el metro anava gairebé ple

Per Barcelona, si puc, sempre viatjo a peu, però si el viatge és llarg o el temps és escàs, agafo el metro per raons que no cal especificar. Abans, dret o assegut en el vagó, alguna vegada havia intentat llegir o escoltar música, però no havia reeixit i ara ja no ho intento, faig el que m'agrada més: badar i observar, no sabria dir en quin percentatge, suposo que depèn del dia i dels estímuls. Sovint miro sense veure i altres cops em fixo, no gaire, és veritat, en el que veig. Al metro, a falta de finestres amb paisatge exterior, la gent té tendència a entotsolar-se o a semblar capficada en els seus pensaments o en el seu buit mental; alguns, pocs, miren a dreta i esquerra, els seus ulls adquireixen mobilitat i canvis expressius; si hi ha nens o gossos -ara sembla que ja poden viatjar tots els gossos- el dinamisme corporal i els canvis facials tenen excusa, en els altres casos, cal anar amb compte: no s'ha de mirar fixament una persona, sobretot a la cara. A part de no fer res, una de les opcions més freqüents dels viatgers de metro, especialment dels joves, era anar escoltant música; aquesta tendència ha variat i ha estat substituïda en bona part per l'ús del mòbil en tres modalitats bàsiques diferents: els qui parlen a traves del telefon, els qui juguen amb alguna aplicació, sovint molt mecànica, i, majoritàriament, els qui envien i reben whatsapps. La gent, al metro, s'ha tornat creativa i mou els dits a velocitats de vertigen confegint una literatura que imagino variadíssima i processant amb els seus cervells cada cop més evolucionats -també imagino- la literatura entrant que pot anar acompanyada de material gràfic. M'emociona veure com el món abans erm dels soterranis ciutadans es va convertint en un món de comunicació, d'interacció, de cultura.

Aquesta nit, veient una noia a la meua dreta que llegia un llibre -en paper!-, pensava: pobra, què deu trobar en unes pàgines que expliquen històries dels altres o coses encara menys interessants; i tan jove com és! Esclar  que jo encara pitjor: ni whatsapp ni llibre ni música, ni tan sols un trist quadern de sudokus, només badar o mirar què fan els altres i, molt de tant en tant alguna foto, per fer veure que també sóc tecnològic.

 

barrot niquelat entre dos portes

Entro al primer i m'agafo al barrot niquelat entre dos portes, prop de la que no s'obre. Deixo vagar la vista pel vagó, amunt i avall. En un dels bancs -ningú a la seua dreta, tres a la seua esquerra- hi ha un noi negre, escardalenc, vestit de fosc; porta ulleres amb muntura de pasta i té a les mans una llibreta de tapes negres. Ens creuem les mirades a l'esbiaixada. El noi s'aixeca i fa un moviment amb el cap assenyalant el seient buit. Nego amb el cap. Insisteix una vegada i una altra. Corresponc amb els meus moviments de cap a la seua insistència. Somriem. Es torna a asseure.

Mentre el metro avança, miro la meua figura reflectida al vidre de la porta. No em trobo gaire diferent d'ahir o despús-ahir, o l'altre. El noi, malgrat les dificultats de la marxa, ha reprès l'escriptura en la llibreta negra, amb una lletra que, des de la distància, em sembla pulcra, equilibrada, ben bé d'impremta. De tant en tant, ens mirem furtivament, com si ja no ens reconeguéssim. Baixo el primer a Passseig de Gràcia, ell continua. Se m'acut per un moment que potser algun dia apareixeré com a figurant en una novel·la d'un nou escriptor africà que es farà famós.

En tornar a casa, explico a la Joana aquests pocs minuts de trajecte i li parlo de decadències físiques, del pas del temps. I ella que em diu: Hauries d'anar al perruquer. Fet!

entre el groc i el blau

Sempre surto amb el temps just. Plovisqueja i el dia s'ha tornat definitivament fosc. La primera targeta ha caducat, a la segona li queden set viatges. Enfilo el passadís que uneix la línia groga amb la blava de l'estació de metro de Verdaguer. Abans de pujar els primers esglaons escolto les notes d'una melodia que conec però que sóc incapaç de titular. És difícil trobar músiques alegres, ens deia el nostre professor de francès a meitat dels 60, i ens parlava dels grups de moda. Aquesta melodia té un punt de malenconia, només un bri, com un fum perfumat que s'escapa. De petit, segurament per influència de les pel·lícules de l'oest, vaig arribar a tenir una fixació important en els sons dels banjos. Alenteixo una miqueta el pas. El músic es concentra en l'instrument, però deu haver intuït la meua mirada, aixeca el cap i em fa una ganyota; com que porto el paraigua en una mà i la càmera a l'altra, només el puc saludar fent-li l'ullet. Em creuo amb la gent que fa un instant que deu haver baixat dels vagons; van per feina, cadascú, com jo, la seua història o la del seu company o la del seu mòbil. Les notes, reiteratives, es van esvaint, ja no em pertanyen.

Si no fos perquè anava a escoltar la Maria del Mar i els poemes de Rosselló-Pòrcel, m'hagués quedat al costat de l'home del banjo a veure passar la vida mentre a fora plovia. Potser demà, Potser podríem sopar plegats, sense parlar perquè no ens entendríem, i ell em tocaria la seua cançó preferida i jo li recitaria... Després continuaríem els nostres camins. Potser demà.



Acabo de llegir que ha mort Hugo Chávez. No se m'acut res a dir sobre ell. Tinc curiositat pel futur del país.

De vegades, quan el metro va ple...

Per què, benvolguts amics i amigues comentaristes, el vostre escepticisme? És veritat que la línia groga, la meva i la dels atuïts pel sol de la Barceloneta i compradors del Corte Inglés i..., no em produeix més que haikus insignificants, que cal atribuir més a deficiències auditives –l’orella dreta m’és rebel (deixaré de banda altres incapacitats majors)- que a la realitat de les paraules que solquen l’aire –ara condicionat-; també és cert que de vegades no són les paraules sinó els cossos que produeixen els versos. Potser a la línia vermella, la primera passió? Potser va ser a la blava, en què és més difícil el reconeixement? Potser va ser al ferrocarril camí de Sant Cugat, el metro ple d’en Ferrater, on els frens discordants van produir el trencament de la corda del cello? Tens raó, Quim, no són només haikus...

El metro anava ple. Jo m ‘agafava
al barrot niquelat vora la porta.
Tenia el braç tibat, i tolerava
aquell pes tebi, persistent, a l’avantbraç.
Quedàvem poca gent quan vaig girar-me.
Era molt jove. Lletja i pobra, descarnada,
com una prima cabra mogrebina
que premia amb el front, tancant els ulls,
abalançada per tota carència,
un braç encara de ningú, lliure i promiscu,
i no veia que ja algú es reprenia
i s’isolava al seu davant. Jo, massa jove
també, no havia après a reconèixer-me
en l’acceptació més que en la tria.
Vaig abandonar el braç, que no fos meu,
i no els vaig mirar més, anguniat
fins a l’estació, i el súbit trenc
d’una corda del cello, la més baixa.

pacte

Deia la Clarissa en relació amb el post on es veia l’ordinador amb què escric habitualment que a ella el que li agradaria és veure fotos dels meus prestatges de llibres. Bé, no ho descarto –potser algun flash que no resulti feixuc-, però és possible que el panorama fos decebedor, poc interessant. De tota manera, ja ho he dit altres vegades i ho repeteixo, amb els llibres de casa cada vegada tinc més clares unes quantes coses: que me’n podria desprendre tranquil·lament de molts i que em costa fer-ho; que mentre que alguns sé que els rellegiré o els fullejaré, estic segur que d’altres ni recordaré que els tinc; que la valoració de les lectures és un procés personal, difícilment transmissible, sobretot a certes edats, i misteriós com el mateix fet de llegir.

Tothom sap que l’acumulació de llibres en prestatges i en llocs no adequats en cases de dimensions reduïdes és una nosa que es podria evitar freqüentant les biblioteques i utilitzant els seu servei de préstecs. La Joana darrerament m’intenta convèncer de la bondat d’aquest sistema i em posa exemples d’amics o coneguts que el fan servir i de com n’estan de contents. I no dic que no sigui una bona opció, fins i tot òptima, però canviar els hàbits em seria molt difícil: no poder recórrer en qualsevol moment a una lectura que em ve al cap, a una cita que sé que es troba en determinada obra, no pensar en fixar-me casualment en un llom que m’agradaria tornar a repassar algun detall del llibre l’endemà mateix, no trobar uns subratllats fets fa anys... Tot això i algunes altres coses sense gaire sentit pràctic em fan persistir en els antics costums de comprar i emmagatzemar.

Des de fa unes setmanes, he fet un pacte amb la Joana: ella m’anirà portant els fragments de llibres que van apareixent al metro en la campanya “Tasta’m” a condició que no em compri l’obra sencera; com a mínim serà un estalvi d’espai i de temps i qui sap si m’evitaran alguna decepció irreversible. De moment he estat fidel al compromís i, si no n’he perdut cap, tinc a la vora nou exemplarets que em poden servir per tenir una idea del contingut i de l’estil i per poder parlar amb qui sigui de l’obra sense conèixer-ne més que una part. Mantindré la meva promesa informal o em deixaré temptar finalment per alguna de les mostres? No ho sé, però, per exemple, no hauria de llegir sencera Vilaniu, l’única novel·la de l’Oller que no conec i que ha publicat Cossetània tan acuradament? Puc fer una o múltiples excepcions arribar a un acord que digui: un de cada deu llibres es pot llegir sencer? Dilemes i maldecaps.

Se m’acut, sense ànim d’emular en Jesús, que podria deixar un fragment de cada llibre per veure si endevineu quin és o per si us estimula a la seva lectura i/o compra:

-No hi ha res tan musical com el soroll que fa el bourbon quan se serveix la primera copa d’un diumenge al matí. Ni Bach ni Schubert ni cap dels grans genis que toca el meu nét.


En arribar a mig quilòmetre de la vila, trobaren passejant la major part de les principals famílies, que els feien pas, els saludaven afectuosament i, com si ja res més els hagués d’interessar, anaven tombant darrere el brec, seguint-los vers la població.


El descobriment de la biblioteca va ser miraculós. No sé quants anys devia tenir, recordo entrar-hi a poc a poc, sense que ningú em veiés, acostar-me a les prestatgeries i desitjar que al final el món fos com allò, una biblioteca immensa i inacabable, acollidora com una piscina.

El metge que va anar-hi a la nit per establir la causa de la mort va dir que havia mort de pur esgotament, que no tenia res a veure amb la salsa de xili ni amb el viatge pel camp, ni amb les planxes de les capses ni amb els policies que reien. Va sospesar la planxa i va dir que tenia un pes totalment desproporcionat amb la resta del cos, i que era francament increïble que el noi hagués pogut viure arrossegant tot el dia un cap com aquell: “Això és ferro colat, on va a parar...”, va declarar.

I el meu amic va dir que d’acord, que endavant amb la quarantena, que si ella ho plantejava en els termes de jo necessito tornar-te a trobar a faltar i tu necessites desobsessionar-te, endavant, tot i que en el seu silenci el meu amic no es creia res de tota aquella facècia. I el darrer dia que es van veure, quasi mentre s’acomiadaven fredament abans de començar la quarantena, el meu amic va rebre un sms de la Júliai, que no sabia res de la situació en què es trobava el meu amic.

Va, em desdic del projecte. Quin pal anar copiant fragments! Però no esborraré els que ja he escrit i concretaré les fonts:

Aimee Bender: Criatures obstinades.
Carson McCullers: Rellotge sense busques.
Narcís Oller: Vilaniu.
Montse Banegas: Una dona incòmoda.
Marc Romeva: La intimitat.

Zero de cinc.