Dilluns
em va agafar un d'aquells xàfecs d'estiu mentre caminava pel centre.
Al principi no em va importar gaire perquè portava paraigua i unes
quantes gotes al cos ja van bé, però, com que la pluja augmentava,
vaig decidir tornar a casa. Va arribar un moment en què malgrat la
protecció ja tenia mig pantalons molls i els peus nedaven en les
sabates, de manera que em vaig refugiar a la Casa Elizalde a repassar
els cursets i les activitats que proposaven mentre esperava que
minvés l'aiguat que bombollejava al carrer. Potser vint o
vint-i-cinc minuts després, vaig continuar el camí, només amb els
arbres i algunes cases encara gotejant. En arribar a casa em vaig
treure la roba i em vaig dutxar. Els peus m'havien quedat de color
barrufet a causa del destint de les nàutiques. Vaig pensar en un
text d'Eugeni d'Ors que recordava haver pujat al blog fa uns anys:
Oh Pluja! Germana la Pluja, tu no n'ets
responsable pas, de les inundacions. Ja hem quedat que la culpa era
dels homes que no s'autocanalitzaven. -En canvi a n'a tu, quants
beneficis te devem, els homes civils! Tu ets la que, sobre les
estridències del calor que patim, ací i més enllà, deixes una
suavitat discreta, tu ets la que algun cop dones a la nostra
atmosfera delicadeses septentrionals. Tu proporciones ocasió a què
llegeixin llibres alguns homes que no llegirien llibres. Tu
aigualeixes les festes de la Mercè, quan incorrem encara en la
debilitat de fer-ne. Tu, avui mateix, mulles les carretel·les que
captaven pels damnificats del Llobregat. I altres antiestètics
espectacles de carrer has mullat encara, avui, tu, Germana la Pluja,
enginyosíssima Germana la Pluja! Potser per a l'establiment
definitiu de la nostra civilitat en convindria això: que plogués
-no, tant com ploure, no,- que plovisqueges tres anys de carrera,
aquí... Amb això ens estaríem a casa, aniríem als círcols, als
salons, als teatres, però no a passejar. Dies de sol només ne
necessitem uns quants: els d'eleccions, els de cabdals manifestacions
polítiques... Faríem bona feina, així. I després de tres anys ja
començaríem a tenir dret, sense perill, al bon sol, i ja ens
assemblaríem lo suficient a París per a començar a pensar en
assemblar-nos a Atenes.
Eugeni d'Ors: Glosari, 19-X-1907
En els darrers anys, la part final de l'escriptor ha perdut tota possible actualitat. No ho dic per Atenes, encara que també: A qui li importa Atenes, i menys els grecs... ? El canvi és encara més profund. Si plogués molt de temps seguit, la majoria ens quedaríem absolutament ensopits. Alguns mirant la televisió; d'altres, com més joves, més, entrant aquí i allà a internet; però, els qui més, amb el telèfon mòbil: escrivint whatsapps que imiten converses o fent piulades que resumirien el món de manera genial o col·leccionant amics i experiències a Facebook..., o vivint la vida de Dragons World: veient com creixen en un món antic de durada eterna dracs de tota mena que alimentaríem amb bolets, carabasses i móres i fan moltíssims coses mentre paguem diners de veritat per un món virtual... I després de tres anys de pluja... Que no? Demanem a la Generalitat que faci ploure tres anys seguits. A veure.
