M'ha sorprès la notícia als “Jardinets”, la llibreria Roquer, després de 32 anys, tanca definitivament les portes el dia 12 per un problema amb el contracte d'arrendament. Durant tots aquests anys (els veïns, en aquest temps accelerat que ens domina, deuen dir que és tota una vida). Mai no hi he entrat, però m'he aturat moltes vegades davant dels aparadors. Sé que no m'he perdut els llibres que venen, que puc trobar en altres llocs, però em sap greu no haver aprofitat l'espai, no haver conegut la gent, no haver preguntat, mig mitòman com sóc, què comprava Espriu, que va sobreviure poc temps a la seua inauguració. Que gran sóc ja!
El vespre del divendres recorria el carrer de Ramón y Cajal i em vaig aturar una altra vegada en tres espais literaris a penes separats per cinquanta metres. Les lluminàries de la nit permeten veure els espais interiors que durant el dia romanen amagats. Davant de l' espai literari, un grupet de dones devien comentar una jugada interessantíssima que no vaig preguntar; a l'altra banda, una mica més enllà, fent cantonada amb el carrer de Torrijos, a la porta de la Novecento (llibreria de fa quatre dies), potser un dels propietaris parlava amb un client saberut d'una novetat, d'una idea, d'un fet inqüestionable, no em vaig fixar si la pisarreta tenia un text nou; unes quantes passes més o l'oest, a la dreta, la casa de los cuentos (així, en minúscula), sense presència humana a la vista, insinuava finals feliços o inquietants. Al final del carrer, cantonada amb Torent de l'Olla, l'esperit de Perucho, que devia somriure sorneguer, em va preguntar: i per què no has entrat? No et fot! Només caminava. Potser un altre dia. I, fet i fet, què hagués trobat que no es veiés des de fora?
