5.11.09

vianda de músic

Fa dos dies que he passat del sedentarisme més aviat estàtic al sedentarisme dinàmic i això m’ha obligat a una readaptació horària i, conseqüència d’aquesta readaptació i de la flaire de menjar que puja per les escales de la feina ja de bon matí, a tenir més gana de l'habitual a l’hora de dinar, cosa que no suposa que mengi més sinó que començo amb més avidesa. Abans de cuinar, a més, imagino plats complicats i suculents que la mateixa pressa per posar-me a taula m’obliga a canviar per menges més senzilles i raonadament agradables preparades en un temps limitat. També és veritat que sovint gaudeixo més amb la cuina de tota la vida que de les novetats exòtiques aparentment sensacionals que imagino.

De tota manera, un tipus de cuina de tota la vida que mai no he aconseguit que em fes el pes, tot i que es feia alguna vegada a casa o a cases de familiars i amics és aquella en què s’utilitzaven els menuts i les extremitats dels animals. Imagino que actualment aquest tipus de cuina es fa molt menys per raons de temps i de modes. Per a donar una idea més concreta del tipus de plat a què em refereixo, copiaré els ingredients d’una recepta que vaig llegir fa uns dies escrita per un músic, Enric Vilà, que l’any 91 la recordava amb la intenció que no es perdés. Explicava Vilà que quan anaven a tocar pels pobles era costum que es quedessin a dinar en algun mas o en alguna casa del lloc i que de tant en tant els feien un plat amb els següents ingredients:

Caps de xai (tallats en quatre parts)
Peus de xai
Tripes
Patates
Llor, pebre en gra, sal i bitxo coent
Sobregit d’all julivert i tomàquet
Picada d’ametlles, all i julivert amb un raget d’oli, conyac i safrà.

I el conjunt en aquest cas encara és discret pel que jo volia exemplificar, però em nego a espantar paladars sensibles. Si algú té ganes de reproduir la recepta, només cal que ho digui, que li facilitaré el procediment.

P. S. Hi ha qui es menja les tomates amb pell i hi ha qui se les menja pelades o les pela per afegir-les en alguna sofregit. Si no es té pràctica o s’escalden prèviament, el procés pot ser dificultós. Des de fa uns dies tinc un estri especialitzat en tomates totalment aconsellable per als qui no sóm gaire experts; a Barcelona es troba a força llocs amb preus diferents (del mercat de la Boqueria a Vinçon). Aquí us en deixo la imatge.

5 comentaris:

kika ha dit...

molt interessant aquest estri!!!

aquesta sensació de tanta gana la recordo molt de just després de deixar de fumar. alehores durant una temporada, més que menjar devorava... i va ser aleshores que vaig tastar per primera vegada els peus de porc... que ara trobo boníssims, i el mató...

el gatot ha dit...

l'eina que mostres a mi em va (anava) molt bé per pelar patates i, sobretot, pastanagues; malhauradament els models més habituals que es troben al mercat estan pensats per a dretans i els esquerrans posàvem en perill la pròpia pell. Vaig trobar-ne un que servia tant del dret com del revés, però en el darrer trasllat de casa es va perdre pel camí...

quan he començat a llegir-te, i abans d'arribar a la recepta, m'ha vingut al cap el platillo de menuts que es feia a casa i que tenia per ingredients pedrers, fetges i potes de gallina i crestes i barbes de gall (solien afegir-hi alguna salsitxa per donar més consistència al plat i, si n'hi havia, bolets)

bon apétit!

Clidice ha dit...

ara mateix em puja la flaire de la cuina. La mare està cuinant tripa i cap. Em sembla que aquesta setmana engego el règim a pastar fang! si hi ha rés que m'agradi més que el fetge amb ceba és la tripa i cap que fa ma mare! ben picantona, amb suquet, ais!!! Ja us en penjaré un plat al blog (hehehe) :P

jaka ha dit...

a mi que no en viguin amb peus,caps, potes i demés porqueries...He,he

uf, quin fàstic !!!

:(

pere ha dit...

Va molt bé, kika.
Doncs només em faltaria deixar de fumar :-) Jo fa uns anys em vaig atrevir amb les galtes i ara ja tinc els meus restaurants, sobretot empordanesos i garrotxins, de preferències galtunes. El meu pròxim repte potser seran els peus.

Aquesta eina, gatot, d'aquesta marca, és ambidextra -no sé si era la que tenies, i relament va molt bé. Ja se sap que els trasllats són dolorosos, tot i que les pèrdues de vegades passen a la pròpia casa.
Ostres, ostres, no et dic les sensacions que em produeix el teu "platillo". Quina tara genètica m'impedeix menjar aquests plats?

Ho veus, clidice, tu tens una perfecta integració familiar que jo no vaig aconseguir (encara que m'agradava l'olor d'aqusts plats). En el cas del fetge, que a casa menjava tothom, mai vaig aconseguir que m'agradés ni amb ceba i ben recremat. Abomino de mi mateix.
Va, menjar de tot amb poca quantitat no desfà cap dieta, segur. És clar que si comences a sucar-hi pa...

Menos mal, jaka, que trobo una mica de comprensió. I encara m'agrada més que vingui de tu, que deushaver vist moltes potes i caps i totes les intimitats imaginables.