Fa dos dies que he passat del sedentarisme més aviat estàtic al sedentarisme dinàmic i això m’ha obligat a una readaptació horària i, conseqüència d’aquesta readaptació i de la flaire de menjar que puja per les escales de la feina ja de bon matí, a tenir més gana de l'habitual a l’hora de dinar, cosa que no suposa que mengi més sinó que començo amb més avidesa. Abans de cuinar, a més, imagino plats complicats i suculents que la mateixa pressa per posar-me a taula m’obliga a canviar per menges més senzilles i raonadament agradables preparades en un temps limitat. També és veritat que sovint gaudeixo més amb la cuina de tota la vida que de les novetats exòtiques aparentment sensacionals que imagino.
De tota manera, un tipus de cuina de tota la vida que mai no he aconseguit que em fes el pes, tot i que es feia alguna vegada a casa o a cases de familiars i amics és aquella en què s’utilitzaven els menuts i les extremitats dels animals. Imagino que actualment aquest tipus de cuina es fa molt menys per raons de temps i de modes. Per a donar una idea més concreta del tipus de plat a què em refereixo, copiaré els ingredients d’una recepta que vaig llegir fa uns dies escrita per un músic, Enric Vilà, que l’any 91 la recordava amb la intenció que no es perdés. Explicava Vilà que quan anaven a tocar pels pobles era costum que es quedessin a dinar en algun mas o en alguna casa del lloc i que de tant en tant els feien un plat amb els següents ingredients:
De tota manera, un tipus de cuina de tota la vida que mai no he aconseguit que em fes el pes, tot i que es feia alguna vegada a casa o a cases de familiars i amics és aquella en què s’utilitzaven els menuts i les extremitats dels animals. Imagino que actualment aquest tipus de cuina es fa molt menys per raons de temps i de modes. Per a donar una idea més concreta del tipus de plat a què em refereixo, copiaré els ingredients d’una recepta que vaig llegir fa uns dies escrita per un músic, Enric Vilà, que l’any 91 la recordava amb la intenció que no es perdés. Explicava Vilà que quan anaven a tocar pels pobles era costum que es quedessin a dinar en algun mas o en alguna casa del lloc i que de tant en tant els feien un plat amb els següents ingredients:
Caps de xai (tallats en quatre parts)
Peus de xai
Tripes
Patates
Llor, pebre en gra, sal i bitxo coent
Sobregit d’all julivert i tomàquet
Picada d’ametlles, all i julivert amb un raget d’oli, conyac i safrà.
I el conjunt en aquest cas encara és discret pel que jo volia exemplificar, però em nego a espantar paladars sensibles. Si algú té ganes de reproduir la recepta, només cal que ho digui, que li facilitaré el procediment.
P. S. Hi ha qui es menja les tomates amb pell i hi ha qui se les menja pelades o les pela per afegir-les en alguna sofregit. Si no es té pràctica o s’escalden prèviament, el procés pot ser dificultós. Des de fa uns dies tinc un estri especialitzat en tomates totalment aconsellable per als qui no sóm gaire experts; a Barcelona es troba a força llocs amb preus diferents (del mercat de la Boqueria a Vinçon). Aquí us en deixo la imatge.
