11.11.13

nocturn sense acordió

No sé si havia vist mai una tardor de cels tan flamejants tants dies seguits a Barcelona. Deu ser aquest vent potent que em persegueix des del naixement que finalment ha sabut on visc. Encara els vermells al cel, he anat cap a Gràcia, que és el barri més proper on les hores del diumenge no agafen la lassitud extrema del meu Eixample.

M'ha sorprès la notícia als “Jardinets”, la llibreria Roquer, després de 32 anys, tanca definitivament les portes el dia 12 per un problema amb el contracte d'arrendament.  Durant tots aquests anys (els veïns, en aquest temps accelerat que ens domina, deuen dir que és tota una vida). Mai no hi he entrat, però m'he aturat moltes vegades davant dels aparadors. Sé que no m'he perdut els llibres que venen, que puc trobar en altres llocs, però em sap greu no haver aprofitat l'espai, no haver conegut la gent, no haver preguntat, mig mitòman com sóc, què comprava Espriu, que va sobreviure poc temps a la seua inauguració. Que gran sóc ja!

El vespre del divendres recorria el carrer de Ramón y Cajal i em vaig aturar una altra vegada en tres espais literaris a penes separats per cinquanta metres. Les lluminàries de la nit permeten veure els espais interiors que durant el dia romanen amagats. Davant de l' espai literari, un grupet de dones devien comentar una jugada interessantíssima que no vaig preguntar; a l'altra banda, una mica més enllà, fent cantonada amb el carrer de Torrijos, a la porta de la Novecento (llibreria de fa quatre dies), potser un dels propietaris parlava amb un client saberut d'una novetat, d'una idea, d'un fet inqüestionable, no em vaig fixar si la pisarreta tenia un text nou; unes quantes passes més o l'oest, a la dreta, la casa de los cuentos (així, en minúscula), sense presència humana a la vista, insinuava finals feliços o inquietants. Al final del carrer, cantonada amb Torent de l'Olla, l'esperit de Perucho, que devia somriure sorneguer, em va preguntar: i per què no has entrat? No et fot! Només caminava. Potser un altre dia. I, fet i fet, què hagués trobat que no es veiés des de fora?







3 comentaris:

Pais secret ha dit...


Les postes de sol se superen cada dia aquesta tardor, m´agrada veure que són precioses arreu del país.Veurem avui, que el vent de tant impetuós, gairebé espanta, què ens depararà el cel...

M´agraden aquestes pissarres i el menú suggerit, si me les trobés per on jo passo dinaria més de dos cops al dia.

Carme ha dit...

Des de casa també n'he vist unes quantes de precioses, aquesta tardor... llàstima que habitualment treballo a l'hora que el sol es pon i no el veig.

M'han agradat les teves fotos de passejada i molt la frase d'Einstein, que no coneixia... M'encanta!

miquel ha dit...

Nit terrible, avui, A., amb l'incendi que sembla que la tramuntana anirà estenent per aquest Empordà que estimem. La potència de la natura ens relativitza les nostres reflexions quotidianes. Ja buscarem, però, pissarres on trobar refugis.

Em sembla, ara, que el foc de les postes era una premonició d'aquestes flames empordaneses que a tu també t'afecten, Carme.
Fem el plany i continuem la nostra vida de cada dia a l'espera de bons notícies.
I fes una pausa en la feina i contempla les postes que se'ns regalen i les paraules sàvies.