre “menor” del mateix autor. En resum, que s'endeuta l'Estat en funcions, i una sèrie d'altres compradors públics i privats per tal que tothom pugui gaudir de l'obra. Meritori esforç explicat aquí amb bona literatura.

Que consti que la Madona em sembla genial -una obra única, com moltes altres- i no pararia d'extasiar-me en la seua contemplació al menys durant mitja hora, però, artísticament primitiu, políticament elemental, socialment limitat i econòmicament incompetent com sóc, em costa entendre la despesa i, ja de retruc, els disbarats de xifres que mou una pintura -i tantes altres coses- i el voler estar al dia i la competència entre museus. No cal que ningú intenti explicar-me l'operació, ho entenc.

Esclar que els 18 milions pagats pel Fra Angelico em semblen, comparativament parlant, una xifra insignificant respecte el milió d'euros d'un comprador anònim per una patata -sí, literalment una patata- que ni es pot menjar. Es tracta d'una fotografia del famós Kevin Abosch que només ha aparegut en publicacions especialitzades, la patata, vull dir.

Imagino que en el procés de compra hi va haver un malentès i va arribar un moment que ja era impossible fer-se enrere. Continuo imaginant que la cosa devia anar més o menys així: l'agent d'un inversor que contacta amb el seu patrocinador per comunicar-li que es ven -tot és possible- la Monalisa a un preu de riure. L'inversor, absolutament excitat i irreflexiu -a vegades l'adrenalina mana-, que s'apressa a donar l'ordre de compra. Al cap d'uns dies li arriba la patata i comprova que ni tan sols és de la varietat Monalisa i, a més, està plena de terra. En qualsevol moment la tornarà a posar a la venda i un altre incaut caurà en el parany. El món de l'art funciona així, la qüestió és girar, bombollejar, la resta són formes i colors.

a corre-cuita

Quatre -o unes quantes més, segons ragi- impressions ràpides, superficials i poc meditades:

1. Em continua sorprenent el nombre d'abstencions. Ja sé que ha votat més gent que a les anteriors eleccions -molts per primer cop-, que és un percentatge civilitzat, més alt que en altres democràcies civilitzades, etc., però sempre em sorprèn, i aquesta vegada més.

2. Estic desolat per la marxa de Duran dels escenaris polítics oficials. No dic res sobre l'assumpte perquè se'm menjaria tot el post.

3. Les enquestes, aquesta vegada, s'han equivocat de molt amb Ciudadanos. Per què? Tinc les meues teories. Ciudadanos és un partit de centre? El centre, l'equidistància respecte els extrems, no existeix, tot s'inclina a esquerra o a dreta.

4. Proposta de traducció per a caps de llista catalans: Sí podemos = Sí que es pot. Molt o poc, sempre es pot. Pablo Iglesias, en la seua aparició després de saber els resultats, buscava aliances perifèriques? Quines? De qui? Expectatives. Ada Colau va ser delegada de curs amb extraescolars de teatre?

5. El PP guanya les eleccions. Se sabia. Han baixat molt, però continuen guanyant. Rajoy voldrà formar govern en lloc de dimitir, és la seua prerrogativa. Sempre em sorprenen els resultats del PP, cosa que significa que sóc un pèssim coneixedor de la naturalesa humana peninsular.

6. Ho dic abans que se m'oblidi: no sé què dir del PSOE. Dimitirà... ? Com es diu el líder actual del PSOE?

7. Convergència, o com es digui ara, és relativament residual? Com s'han pogut produir tantes fugues?

8. La parla de Rufián em recorda la d'Iniesta. En altres aspectes res en comú de moment, haurem d'esperar a veure quin joc dóna. Una curiositat que mai podré satisfer és la de saber quants vots aporta Rufián a ERC.

9. Fa molts anys que no tenia curiositat per saber com acabaria, al menys immediatament, l'elecció del nou president d'Espanya. Em pregunto si, com aquí, és possible que es triï un president que no encapçala una llista.

10. Ens donaran molts dies la tabarra els comentaristes generalistes -i especialitzats- de les tertúlies? Ja ho sé, sempre puc apagar la ràdio o la tele, o no llegir les pàgines corresponents dels diaris.

11. No és una perversió fer unes eleccions a tocar de Nadal? Quantes indigestions! O potser aprimaments, aneu a saber.

12. La meua germana, com habitualment, em passa desordenadament els resultats del poble: ERC: 500; Dil: 280; En comú: 140: PSC: 201; Unió: 21; PP: 59; Ciutadans: 45. Miratges.


Punt 13? El PP conserva la majoria absoluta al Senat. Compte amb la dada!

desig de perfecció

Les paraules de sonsenyor Cañizares, cardenal de València (per cert, catalunya religió.cat, que reprodueix les declaracions del cardenal, desmenteix que els bisbes catalans convoquin una pregària per la independència de Catalunya, almenys abans de les eleccions),  em fan recordar dues paràboles sense conclusió que en el seu moment van ser força utilitzades i que ara fa temps que no esmenta ningú. Les paràboles són freqüents a la Bíblia, sobretot al Nou Testament, i l'Església en continua utilitzant -cada vegada menys, i fa malament- perquè sap que si bé les comparacions i les metàfores no reflecteixen amb precisió la realitat, sí que ajuden a entendre temes complexos i, a més són fàcils de recordar.

Parlant del procés d'autodeterminació o d'independència, hi ha dues comparacions que em semblen molt ben trobades i indiquen la percepció de molts ciutadans, de Catalunya o de fora, sobre el procés. En un cas, es compara el procés amb la situació d'una parella en què després d'una anys de convivència, un dels membres decideix, per les raons que sigui, que la unió no té sentit i que ha arribat el moment de separar-se, d'iniciar una nova vida; com sabem, aquests processos no són senzills i poden resultar traumàtics en tots dos membres, i moltes altres coses que tothom coneix per experiència pròpia o dels altres  no cal que jo detalli variants. En el segon cas, es compara el procés a un cos que sofreix l'amputació d'un membre: un braç, una cama..., potser fins i tot alguns pensen -terrible pensament que no es gosa confessar- en l'amputació del cap; evidentment, en aquesta segona comparació, el traumatisme és permanent, per bé que algú digui que sempre es pot aconseguir un membre ortopèdic. Com es veu, en el primer cas es parteix d'una dualitat i en el segon, d'una unitat; de manera que encara que en tots dos supòsits l'inici és la mateixa premissa, la visió és absolutament diferent. No hi ha dubte que a Catalunya la tendència és a veure el procés tal com s'explica en la primera paràbola i a la resta d'Espanya segons es diu en la segona. La conclusió, la conseqüència,  ara per ara, és clara, les possibilitats de diàleg són escasses, per no dir inexistents. Caldrà buscar una tercera paràbola que alguns diuen que estan pensant com formular? No en veig la possibilitat, perquè les dues anteriors són majoritàries i no depenen d'un moment circumstancial, sinó que són viscerals, axiomes per a uns o altres.

És possible que aquestes paràboles que em semblaven absolutes i irreconciliables s'hagin convertit en obsoletes després de l'entrevista a Rajoy a Onda Cero. Una entrevista que em va recordar el Rajoy de les tertúlies de Jesús Hermida en temps prehistòrics per a molts dels ciutadans actuals: Qué? Cómo?

I ja posats en campanya, i per acabar, vull dir que si bé fa temps que el meu vot està decidit, encara em distrec mirant el que es va dient i fent comparatives. Per a memòria meua, deixo aquí dues maneres de fer ben contraposades; el futur, no demà o despús-demà, dirà.

aquest diumenge, música de combat

Dialoguem i discutim en família sobre les eleccions que es convocaran al setembre i sobre l'abans i el després. Som pocs, però no ens acabem de posar-nos d'acord malgrat que tots volem el mateix. És curiós com, potser per costum, les dones a penes intervenen; potser, en aquest cas, és senyal d'intel·ligència i de sentit pràctic. Un dels subtemes de la conversa és el de la llista única: millor junts o separats? Els arguments són diversos. Jo recordo el moviment de Solidaritat Catalana de 1906: 67% de vots, 41 de 44 escons... Un èxit espectacular, sense precedents. Algú recorda què es va aconseguir a Madrid i els anys posteriors aquí? I per què no les llistes separades amb un objectiu bàsic comú? Ah, les enquestes i les estètiques... i les ètiques.

No fa gaire escoltava en viu L'estaca. La interpretava un grup plurilingüe amb gran sentiment i vaig pensar -ara no li preguntaria a Llach- que la cançó proposava la guerra de guerrilles, que és una forma molt efectiva de lluitar quan determinades condicions bèl·liques -o les que es vulgui- són inferiors a les de l'adversari. Deixem-ho estar, que la conversa és tan interminable com un sac foradat i els diumenges són dia de descans.

en la calor de la tarda

Continuo escoltant els discursos del polítics d'aquí i d'allà. Per què? No ho sabria dir; per si de cas. Cap ni un proposa de moment un canvi de les estructures d'estat, del funcionament diferent del sistema democràtic, només petits pedaços per acontentar el personal o els mateixos comunicants, cosa que és el mateix. Suposo que encara haurà de passar molt de temps, més del que jo tindré, perquè facin propostes substancials. Tot és petit, mínim, irrisori.

No tinc cap dubte que l'element definitiu, majoritàriament decisori, a l'hora de votar en les properes eleccions autonòmiques i estatals serà fruit d'una – de dues- abstracció: Catalunya-Espanya. Més enllà d'altres propostes dels partits, els votants elucubraran sobre el tractament del tema per part dels candidats. Els candidats ho saben, i a mesura que s'acosti el moment dels vots, tema i variacions seran motiu principal del seus discursos. En el cas d'ERC -CDC no m'interessa- ja fa temps que ho és; llàstima, perquè tampoc en cal abusar, sinó deixar anar el cartutx estratègicament, que no sembli que només se'n té un o qu els altres encertaran necessàriament la diana.

Durant molt de temps he pensat que era un error que les autonòmiques -plebiscitàries, sí- fossin anteriors a les estatals, que era millor veure com quedava Espanya abans de decidir aquí; ara no estic gens segur de tenir raó, potser és molt millor votar quan encara governa el PP, qui sap la quantitat de canvis d'opinió amb un altre partit o coalició al govern d'Espanya?

Mentre esperem l'arribada de la tardor i de l'hivern, anirem buscant ombres de descans per protegir-nos d'aquestes temperatures d'escàndol. Sí, capbussar-se a la mar també és una opció, però encara deu ser massa freda. De tota manera, sempre ens quedarà l'aire condicionat.

prejudicis

Començo llegint l'entrada escrita en primera persona en què es presenta l'entrevistat seguint l'esquema habitual del diari: edat, lloc de naixement, lloc de residència. A continuació, en negreta negra que alterna amb la roja anterior i amb la que vindrà després, diu: Estic casat amb una psicòloga. M'aturo, no vaig més enllà. La gent es casa amb un home o una dona, no amb un o una professional. Què vol dir que està casat amb una psicòloga? Segurament, si, després d'aquest rampell injustificat,  hagués continuat la lectura, hagués descobert que l'esment de la professió de la seua dona és important en el context del que diu, potser capital, però jo m´he aturat aquí, les coses són així.

Avui, en les portades de tots els diaris deu sortir una foto de Rajoy amb un text breu o llarg, segons l'estil del diari. Entenc que els diaris dediquin algun espai interior a les declaracions de Rajoy sobre el tema de Catalunya, però la portada! Entenc que a les portades de la premsa han d'aparèixer noticies que siguin novetats o coses originals o d'interès general, però, ¿és que el president de l'Estat va explicar alguna cosa que no hagués dit abans, no una, sinó moltes vegades? No les va dir, a més, amb el mateix estil de sempre? Que potser no ho va llegir? Dos o tres detalls nous i previsibles? Ah! I els periodistes o tertulians que li donaran les voltes que ja han donat mil vegades, assabentats, seriosos, transcendents... I jo que ho tornaré a llegir o a escoltar, almenys entre línies o una estona. Trist.

la democràcia i les taules de dividir.

Enèsima vegada que escolto o llegeixo la paraula democràcia amb un matís nou. Relectura del mot als diccionaris que freqüento més:

1. f. Doctrina política favorable a la intervención del pueblo en el gobierno.

2. f. Predominio del pueblo en el gobierno político de un Estado.

LC] [PO] Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu.
2 f. [PO] Comunitat governada amb aquest sistema.

Govern en què el poble exerceix la sobirania; Estat constituït amb aqueix sistema de govern; cast. democracia. Estam en plena democràcia, Ignor. 12. Sa tan exaltada democràcia americana és un engan, Aurora 226.
Fon.: dəmukɾásiə (Barc.); demokɾásia (Val.); dəmokɾási (Palma).
Etim.: pres del gr. δημοκρατία, mat. Sign.

Dos opten per poble i un per comunitat. Curiós matís que pot passar desapercebut: Doctrina política favorable. Burla o ironia?: Predominio del pueblo. Desig?: participació igualitària... Divertit exemple: la democràcia americana és un engany; quan es devia redactar aquest diccionari, aquí la democràcia devia ser encara un concepte llunyà. En definitiva, m'agradaria que les definicions fossin realistes, vigents, però caldrà que s'actualitzin. La qüestió és saber si ho faran tenint en compte la realitat o continuaran parlant d'ideals. Potser caldria fer un referèndum per decidir què es vol que sigui la democràcia, amb preguntes senzilles, això sí. Més clar que el concepte de democràcia em semblen els conceptes de fractura o de divisió repetits o insinuats fins a l'infinit. Entenc perfectament el que volen dir els qui els fan servir explícitament o implícitament , però al mateix temps entenc que mostren una visió reduccionista, maniquea, de la societat i dels individus. No veig que aquesta divisió per dos sigui més important que una divisió per tres, quatre cinc, sis, set ...: partidaris del Barça, del Madrid o de l'Espanyol, de els dretes o de els esquerres (si és que això encara existeix), de les lletres o de les ciències, dels pobres o dels rics, de la carn o del peix, dels sexe dur, del sexe tou o de la castedat, de déu o del diable, dels impostos directes o indirectes, del catolicisme, del protestantisme, del budisme, de l'ateisme, dels gossos, dels gats o del rebuig total als animals de companyia, de les bicicletes per les voreres, de les bicicletes per la calçada o de la supressió total de les bicicletes, dels productes amb IVA o sense IVA, de la solitud o de la companyia, de la lectura literària, de la lectura de les cotitzacions de Borsa o de l'analfabetisme més pur... Malament quan per un moment oblidem que som complexos i que tots els matisos ens conformen, ens uneixen i ens divideixen en equilibris inconstants, per decidir que, per sobre de tot, som una cosa o una altra i tota la resta són detalls insignificants, menyspreables.

Compte amb les propostes!

Avui he fullejat més lentament l'antologia de Perucho en una altra llibreria. Cap canvi substancial en la percepció inicial de l'altre dia. A l'espera, doncs, de la publicació de l'Obra Completa. Curiosament, una de les hipòtesis, absolutament gratuïta, fantasiosa, que suggeria en el post anterior, no anava tan desencaminada, i només cal que em remeti al grup final d'escrits, recollits sota la denominació de “Teoría de Cataluña y misterios de Barcelona” que acaben amb els textos titulats “El nacionalismo” i “La lengua”.

M'he entretingut una estona llegint els textos esmentats i crec que he aconseguit aprendre de memòria un fragment, que transcriu Perucho, del discurs del general Prim a les Cortes el 25 de novembre de 1851. Diu així:

Ha podido creer S.S. que los catalanes tienen la condición del perro que lame la mano que le castiga? Si tal ha creído S.S. se equivoca; la condición de los catalanes es la del tigre que despedaza al que le maltrata. Si allí hubiese estado S.S. hubiera podido ver los semblantes de los barceloneses contraídos por una convulsión de ira; hubiera oído el ronquido que salía de sus pechos, ronquido, señores, que hoy sale sordo y ahogado como el del león encadenado; pero que podrá ser rugido de terror y espanto, si un día rompe las cadenas y se ve libre por su propio esfuerzo. ¿Hasta cuando hemos de morder el polvo? decían otros. ¿Somos o no somos españoles? decían todos. Pues asimismo preciso yo la cuestión, ministros de Isabel II. ¿Los catalanes son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Sepamos lo que son: dad el lenitivo o la muerte pero cese la agonía. El horizonte amenaza grandes tempestades; es muy posible que antes de mucho se abra una lucha de gigantes; dos banderas frotaran por los aires; cada una tendrá sus partidarios, ya para entonces es preciso que los catalanes sepan a cual de las dos banderas deberán prestar su robusto brazo. ¿Son los catalanes españoles? Pues devolvedles las garantías que les habéis arrebatado, garantías que son suyas, que tienen derecho a usar de ellas, porque las han conquistado con su sangre; igualadlos a los demás españoles; si no los queréis españoles, levantad de allá vuestros reales, dejadlos, que para nada os necesitan; pero si siendo españoles los quereis esclavos, si queréis continuar la política de Felipe V, de ominiosa memoria, sea en buena hora, y sea por completo: amarradles a la mesa el cuchillo como lo hizo aquel rey; encerradlos en un círculo de bronce; y si esto no basta, sea Cataluña talada y destruida, y sembrada de sal como la ciudad maldita, porque así, y sólo así, doblareis nuestra cerviz; porque así, solamente así, venceréis nuestra altivez; así, y solamente así, domareis nuestra fiereza.

No se m'acudirà parlar ara de qui era Prim, del context del discurs ni de la seua intenció. Aquestes paraules del general, que encara podien ser vàlides -em refereixo, evidentment, al fons de la qüestió- fa quatre dies per un bon nombre de catalans, crec que ara arribarien massa tard, tot i que en política, i amb segons quins polítics, mai se sap. En fi, espero que com a mínim als de Madrid no se'ls acudeixi fer cas de la segona opció plantejada amb l'excusa que fa anys ja ho va demanar un català i que ara és l'hora de concedir-li el desig, generosos que són.

entre creença i intel·ligència, amb amor

Quin enrenou! Quines corredisses! Quanta precipitació! Ai, que ens hi va la vida! Quina vida?

Entenc que la consulta del 9 de novembre quant a efectivitat és un acte de mobilització no gaire diferent d'altres consultes o firmes en què ja he participat, per molt que interpretacions apressades actuals o altres de posteriors li vulguin atribuir una transcendència que no tindrà. S'hi ha d'anar? Doncs hi anirem.

Que l'enrenou mediàtic posterior a la reunió de despús-ahir fos considerable -i el que ens espera- ho entenc perfectament, que l'enrenou, les dispersions, les declaracions i les contradeclaracions dels representants dels partits polítics més o menys sobiranistes -el discurs dels altres és monolític i per tant previsible- fossin, i encara són, d'una intel·ligència elemental, d'una mediocritat argumentativa tan palesa, em sembla més patètic.

Que no volen decebre la societat civil -qui cony s'ha inventat aquest terme de societat civil- o els seus votants... Que si és va dir que el 9-N cal mantenir la data sí o sí... Que sí, però amb unes condicions innegociables... Que no, però sí, si... Que parlo a títol personal, però no institucional... que si les promeses... Que potser noves eleccions... Marededéu quanta retòrica i quanta... Com en diuen els alemanys... Wortschwall... Geschwafel...?

A veure si la setmana vinent tothom se centra una mica i jo puc arribar a pair tota la informació. Sense pressa, sense pressa. Qui no pugui aguantar el temps, que s'esborri.

Com sé que jo tampoc he dit res gaire coherent, cedeixo un altre cop la paraula a Llull i a un llibret que tots s'haurien de llegir, només un verset cada dia i per ordre, no de la manera que jo els presento aquí.

 

2. Les carreres per les quals l'amic encerca son amat són llargues, perilloses, poblades de consideracions, de sospirs i de plors, i il·luminades d'amors.

18. Demanà l’Amic a l’enteniment i a la voluntat quin era més a prop del seu Amat, i ambdós corregueren, i arribà abans al seu amat l’enteniment que la voluntat.

44. Dos són els focs que escalfen l’amor de l’Amic: l’un està format de desigs, plaers i pensaments; l’altre està compost de temor, llanguiment, i de llàgrimes i de plors.

137. Demanaren a l’Amic de què naixia l’amor, i de què vivia, i per què moria. Respongué l’amic que l’amor naixia del record, i vivia de la intel·ligència, i moria per l’oblit.

197. Tant amava l’Amic el seu Amat que de tot el que li deia, el creia; i tant el desitjava entendre que tot el que en sentia dir ho volia entendre per raons necessàries. I per això l’amor de l’Amic estava entre creença i intel·ligència.

351. Angoixós i plorós anava l’Amic a cercar el seu Amat per vies de sentits i per camins d’intel·ligència. I sorgeix la qüestió de sobre quin dels dos camins entrà primerament mentre cercava el seu Amat, i en quin l’Amat es mostrà a l’Amic més clarament.

Quant a la simbologia de l'amic, l'amat, l'amor, etc. -que consti que no he fet sortir lo foll-, és cosa de cadascú. Però, sobretot, a poc a poc, que el camí és llarg.

il·lustracions per a no il·lustrats

En temps de crisi, social, econòmica, política..., es genera una quantitat important de literatura sobre els temes que els ciutadans viuen, protagonitzen, pateixen. Literatura circumstancial i efímera i d'altra que amb el temps queda fixada. En el cas del moviment a l'entorn del desig -o no desig- d'autodeterminació i la seua contra (manifestacions, propostes de referèndum o consulta, reivindicacions verbals o orals d'un o altre signe...) s'han produït també innumerables mostres gràfiques que, a través de diverses formes i mitjans, han omplert vies de comunicació públiques i privades amb més o menys originalitat i fortuna.

No sé si ja és l'hora -sempre se'n pot editar m´s d'un volum- , però hauria d'arribar un moment en què algú o alguns recullin aquest material i l'ajuntin, cronològicament o d'alguna altra manera, en un corpus gràfic amb els comentaris pertinents. Fotos, dibuixos, muntatges amb text, força elaborats o d'un primitivisme escandalós, donarien una visió, un matís complementari important, al material estrictament literari interpretatiu o descriptiu d'aquests anys i, segons com, s'acostarien més a la realitat plural dels ciutadans immersos en aquesta situació efervescent i de continuïtat incerta -després de demà, quin serà el proper pas? Quantes propostes diferents es faran? Qui seguirà qui?- que estem vivint.

Per si no ha quedat clar, incloc unes mostres del material a què em refereixo i em disculpo perquè no sigui més variat ideològicament, però m'arriba el que m'arriba. Per cert, m'ha semblat que darrerament hi ha una tendència en les il·lustracions a tractar la intel·ligència. M'agradaria recordar que l'abstracció que anomenem intel·ligència té molt a veure amb la capacitat d'adaptació a les situacions que es presenten en cada moment i a la previsió de situacions futures.

 

 

 

P.S. Segur que el facsímil de les notes de Rajoy és fals. Un professor seu d'aquella època, precisament el que suposadament les firma, diu que erenboníssimes, excepte en dibuix. Cert que no ens acabem de creure algunes afirmacions del professor: En el corrillo, él mandaba; destacaba y era el protagonista. No digo que anulara a los otros, pero era la alegría del grupo..; però, en termes generals, segur que diu, ha ha ha!, la veritat i Rajoy, quan vulgui, podrà corroborar documentalment el seu aprofitament acadèmic, cosa, esclar, que no servirà més que per confirmar les notes que treia.

comparacions incertes

Ara que sembla que ja no es porten, voldria deixar constància de deus comparacions referides al procés d'autodeterminació de Catalunya que sempre m'han semblat falses o, com a mínim, desafortunades. I que consti que jo no pretenc inventar-ne de noves.

1. Es deia (es diu?) des d'aquí que Catalunya és com una esposa (o un espòs) que ha deixat d'estimar la seua parella i que demana de ser lliure, de fer una nova vida (en solitari o potser amb una altra parella, o amb promiscuïtat total? Les opcions són múltiples). Evidentment, la comparació és ideal, però no real. Catalunya i Espanya, es vulgui o no, no estan en un mateix pla de poder polític, de condicions legals. Des d'aquí no s'ha entès o no s'ha volgut entendre que la comparació difícilment serveix a la resta d'Espanya, tant sigui a dretes com a esquerres, que, seguint amb al comparació humana veien (veuen) Espanya com un cos únic del qual Catalunya és una part, un braç, una cama... que deixaria Espanya mancada i, esclar, Catalunya inviable. Entre una visió i una altra calia trobar la metàfora adient, cosa que sabem que és impossible. I encara gràcies que crec que a ningú se li ha acudit dir -o sí?- que Catalunya és com una cua de sargantana, que si es talla es mou una mica amb aparença de vida, mentre que a la sargantana li torna a créixer la cua.

2. S'ha comparat el procés català amb el quebequès, l'escocès, etc. Una aproximació també idealitzada, potser històricament defensable. Entenent que són casos diferents, amb tots els matisos que es vulgui, equilibris de forces, etc., i sense suggerir absolutament res, jo veig el cas català més acostat al d'Irlanda, per citar una geografia propera. Ja ho anirem veient.

fractures? pluralitats?

Vaig veure la intervenció dels tres parlamentaris catalans i les de Rajoy i Rubalcava, després, amb la Joana, vam anar cap Sant Cugat.

L'Hospital General de Catalunya és mastodòntic i poc aprofitat, però aquesta és una història que desconec en els seus detalls. En una habitació d'una quarta planta hi havia el meu amic M. recuperant-se d'una intervenció quirúrgica, dormia una migdiada llarga i intermitent d'aquelles de malalt. L'amic C. havia arribat a les deu del matí per fer-li companyia, i també havia sucumbit a la calor d'aquella cambra encarada a l'oest amb finestra hermètica de submarí, però tots dos es van deixondir en picar jo, mes per cortesia que esperant resposta,  a la porta. Al cap de mitja horeta va arribar l'amic A., amb l'advertiment de la seua dona que no deixés el pacient fins que li haguessin donat el sopar. M. i jo som del mateix poble, en C. és de Saragossa i l'E. de Sòria, però viuen aquí des de fa molts anys; ens coneixem des dels 70. Vaig comentar que havia vist l'inici dels parlaments de Madrid, però cap dels tres semblava gaire interessat en qüestions tan llunyanes, així que la conversa va anar dibuixant línies d'immediateses i llunyanies més personals. En C. va marxar quan encara era ben clar perquè havia de tornar a l'Empordà i la seua visió és especialment deficient en la conducció nocturna. Més tard, l'E. ens va dir que si nosaltres ens quedàvem, ell ja se n'aniria; no ho va especificar, però sabíem que volia veure el partit (ai, que de poc li ha anat!), perquè ell és del Madrid; el que no sé és si vota PP o Ciudadanos. El vaig acompanyar a la sortida i vaig aprofitar per fumar-me un cigarret. Abans de tornar a pujar, vaig preguntar a informació què s'havia de fer per connectar la tele de les habitacions, perquè M., que no l'ha mirada cap dia, volia veure aquesta nit el partit del Barça (difícil pronòstic). Una mica abans de les nou van entrar el sopar: sopa de fideus, pseudollenguat amb ametlles i quatre espàrrecs verds, i un Actimel. En M. no tenia gana, però li va entrar a mesura que anava menjant, tot i que peix per dinar i peix per sopar no li semblava una oferta gaire imaginativa, i no estàvem segurs que les ametlles fossin gaire adients per als seus maltractats budells. Vam fer dos llargs de passadís i una rotonda de distribució per pair el sopar. Dijous tornarà a Lleida i possiblement no ens veurem -sí que ens parlarem- fins l'estiu, si no hi ha cap novetat. A veure si per Setmana Santa ens veiem amb en C.

En arribar a casa -els túnels de Vallvidrera són caríssims-, la sessió del Parlamento es trobava a les acaballes. Em va agrada la concisió poc retòrica i pràctica del basc: menys històries, el que importa és ara i aquí. Em va agradar la intervenció d'Alfred Bosch, un dels polítics menys polítics d'entre els qui ens és donat escoltar la veu. El que diguin demà uns i altres serà interessant, i el futur, apassionant. Ai, sí!

referèndum, ja!

Seré moderadament breu. Sembla que en un o altre moment, potser fins i tot abans del referèndum català, el Congrés dels Diputats plantejarà el canvi horari a Espanya consistent a endarrerir seixanta minuts el rellotge (no se sap si cent vint a l'estiu) per tal d'adequar-se al temps solar (és cosa dels astrònoms o dels poetes, el temps solar?). Obviaré la qüestió ideològica, segons diuen alguns, sobre el fet que l'avançament horari actual fos fet en temps de Franco per fer coincidir l'hora d'aquí amb l'alemanya. Tampoc no entraré en cap discussió sobre els beneficis del canvi en la conciliació de la vida familiar, la productivitat en el treball, etc., que no són més que bajanades d'hipòcrites bavejadors europeistes incapaços de solucionar els problemes reals de l'economia, la societat i casa seua. Passaré per alt les recomanacions falsament beneficioses d'anar a dormir a l'hora de les gallines i d'esmorzar de ganivet i forquilla (o cullera) abans de la sortida del sol. Callaré la ignomínia familiar que suposaria fer les postres del dinar de Nadal ja negra nit. No argumentaré per què, simplement, prefereixo els crepuscles de París a l'hora de Londres...

No pregaré res. Només exigeixo un referèndum ja. Que triï la gent. I si fos el cas que Espanya decideix endarrerir el rellotge una hora, espero que els catalans, pacíficament, democràticament, com sempre, mostrin el seu desacord i quan arribi el moment, en un Estat Català plenament sobirà, decideixin que l'11 de setembre de 2014 el sol es pongui com a mínim a les 19,14; i si pot ser a les 20,14, minut més minut menys, encara millor, que ja n'hi ha prou de sacralitzar la historia. I si res no pot ser, trencarem els rellotges.

Vagi com vagi el cas, sé que les meues nits tindran les mateixes hores.

lectures lleugeres d'estiu. Uns i altres, i els de més enllà

¡Qué horror! ¡Ese castellano periférico de los Marsé, los Mendoza, los Goytisolo! Apesta a pan con tomate y al Maria Moliner.

Manuel Vázquez Montalbán: El premio (1996)

No sé si encara en deuen quedar molts que hagin resistit el procés de simplificació, imbecil·litat i maniqueisme que els darrers anys ha crescut enormement aquí i a Espanya, però resulta difícil que en un moment determinat d'una conversa amb qualsevol no apareguin desqualificacions genèriques als espanyols o als catalans, segons el cas. Els espanyols, això i allò; els catalans el mateix, però diferent; les argumentacions, reiteratives i fatigoses fins a l'infinit, agafen de tant en tant matisos nous, una dada de darrera hora, però la idea inicial no varia.

En una societat que tendeix a l'escepticisme i a l'individualisme cada vegada hi ha més creients en la maldat dels altres com a col·lectiu i com a individus -resulta difícil destriar-, siguin espanyols o catalans. La impossibilitat de diàleg polític entre uns partits obsolets incapaços de solucionar els problemes complexos dels seus territoris ha acabat per encomanar-se a la societat, als individus del carrer. Els mitjans de comunicació, públics i privats, han seguit el joc segons els seus interessos i han col·laborat a la banalització de la societat, a la desinformació i a l'enfrontament; en alguns casos a través d'una certa intel·ligència i en altres a través d'un tremendisme que voreja el delicte si és que no ho és.

El 50,6% de los catalanes se informa a través de TV3

Este estado de opinión creado por los secesionistas no es ajeno al elevado porcentaje de ciudadanos que en Cataluña sigue los informativos de TV3, la televisión oficial.

Según datos del CEO en su último barómetro de opinión pública (2ª oleada de 2013), el 50,6% de los catalanes se informa a través de la televisión autonómica. Es una proporción que no se da en el resto de España desde que en 1981 se suprimiera el NO-DO, pues los ciudadanos libres prefieren diversificar sus fuentes de información y buscar medios independientes, rechazando los oficiales cuyo fin es el adoctrinamiento de masas. Y más en tiempos de austeridad en donde todos los años se destinan centenares de millones de euros de los contribuyentes a mantener artificialmente la viabilidad de la televisión pública catalana.

El nacionalista alemán Goebbels fue un maestro en lo que hoy denominamos marketing social, que tiene por meta el control de los medios de comunicación, de la cultura, del deporte y de la educación.

Al ministro de Propaganda de Hitler se le atribuye la frase que dice que una mentira repetida mil veces se convierte en verdad. En un pequeño rincón del Mediterráneo occidental, se está ensayando de nuevo aquella farsa.

“Las Razón”, 16/9/2013

Uns i altres, sobiranistes, unionistes, ni fu ni fa, babaus i entesos, llops i corders, anirem fent la nostra via col·lectiva o en solitari pels camins pedregosos que ens marquen aquells qui només viuen el present, però ens dibuixen un futur que ni es creuen ni saben quin és, tot i que aspiren que el futur continuïn sent ells.