Surto a fer una volta curta. Xim-xim
molest o estimulant, segons els gustos. Per què va la gent sense
paraigua?
M'acosto al fons de la llibreria.
L'espai és insuficient per tanta gent com ha vingut. Encara no estic
ben situat, quan surt del grup, tossint, una cara coneguda. Feia molt temps
que no veia la P., més de vint anys. Posada al dia en tres o quatre
minuts, inclosa anècdota de la M. M., amb qui compartia escrits que
després anaven a parar a publicacions polítiques diferents. Surten
alguns noms antics. Petons de comiat.
No veig ben bé qui llegeix els
fragments del dietari. Després parla l'Heura, que ha traduït al
català les cartes que la seua mare va escriure en francès a Goujon.
L'escolto, la fotografio amb dificultat (aquí en deixo constància),
mentre busco en la seua cara, que recordo en blanc i negre, algun
tret conegut. Més lectura del llibre, ara les cartes. Ja me les
conec. M'allunyo entre les taules, les paraules es van
fonent a mesura que em concentro en un altre dietari de dies curts, tallats.
En llegeixo tres pàgines. Se m'encomana l'estil. Penso que em falta
la pasta per la sopa d'aquesta nit. En sortir, passaré pel
supermercat: galets petits. Afegiré unes fulles d'api. M'agrada
trobar la sentor, no massa intensa, de l'api.
