Sempre surto amb el temps just.
Plovisqueja i el dia s'ha tornat definitivament fosc. La primera
targeta ha caducat, a la segona li queden set viatges. Enfilo el
passadís que uneix la línia groga amb la blava de l'estació de
metro de Verdaguer. Abans de pujar els primers esglaons escolto les
notes d'una melodia que conec però que sóc incapaç de titular. És
difícil trobar músiques alegres, ens deia el nostre professor de
francès a meitat dels 60, i ens parlava dels grups de moda. Aquesta
melodia té un punt de malenconia, només un bri, com un fum perfumat
que s'escapa. De petit, segurament per influència de les pel·lícules
de l'oest, vaig arribar a tenir una fixació important en els sons
dels banjos. Alenteixo una miqueta el pas. El músic es concentra en
l'instrument, però deu haver intuït la meua mirada, aixeca el cap i
em fa una ganyota; com que porto el paraigua en una mà i la càmera
a l'altra, només el puc saludar fent-li l'ullet. Em creuo amb la
gent que fa un instant que deu haver baixat dels vagons; van per
feina, cadascú, com jo, la seua història o la del seu company o la
del seu mòbil. Les notes, reiteratives, es van esvaint, ja no em
pertanyen.
Si no fos perquè anava a escoltar la Maria del Mar i els poemes de Rosselló-Pòrcel, m'hagués quedat al costat de l'home del banjo a veure passar la vida mentre a fora plovia. Potser demà, Potser podríem sopar plegats, sense parlar perquè no ens entendríem, i ell em tocaria la seua cançó preferida i jo li recitaria... Després continuaríem els nostres camins. Potser demà.
Acabo de llegir que ha mort Hugo Chávez. No se m'acut res a dir sobre ell. Tinc curiositat pel futur del país.