Plovia a fora mentre s'anaven omplint
les dues piscines del Gran Recapte al Bon Preu. Hi ha qui diu que si
el govern -els governs- fes bé la feina, no caldria promocionar cap
recapte entre els particulars. Deixem per un moment el tema de la
societat ideal o perfecta, a la qual hauríem de tendir, però que no
arribarà.
Com deia, plovia mentre s'anaven omplint les piscines quadrades interiors. Dos voluntaris anaven col·locant i ordenant les menges de llarg recorregut que els generosos, o no tant, anaven aportant: pasta, llegums, oli, fruita en almívar, llaunes, galetes... Durant la poca estona que vaig seguir el moviment, feia goig veure la rapidesa amb què s'omplien els recipients que vindrien a recollir els camions. Dos mesos de menjar en dos dies! Després, tot més a poc a poc, continuaria el recapte.
Al mateix temps que celebrava mentalment la solidaritat de tants, em neguitejava una mica la monotonia dels aliments, tot i que entenia que la carn, la fruita, les verdures fresques, etc., arribarien per altres mitjans. Després de pagar a caixa, quan va arribar el meu torn, vaig anar deixant en mans de la voluntària, somrient i amable, la meua aportació que no divergia gaire del que ja hi havia, però em va semblar que qui fos que rebés la meua aportació potser també tenia els mateixos gustos que jo, de manera que vaig afegir una ampolla de Jim Beam i una altra d'Onix. Em va semblar que la voluntària feia una cara de certa sorpresa, però no em va dir res.
Ja sé que és poca cosa, però si un no pot fer un gotet d'un vi passable de tant en tant i invitar els amics a un didalet de bourbon després d'unes postres ensucrades... I si arriben temps millors, millor.
