Consumim!

Passo a recollir dos pantalons que em vaig comprar la setmana passada. No porto pressa i faig una petita marrada per veure un dels sis arbres metàl·lics que singularitzen –poc, per què la Mayol no va fer fer més arbres?- la Barcelona nadalenca. Al principi dels jardinets de Gràcia no hi ha cap ciclista disposat a pedalar per intentar una ciutat més sostenible. Un noi i una noia, subcontractats per l’ajuntament passen fred a l’espera de ciutadans conscienciats. Tinc una breu conversa amb el noi, molt amable, que em confirma que els avets de disseny han costat 214.000 euros, una xifra que als dos ens sembla excessiva; però ell m’explica que l’enginy il·luminat és únicament una forma de cridar l’atenció dels vianants per tal de recordar-los, una vegada s’han apropat, els problemes de sostenibilitat, els reptes de les energies alternatives, les aixetes que gasten massa aigua, etc. Llàstima que durant l’estona que xerrem no s’acosti ningú per poder sentir les seves sàvies paraules. Em diu que allí no, perquè és un lloc de pas, però que ha sentit dir que a l’arbre del mercat de Santa Caterina fins i tot han pedalat nens. Fantàstic! La veritat, a mi em sembla que l’ajuntament ha tirat curt: sis arbres metàl·lics, quina misèria! El que calia era inundar Barcelona d’arbres, perquè la consigna ara és consumir; consumir en la mesura de les nostres forces, deixar, si convé, part de la vida en el consum. Més tard, quan amaini la crisi, podrem parlar de detalls. Jo ho tinc clar.

Agafo els pantalons i continuo baixant cap a la Rambla. La il·luminació dels carrers –els il·luminats, clar- em sembla escassa, poc imaginativa, decadent. M’aturo una estona davant dels aparadors de Quílez i comprenc que ells si que han entès la situació del país: ampolles d’aigua a preus prohibitius, però que estic segur que es compraran ràpidament; licors de tot tipus per ofegar les penes i fatigues de temps difícils. Em sento temptat a entrar a comprar un Jaume I o a preguntar si tenen una cuixa de pernil Premium Gran Reserva Joselito (81 mesos en repòs, 3.000 euros), però decideixo continuar el meu camí, sabedor que ara em precipitaria, que em cal planificar el meu consum atenent a les necessitats dels sectors productius més desafavorits. Mentre continuo caminat vaig pensant: quina part dels meus estalvis trec de la Caixa? Demano un crèdit per al consum ara que sembla que les institucions financeres del país tornen a tenir una liquiditat que mai no van deixar de tenir? Tinc tantes preguntes a fer-me i a respondre’m...

El mercat de la Boqueria es troba pràcticament a les fosques, i també ca l’Escrivà, on pensava comprar dos o tres dels seus excel·lents minixuixos. No crec que sigui cosa de sobrecarrega dels arbres mayolians. En parlaran demà els diaris?

Passo pel Corte Inglés (neu a les façanes) i faig un extra: compro catxels i calamars per sopar. I uns pebrots per omplir de brandada de bacallà.

Mentre torno a casa no deixo de pensar què puc fer jo pel país. I consti que no tinc gaire clar si quan penso en el país se m’apareix Catalunya o Espanya o tot el món. No tinc res clar, excepte que cal consumir, consumir, consumir. I vosaltres, ja heu escrit les vostres llistes de consum solidari?

Continuaré...