Avui me n’assabento que el dijous va morir Delfí Abella. Llegeixo una necrològica on els seus deixebles, companys i amics del Servei de Psiquiatria del Sant Pau el recorden. No sé si el món de la cançó el recorda i, si és així, ho mostrarà públicament: ja era tan gran!
Delfí Abella fou un dels iniciadors dels Setze Jutges, aquell moviment en què uns no professionals van començar a donar vida a la cançó, van vivificar el país. Després, ell i els altres, es van retirar - missió acomplerta- per deixar els escenaris i els discos als professionals. El vaig perdre de vista fins que el vaig retrobar, com a veí, al carrer Mallorca, cantonada Passeig de Sant Joan. Mai no ens vam dir res. Jo el reconeixia i ell, evidentment, no sabia qui era jo, però per a mi era una d’aquelles presències que formen part de la pròpia vida, d’aquelles que et recorden qui ets i d’on ets –no on vas-.
Delfí Abella fou un dels iniciadors dels Setze Jutges, aquell moviment en què uns no professionals van començar a donar vida a la cançó, van vivificar el país. Després, ell i els altres, es van retirar - missió acomplerta- per deixar els escenaris i els discos als professionals. El vaig perdre de vista fins que el vaig retrobar, com a veí, al carrer Mallorca, cantonada Passeig de Sant Joan. Mai no ens vam dir res. Jo el reconeixia i ell, evidentment, no sabia qui era jo, però per a mi era una d’aquelles presències que formen part de la pròpia vida, d’aquelles que et recorden qui ets i d’on ets –no on vas-.
Quedi el meu record i reconeixement aquí i en el post que li vaig dedicar el desembre passat a data de caducitat.
