Ara, no fa una estona sinó ara, em fan mandra les paraules, les meves, no les dels altres. Explicar sensacions del dia que s’allarga. Seguir el camí entre els amants de la terra. Contar la sorpresa de l’inesperat retrobament amb la companya –ja és àvia- de l’antiga feina en l’antic lloc de feina. Penedir-me de no haver acceptat el menjar amb l’excusa que acabava de menjar... Quina mandra parlar de tot això, ara. No us passa que hi ha dies que voleu i no podeu? I si ho enllesteixo amb dues imatges marginals? La primera triada, la segona a l’atzar.
