... i aquesta llum
encara em costa més de destorbar-la
Pere Gimferrer: “Nènia” (fragment)
(22-23/VII/2014)
Mai no havia estat més meridianament clara la grandesa de l'infant i la vanitat de l'adultesa. Jugar és seriós i no. No sé a penes jugar. Inhibir aquest sentiment de responsabilitat omnipresent. Sóc on sóc, feble, sense gaires forces per estar a l'altura de res. Em vull curar; com adquirir confiança?...
Maria-Mercè Marçal: El senyal de la pèrdua. Escrits inèdits dels últims anys. Barcelona, Editorial Empúries, 2014.
Vaig llegint els darrers escrits de la Maria-Mercè triats per la Fina Birulés i l'Heura. Passo pàgines i em detinc aquí i allà. Em centro en el dietari, més endavant llegiré les cartes a Jean-Paul Goujon. Optimisme i desolació esperançada, recolliment, introspecció, realitat i somnis, acceptació i rebel·lia, lluita. En algun moment tinc la sensació de no tenir dret a entrar en els quaderns de la Maria-Mercè, és com un cert pudor difícil d'expressar, de raonar. Al mateix temps, sento la necessitat de retrobar-la tants anys després. Quanta tristor! Però també l'alegria de compartir. Que complicat tot plegat!
