beneficis de la germana Pluja

Dilluns em va agafar un d'aquells xàfecs d'estiu mentre caminava pel centre. Al principi no em va importar gaire perquè portava paraigua i unes quantes gotes al cos ja van bé, però, com que la pluja augmentava, vaig decidir tornar a casa. Va arribar un moment en què malgrat la protecció ja tenia mig pantalons molls i els peus nedaven en les sabates, de manera que em vaig refugiar a la Casa Elizalde a repassar els cursets i les activitats que proposaven mentre esperava que minvés l'aiguat que bombollejava al carrer. Potser vint o vint-i-cinc minuts després, vaig continuar el camí, només amb els arbres i algunes cases encara gotejant. En arribar a casa em vaig treure la roba i em vaig dutxar. Els peus m'havien quedat de color barrufet a causa del destint de les nàutiques. Vaig pensar en un text d'Eugeni d'Ors que recordava haver pujat al blog fa uns anys:

Oh Pluja! Germana la Pluja, tu no n'ets responsable pas, de les inundacions. Ja hem quedat que la culpa era dels homes que no s'autocanalitzaven. -En canvi a n'a tu, quants beneficis te devem, els homes civils! Tu ets la que, sobre les estridències del calor que patim, ací i més enllà, deixes una suavitat discreta, tu ets la que algun cop dones a la nostra atmosfera delicadeses septentrionals. Tu proporciones ocasió a què llegeixin llibres alguns homes que no llegirien llibres. Tu aigualeixes les festes de la Mercè, quan incorrem encara en la debilitat de fer-ne. Tu, avui mateix, mulles les carretel·les que captaven pels damnificats del Llobregat. I altres antiestètics espectacles de carrer has mullat encara, avui, tu, Germana la Pluja, enginyosíssima Germana la Pluja! Potser per a l'establiment definitiu de la nostra civilitat en convindria això: que plogués -no, tant com ploure, no,- que plovisqueges tres anys de carrera, aquí... Amb això ens estaríem a casa, aniríem als círcols, als salons, als teatres, però no a passejar. Dies de sol només ne necessitem uns quants: els d'eleccions, els de cabdals manifestacions polítiques... Faríem bona feina, així. I després de tres anys ja començaríem a tenir dret, sense perill, al bon sol, i ja ens assemblaríem lo suficient a París per a començar a pensar en assemblar-nos a Atenes.

Eugeni d'Ors: Glosari, 19-X-1907

En els darrers anys, la part final de l'escriptor ha perdut tota possible actualitat. No ho dic per Atenes, encara que també: A qui li importa Atenes, i menys els grecs... ? El canvi és encara més profund. Si plogués molt de temps seguit, la majoria ens quedaríem absolutament ensopits. Alguns mirant la televisió; d'altres, com més joves, més, entrant aquí i allà a internet; però, els qui més, amb el telèfon mòbil: escrivint whatsapps que imiten converses o fent piulades que resumirien el món de manera genial o col·leccionant amics i experiències a Facebook..., o vivint la vida de Dragons World: veient com creixen en un món antic de durada eterna dracs de tota mena que alimentaríem amb bolets, carabasses i móres i fan moltíssims coses mentre paguem diners de veritat per un món virtual... I després de tres anys de pluja... Que no? Demanem a la Generalitat que faci ploure tres anys seguits. A veure.

hier

Reencetem durant el sopar el tema de cada any: la vida de la llengua al País Valencià. Ell, a la Politècnica de València, amic d'infantesa; ella, metgesssa amb recorreguts per diversos indrets del territori. És una conversa sense fi. Ells, des de la seva experiència de cada dia, parlen d'una situació de folklore, de pèrdua continuada i irreversible, tant en l'àmbit institucional (sobretot políticament institucional) com popular, d'un pancatalanisme impossible. Des d'aquí -fa temps que no visito el sud del sud-, a través de publicacions, blocs inclosos, em sembla notar una força important, però potser m'enganyo, segurament el percentatge de bones notícies que m'arriben és insignificant en la realitat de la totalitat del territori, potser només és una illa minúacula en un oceà advers o, encara pitjor, indiferent.

L'any que ve en tornarem a parlar sense afegir res substancial a la conversa, simplement per donar consistència a una conversa lleugera que se'ns allarga entre sentors de pins, de mar i d'allipebre, mentre la lluna plena d'agost, la darrera de l'estiu, s'alça poderosa per sobre de les oliveres.

L'endemà, vora la mar, tres noies rialleres que han deixat les tovalloles a la sorra em passen a fregar els peus i seguint el serrellet de les onades se'n van a l'altra banda de la platja. Les retrobo amb la mirada quan s'aturen i entren i no entren en l'aigua que tothom diu que és massa calda i jo trobo al punt. De què deuen parlar? En quina llengua? No importa. En aquest moment són tres en una.

Potser influït per unes lectures del diari que parlaven de la inspiradora de la Teresa de l'Eugeni d'Ors, penso en La Ben Plantada, que va anar publicant un estiu d'ara fa just cent anys. Ni una ni altra m'interessen gaire, però en canvi no em puc sostreure de la màgia de les tres amigues, de les tres germanes. I tot i així, retorno:

Bé, doncs, l'Eugènia és una preparació a la Ben Plantada, però encara amb austeritats d'ordre dòric; la Sara n'és una continuació, més ja amb un flonjo floriment a faisó coríntia. -L'Eugènia és un Benozzo Gozzoli; la Teresa, un Tiziano; la Sara, un Correggio.

... Quan, a l'hora de la posta, totes tres es passegen enllaçades vora la mar, sentiu que passa davant vostre quelcom de molt important i de molt rítmic, i us sembla llegir la Història Universal de Bossuet.

Eugeni d'Ors: La Ben Plantada

Avui, a part d'algun acte institucional, no conec cap iniciativa popular -als blocs, per exemple, que són una bona mesura de totes les coses, segons diuen alguns- de reivindicació del centenari de La Ben Plantada d'Eugeni d'Ors, més aviat el contrari. Què va fer d'Ors pel país? A qui interessa d'Ors? Qui coneix ja d'Ors? Queden orsians?. En canvi, dies després, participo, com espectador perquè arribo tard, a un homenatge blocaire a Enric Valor. Dissabte, quan ens veiem, els explicaré el cas als meus amics valencians.

Torno a pensar en les tres germanes, les tres amigues. Potser parlaven francès? No m'estranyaria. Aleshores sí que d'Ors podria parlar de la Història de Bossuet i pensar en els designis de Déu. Però, com he dit abans, a qui interessa Eugeni d'Ors?