a les fosques

No acabo d'entendre la història del dia sense cotxes. El muntatge té tantes implicacions i contradiccions que intentar enumerar-les -festetes veïnals incloses-, ja no dic valorar-les, és una tasca que supera la meua paciència i, segurament, la meua capacitat. Com que la cosa ja no té aturador (dubte: es pot circular en cotxe elèctric?) i continuarà evolucionant fins a no sé quin resultat final, em permeto fer dues propostes de del dia sense... Sense bicicletes (ofereixo el meu barri com a camp d'experimentació en primera instància) i sense turistes.

Com que no he seguit de prop l'evolució intel·lectual i religiosa de Carod-Rovira, ignoro com és que se li ha acudit escriure, i publicar, una història dels protestants als Països Catalans. Sovint em sorprèn la capacitat de la gent per empescar-se originalitats. Bé, sigui com sigui, estic segur que la presència de Carod serà sol·licitada per les múltiples i discretes congregacions protestants escampades pel territori de parla catalana i potser de més enllà... Se m'acaba de fer la llum?

La percepció del temps

Malgrat que fa més anys que visc a Barcelona que els que vaig passar al poble -i a l'internat de Tortosa-, la meua llengua, tant en els aspectes fonètics com lèxics, conserva alguns elements originals que mai no s'han adaptat a la parla d'aquí. Res de vocals neutres, per exemple. Quant al lèxic, avui he comprovat una vegada més que no només no he assimilat alguns conceptes del català oriental en general, sinó que ni tan sols puc precisar el seu significat. Em refereixo al pas del dia. El meu dia -i no parlo de les hores del rellotge segons la mal anomenada i parcial hora catalana- es divideix en menys parts, però no menys intenses, que les dels autòctons: mati, migdia, tarda, nit i matinada. Mitjanit és un concepte més aviat literari i migdia pot ser prescindible. Cap al tard, o expressions semblants, no compten. Vespre o vesprà no existeixen per a mi; evidentment, encara menys el capvespre si no el consulto al diccionari. De fet, insisteixo, fora del rellotge, jo en tindria prou amb claror i foscor; dintre de la foscor, el temps que la gent està desperta i la que sol dormir, moments, evidentment, molt variats.

Al costat de casa van habilitar no fa massa temps una petita part de l'illa com a jardinet públic. En un cartell sobre fons verd, van escriure que es tancaria al capvespre. Com és natural, passo per davant del lloc molt sovint. A vegades un senyor amb una moto el tanca just a la caiguda del sol, a vegades quan fa hores que les estrelles -poques al barri- passegen pel cel; a vegades -rarament-queda del tot obert.

Avui, tot passejant, he arribat a la recentment oberta al públic casa de Muñoz Ramonet. Faltaven quatre minuts per tres quarts de 9. Era tard, les portes estaven tancades. Al costat de l'entrada principal, un cartell com el del meu jardinet, però més vistós, indicava que tancaven a la mateixa hora incerta, és a dir, al capvespre. Calculo que, segons el diccionari, encara faltava mitja hora llarga perquè la definició es complís. He tornat xino-xano a casa, Diagonal avall; quan he arribat encara no havia passat el senyor de la moto a tancar el patiet que, en aquell moment, només hostatjava senyor amb gos.

Potser demà trucaré a l'ajuntament per preguntar a quina hora comença oficialment el capvespre a Barcelona. Suposo que no m'ho acabaran d'aclarir perquè la seua estratègia és clara: tanquem quan volem, i amb això estem d'acord tant en Trias com la Colau. I no dic res quan siguem plenament europeus.

entre la precipitació i la reflexió

Em va sorprendre la promptitud amb què Trias reconeixia que no seria alcalde -no que no fos el més votat, que era una evidència- de la mateixa manera que em va estranyar la diligència de Colau d'autoproclamar-se alcaldessa. Avui, Trias, empès per no sé quines veus xiuxiuejant o no tant, ha reconsiderat per un moment la seua postura inicial, la que estic segur que pensava i pensa, i Colau s'ha afanyat a dir que l'alcalde li ha dit que ella seria l'alcaldessa; de fet, Colau ja actua com a alcaldessa amb una precipitació que iguala la seua incontinència verbal -incontinència, per altra banda, molt comuna en molts polítics- , la mateixa que va tenir Trias la nit electoral. No s'adona Colau que les seues actuacions dependran en menys o menys mesura dels seus socis de govern?

Exposada la premissa, considero, sense conèixer-los de res, que tant Trias com Colau són honrats, vull dir honrats amb si mateixos, i això els honora esclar, però les tasques de govern d'una comunitat no depenen d'aquesta característica personal, sinó del coneixement de la comunitat, de tota, de la capacitat de reflexió davant de les realitats ciutadanes, de saber, per exemple que les despeses en algun esdeveniment ciutadà aparentment inútil tenen avantatges superiors..., bé, no acabaríem mai; però la mesura, l'equilibri, em sembla un bon do – o exercici- en els governants.

També estic segur que els mitjans de comunicació en general li busquen les pessigolles a Colau. Per exemple, sembla que, juntament amb uns centenars de voluntaris, va recórrer la ciutat per fer un recompte dels qui viuen al carrer; l'endemà els diaris publicaven que Colau va assegurar que els buscaria un sostre digne. És veritat, ho va dir, i segur que ho farà, però el que callaven els mitjans és que també va afegir que els buscaria un treball digne que no depengués de l'administració. Segur que també ho farà.

Em precipito. M'adono que participo d'un dels mals del país:  parlar del futur com si ja fos present o passat.

el crepuscle definitiu a Villa Urania?

Fa tres o quatre anys, després d'escriure un article sobre Comas Solà, vaig tenir la intenció d'anar a veure Villa Urania, la casa que tenia l'astrònom al carrer de Saragossa i que va llegar a l'Ajuntament amb unes condicions determinades. Vaig saber que la casa l'ocupava una escola i em va fer mandra acostar-m'hi; en primer lloc, perquè no veia clar amb quin esperit acollirien la meua peregrinació astronòmica, però sobretot perquè vaig pensar que si bé l'ocupació escolar hauria respectat les parets, ben poca cosa devia quedar del mobiliari, els papers i l'instrumental de l'astrònom. I va anar passant el temps.

Divendres, en llegir el bloc de l'Eulàlia i altres fonts d'informació, vaig saber que l'ajuntament havia decidit enderrocar la casa, i la del costat, per fer-hi, quan les circumstàncies ho permetessin, uns quants pisos d'aquells que compres per viure-hi durant 70 anys, un petit casal -cal deixar content el veïnat organitzat- i una escola-bressol -ai, els nens!

Avui he anat amb la Joana a Villa Urania, no tinc clar si amb la intenció de fer una darrera visita a la casa d'un dels personatges que més admiro, d'escopir a la closca pelada o peluda dels cretins -que no hi eren, però que diuen que salvaran els arbres- o de contribuir, amb presència i esperit, a un desenllaç positiu. Per què no es pot respectar Villa Urania i convertir-la, com volia Comas Solà en el seu testament, en un equipament cultural amb predomini de les activitats astronòmiques?

En arribar davant de la vil·la, hem trobat un noi que, com nosaltres, no tenia ben clar el motiu de la seua peregrinació, però sí, com nosaltres, la consideració envers l'ajuntament. Poc després ha arribat un membre de l'Agrupació Astronòmica Aster, que deu ser l´única d'aficionats que queda a Barcelona. I encara un antic lluitador veïnal de Sarrià. Petita tertúlia informativa amb dos horaris concrets: diumenge a les dotze moguda davant de la casa; dilluns a les vuit, concentració per impedir l'enderrocament.

Podria dir més coses, però repetiria el que ja han dit l'Eulàlia Petit, la Mercè Piqueras, la Pilar Rahola i alguns altres als quals podeu accedir dels dels enllaços anteriors. Jo vull acabar, en aquesta nit de lluna plena, amb un petit fragment del llibre Astronomia -durant alguns anys de capçalera- de Comas Solà. I si no hi ha cap altra alternativa, espero que al comiat de Villa Urania hi hagi com a mínim tanta gent com aquesta nit al camp del Barça en el comiat de Pep Guardiola, un altre dels prohoms del país amant de les estrelles i de la cultura.

La Astronomía es una Ciencia eminentemente espiritual: es una Ciencia que, en sus investigaciones, no persigue ningún fin material. Aun cuando, no son escasas sus aplicaciones a la vida práctica, como la Navegación, la Geografía, la Geodesia, la Cronología, etc., estas aplicaciones, conforme dijo no ha mucho un gran matemático francés, son le petit côté de la Astronomía. Esta Ciencia nos revela la grandeza de las leyes naturales y nos descubre horizontes infinitos de luz y de vida. Dada la evolución progresiva del espíritu humano hacia un estado de honda consciencia, bien podemos decir que su conocimiento elemental constituye una necesidad para cuantos sienten el valor de su propia dignidad, no permitiendo que su vida se deslice inconscientemente sin haber sabido jamás en qué mundo han vivido y de qué Universo forman parte integrante.

J. Comas Solà, Barcelona, 1935.

I no afegiré res sobre dignitat i consciència. Ja ho veurem.

l'ajuntament i els maçons

Aquesta tarda he anat a una exposició que m'ha resultat absolutament insatisfactòria -ja en parlaré demà-, però al mateix temps m'he trobat una miniexposició inesperada que m'ha interessat força més. Com a mostra, aquesta carta que transcric de juny de 1940 perquè és possible que la imatge sigui massa petita. No sé les conseqüències que se'n derivaren, però em sobta veure com l'ajuntament de Barcelona és al mateix temps víctima i botxí i, sobretot, m'intriga el fet que tot aquest material no hagués estat retirat abans de l'arribada de les tropes franquistes, o és que es considerava innocu? Qui era el responsable de la Biblioteca? A qui va afectar el coneixement dels documents?



Habiéndose recibido en esta Jefatura una nota confidencial en la que se hacía constar que en esta ciudad y en el Paseo de san Juan nº 26 existía una Biblioteca masónica comisionó a un agente de la misma al objeto de practicar una información, la cual dio por resultado el averiguar que en dicha calle y número funciona la “BIBLIOTECA ARUS”, en donde existen, entre otros, unos doscientos volúmenes masónicos, el Diccionario completo de la Masonería y varios boletines del Gran Oriente Español,aparte de algunas obras de carácter antimasónico.


Por otras gestiones se pudo averiguar que en el Archivo Histórico de esta ciudad, el cual, al igual que la Biblioteca anterior, se halla patocinado por ese Excmo. Ayuntamiento, existen Boletines Del Gran Oriente español y de la Gran Logia Española que datan de fechas recientes.


Como quiera que dichos volúmenes y Boletines no pueden ser utilizados por el público y en cambio pueden ser de gran utilidad para este Negociado, encargado de la represión de la Masonería en esta ciudad, ya que en los mismos indican los nombres, grados, Logias y Obediencias a que pertenecían los afiliados a dicha Secta, ruego a V. E. Que para bien de la Patria y en beneficio de la represión de dichos delitos, que de ser factible, sena puestos a disposición de esta Jefatura.


Dios guarde a V. E. Muchos años.


Barcelona, 14 de junio de 1.940.



A la dreta en sentit vertical, en data 18 de juny del mateix any, l'alcalde, que no aconsegueixo saber qui era, diu:
Pase a la Delegación Municipal de Cultura a los efectos que correspondan. El Alcalde actual.


I una mica de publicitat: una botiga de Barcelona on es pot trobar material sobre la maçoneria. Queden maçons? Què fan? En sé ben poca cosa.

diàlegs municipals

En aquella hora de sol que arriba a la finestra de què parlava l'altre dia, miro el plenari de l'ajuntament que retransmet BTV. Arribo a veure aproximadament l'hora final de les set hores que ha durat -déu meu, set hores! Si tothom sap que al cap dels tres quarts tothom va a la seva- i comprovo, en un exercici de resistència que qualsevol ciutadà ho hauria de fer al menys un cop a l'any, que el diàleg públic entre partits continua sent inexistent, temps inútil: tothom va a la seva, i interpel·lacions i respostes segueixen camins divergents o, dit d'una altra manera, els representants dels ciutadans monologuen sense cap pudor davant de les càmeres que els graven per acostar el govern de la ciutat als seus votants, donant per suposat que el que vol el votant de cada partit és sentir únicament la veu del seu votat. I si fos així? I si aquests diàlegs inexistents reflectissin la societat?

Vist el que he vist i escoltat, sento una admiració incommensurable pels periodistes capaços de treure l'entrellat de les intervencions i explicar-lo, sobretot explicar-lo sense un somriure escèptic. En aquest moment, jo seria incapaç de resumir el que segurament he sentit més que escoltat. Curiosament només puc recordar els moments feliços, aquells en què tots els participants en el ple estaven d'acord:

1. Concessió de la medalla d'or al mèrit cívic per a la botiga Santa Eulàlia , de Passeig de Gràcia, per haver aguantat durant força més de cent anys el seu establiment. Algun dia hi hauré d'entrar, encara que no sé si la meva curiositat serà ben atesa. Lloen els representants de tots els grups. Al galliner escolta el matrimoni propietari gairebé en solitari.

2. Suport institucional -lectura curta i poc compromesa- als pobles del nord d'Àfrica, amb esment especial a Líbia, que ara ha passat per davant d'Egipte en el rànquing de novetats.

3. L'ajuntament de Barcelona també “insta” les Generalitats catalana i valenciana a arribar a un acord de reciprocitat en l'assumpte de les seves televisions.

4. Emocionat comiat -sense límit de temps, que tothom és molt sensible als comiats- d'una regidora del PP que després de no sé quants anys d'aprenentatge municipal -regraciaments diversos, però sobretot a Fernández- es reconverteix en síndica de comptes, cosa que tothom augura que farà excel·lentment.

Ei, que consti que també he pescat a mitges algun dels diàlegs impossibles, com el que ha mantingut la representant d'ERC amb el representant del PSC per tal d'aclarir què es el que es considera mig nu a les ordenances municipals. Com que resultava impossible concretar el concepte, la representant d'esquerra acaba insinuant més o menys si és que els socialistes s'avergonyeixen de la nuditat dels cossos (que no és vegi cap segona intenció envers els cossos municipals). En fi, una intervenció que recordava la subtilesa d'algun diàleg de Plató que ara no sabria precisar. Ara mateix vaig a veure si localitzo la font d'inspiració; segur que els diaris ja en parlen.

esbossos del temps per a un mural intemporal

Sembla que encara cuegen els resultats del darrer informe PISA i autoritats oficials i experts de tot tipus parlen de solucions i futurs, com si fos necessària la parcialitat, però realitat, de l’informe per posar-se a treballar. Espero que ara que ha quedat clar que el model a seguir no és Finlàndia sinó Xangai, no hi hagi cap comissió parlamentària –sempre amb els experts de torn- que es passi una temporada a la Xina intentant esbrinar què cal fer per aconseguir una millora en els resultats. No es tracta de buscar models d’educació sinó models socials i econòmics (morals?). L’ensenyament, l’educació, d’un país reflecteix el funcionament del conjunt de la societat, i no hi ha discussió possible; de manera que l’èxit o el fracàs de l’educació serà paral·lel i conseqüència del model de societat en què es desenvolupi. En aquesta terra desorganitzada i caòtica, esperar que una part important del conjunt funcioni millor que la totalitat és enganyar-se o enganyar. Auguro una llarga espera.

Evidentment, tampoc s’aclareixen els de l’Ajuntament de Barcelona, que fa quatre dies van començar la reconversió dels quioscos dels ocellaires en parades de productes artesans que no ho són gaire i ara parlen d’una altra reconversió encara per concretar perquè la cosa, evidentment, no els fa el pes. Més diners a fons perdut que paga el contribuent. Mentrestant, sembla que al pessebre de la plaça de sant Jaume a algú se li ha ocorregut de posar un caçador amb escopeta, suposo que per veure que és el que cau... I els assumptes pendents que porten. Ei, i que no dimitirà ningú, ni els uns per incompetents ni i els altres per dignitat. Que ja ho deia no se sap qui: que equivocar-se és de savis. I no és fàcil de trobar savis més savis que els del nostre ajuntament. És clar que si es presenta Laporta...

Ai, i ara diuen que els Carulla... Només ens faltava això.

Però qui no es conforma és perquè no vol. Violència important i indiscriminada a Roma, en què paguen justos per pecadors, perquè no sembla que Berlusconi se’n ressenti gaire, oi?

I com es diu aquell primer ministre de no sé quin país d’aquí a la vora que traficava amb òrgans humans i drogues i acaba d’ésser ratificat en el càrrec?

Tot plegat, i molt més, no és que tingui gaire importància, que demà mateix apadrino un llibre de l’Ateneu, abans que me’ls copin tots, i em fan soci honorari, i avui pau i demà glòria.

l'ou com balla

Deixo la música i les imatges, que ja és molt tard, i potser demà posaré la lletra. Només dues coses: el meu horari semivampíric –i altres detalls lamentables- mai no em permet veure l’ou de la catedral... Bé, doncs només això.

panorama de paronomàsia, paranomia, parèmia... o paranoia

Dino, o bereno, a quarts de sis. A la tele passen un anunci del 900 226 226, el telèfon del cinisme. M’hi fixo més i m’adono que és el telèfon del civisme, que té per finalitat escoltar els ciutadans de Barcelona en aquells aspectes que es relacionen amb el tema, el del civisme vull dir. Decideixo mentalment, i segurament massa ràpidament, que a partir d’ara, al menys una vegada a la setmana, exposaré les meves reclamacions sobre neteja i manteniment i control de l’espai urbà; a la fi, no em costa res: sempre és bo que t'escoltin. Una mica després penso que fer-ho seria per part meva més un acte cínic que cívic, ni que sigui debades. No ho sé, m’ho pensaré.

Aquests darrers dies em preocupa la sensació que tinc que les paraules agafen vida pròpia i intercanvien grafies i conceptes en contra de la meva voluntat i m’endinsen en un món subjectiu, allunyat de la realitat perceptible i comunament acceptada per la majoria dels mortals; en una paraula, que m’estic tornant paronomàsic.

En fi, miraré de donar guitzes contra l’agulló i acabaré, mentrestant, com el llop del conte.

Consumim!

Passo a recollir dos pantalons que em vaig comprar la setmana passada. No porto pressa i faig una petita marrada per veure un dels sis arbres metàl·lics que singularitzen –poc, per què la Mayol no va fer fer més arbres?- la Barcelona nadalenca. Al principi dels jardinets de Gràcia no hi ha cap ciclista disposat a pedalar per intentar una ciutat més sostenible. Un noi i una noia, subcontractats per l’ajuntament passen fred a l’espera de ciutadans conscienciats. Tinc una breu conversa amb el noi, molt amable, que em confirma que els avets de disseny han costat 214.000 euros, una xifra que als dos ens sembla excessiva; però ell m’explica que l’enginy il·luminat és únicament una forma de cridar l’atenció dels vianants per tal de recordar-los, una vegada s’han apropat, els problemes de sostenibilitat, els reptes de les energies alternatives, les aixetes que gasten massa aigua, etc. Llàstima que durant l’estona que xerrem no s’acosti ningú per poder sentir les seves sàvies paraules. Em diu que allí no, perquè és un lloc de pas, però que ha sentit dir que a l’arbre del mercat de Santa Caterina fins i tot han pedalat nens. Fantàstic! La veritat, a mi em sembla que l’ajuntament ha tirat curt: sis arbres metàl·lics, quina misèria! El que calia era inundar Barcelona d’arbres, perquè la consigna ara és consumir; consumir en la mesura de les nostres forces, deixar, si convé, part de la vida en el consum. Més tard, quan amaini la crisi, podrem parlar de detalls. Jo ho tinc clar.

Agafo els pantalons i continuo baixant cap a la Rambla. La il·luminació dels carrers –els il·luminats, clar- em sembla escassa, poc imaginativa, decadent. M’aturo una estona davant dels aparadors de Quílez i comprenc que ells si que han entès la situació del país: ampolles d’aigua a preus prohibitius, però que estic segur que es compraran ràpidament; licors de tot tipus per ofegar les penes i fatigues de temps difícils. Em sento temptat a entrar a comprar un Jaume I o a preguntar si tenen una cuixa de pernil Premium Gran Reserva Joselito (81 mesos en repòs, 3.000 euros), però decideixo continuar el meu camí, sabedor que ara em precipitaria, que em cal planificar el meu consum atenent a les necessitats dels sectors productius més desafavorits. Mentre continuo caminat vaig pensant: quina part dels meus estalvis trec de la Caixa? Demano un crèdit per al consum ara que sembla que les institucions financeres del país tornen a tenir una liquiditat que mai no van deixar de tenir? Tinc tantes preguntes a fer-me i a respondre’m...

El mercat de la Boqueria es troba pràcticament a les fosques, i també ca l’Escrivà, on pensava comprar dos o tres dels seus excel·lents minixuixos. No crec que sigui cosa de sobrecarrega dels arbres mayolians. En parlaran demà els diaris?

Passo pel Corte Inglés (neu a les façanes) i faig un extra: compro catxels i calamars per sopar. I uns pebrots per omplir de brandada de bacallà.

Mentre torno a casa no deixo de pensar què puc fer jo pel país. I consti que no tinc gaire clar si quan penso en el país se m’apareix Catalunya o Espanya o tot el món. No tinc res clar, excepte que cal consumir, consumir, consumir. I vosaltres, ja heu escrit les vostres llistes de consum solidari?

Continuaré...

esbós de futur perfecte

Ja ho heu llegit? No sé com ho heu vist, però jo, que sóc literal, m’he quedat uns instants donant-li voltes al titular abans de començar amb la lletra petita. “Presupuestos pata”? He pensat: que vol dir aquesta aposició? No haurien de posar un guionet? L’Ajuntament ha tornat a posar la pota? S’han fet els pressupostos amb les potes? Ens amenacen amb la remodelació de la pota nord, sud, est i oest? L’intrèpid Ramon Suñé denuncia el desequilibri pressupostari habitual del consistori barceloní? Bé, interpretacions massa agosarades tenint en compte la política del diari amb l’actuació dels polítics barcelonins; que una cosa és fer crítiques a actuacions concretes i una altra la desqualificació global. Res, una petita errada: la vida del municipi continua com sempre. M’ha interessat especialment la inversió de Cultura en una escola de circ –representacions incloses- al Fòrum: la Gruta del circ, diu que es dirà. Prevec que quan em jubili m’hi passaré les tardes veient jocs malabars.

Per cert, diuen que es crearan 770 noves empreses. Ostres, tu, quin poderío! Espero que algunes d’aquestes empreses sigui bars i restaurants d’aquests que es fan i es desfan: la salsa de la vida si també serveixen patates braves!

De la previsió de la pujada d’impostos i altres qüestions menors no cal que en parlem, que és just que sigui així si volem ser no només una capital, sinó també una metròpolis, com diu F. D. (que no D. F.) i algun altre. Metròpolis? Em sona.

espurnes d'aigua

Torno de la feina. A la cantonada, al bar Gredos, veig el jove Sagarra que ha tornat del seu periple per la ruta blava; aigua a dojo, suposo. No m’adono què beu perquè em fixo en els baixos dels camals dels seus texans girats uns quants bons centímetres. Fan de bon retrobar les cares dels coneguts, encara que no siguin amics ni saludats. Algun dia, quan em vagui, m’aturaré a dir-li alguna cosa, ni que sigui per no jugar amb avantatge quan ens creuem o per agrair-li que només ell fes la defensa d'en Villalonga a "La Vanguardia".

Al costat de la sortida del metro de Verdaguer –línia groga-, fa setmanes que no raja la font, molts joncs s’han assecat i el terra sembla esquarterat i brut. Més amunt, els lleons que sustenten l’Hèrcules deixen anar l’aigua, en hores convingudes, amb la boca ortodòncica–és només una sensació?- més petita que abans, les urpes que graten desficioses la bola i els ulls que clamen al cel dels clàssics perquè del d’aquí poca cosa poden esperar. Més tard, m’adono que les restriccions també afecten la plaça de Catalunya: els turistes només tenen una font per fer-se fotografies habitiuals mentre el llevant, suau, s’endú les gotes sobreres a l’altra banda.

Gairebé cada dia creuo una plaça on els coloms-voltors, ben alimentats, fan les seves deposicions indiscriminadament. Les mànegues a tothora són un record del passat i el terra agafa un to i una consistència mai vistos, com e suro. L’ajuntament ha passat del tot al no res, de l’aigua al carril bici o el que sigui que ara és la moda.

Penso amb l’Ebre de la meva segona infantesa i de la meva adolescència., en la regulació –l’assut- de temps passats que van fer els àrabs, segons diuen, que es troba poc més amunt del nucli urbà de Xerta. Al costat de la carretera, anant cap a la Terra Alta, han renovat una àrea de descans magnífica que permet observar des de dalt l’obra en tota la seva esplendor. Una colleta s’atreveix a travessar el riu. Des d’una barca que a penes es mou, una parella intenta pescar –tothom vol pescar-, o potser no. A l’ombra d’uns arbustos hi ha un grup contemplatiu que deixa passar la tarda. A l’altra banda de la carretera, una senyora o senyoreta ben vestida i d’un volum considerable, aliena a l’aigua que transcorre, espera un conductor agosarat que se l’emporti per una estona. Anem en direcció contrària, i, a més, la meva conversa sobre el riu i l’aigua l’avorriria.

















Sobre el riu, d’aquí i de més avall, i la seva funció, deien fa un temps aquests dos:

Les comportes de l'assut de Xerta van permetre, des d'uns temps que gairebé es podrien qualificar d'immemorials, que les barques i els llaguts salvessin fàcilment la diferència de nivell de les aigües produïda pel barratge. Durant la darrera guerra civil, les comportes es van fer malbé i no han estat reparades. I ara, si una embarcació ha de passar d'un nivell a l'altre (com en el cas dels iols que van prendre part als tres Cursus Hiberus Mare Nostrum) cal Déu i ajut, és a dir, cordes, politges i, sobretot, manya i força de braços.
Els barcelonins (tan allunyats sempre, moralment, per regla general de tot el que no és Barcelona) haurien de tenir una mica d'interès a conèixer l'assut de Xerta, perquè serà prop d'aquest, segons que diuen, que ha de ser construït el magne dispositiu gràcies al qual l'aigua de l'Ebre arribarà al cap i casal.

Artur Bladé. "Visió de l'Ebre català" (1983), dins Cicle de la terra natal II, Obra Completa, vol. III, Cossetània.

El que hi ha a Amposta és l'escàndol més gran de Catalunya: vull dir veure que l'enorme quantitat d'aigua que transporta el més gran riu d'aquesta península, que és l'Ebre, se'n vagi al mar sense que se n'aprofiti ni una gota. El fet fa plorar tota persona que tingui una espurna de sensibilitat pels interesos generals del país ¿Existeix aquesta sensibilitat avui a Catalunya? Cada dia ho dubto més.

Josep Pla. Notes del capvesprol. (nota del 14 de maig -divendres- de 1976). Obra Completa, vol. 35. Destino.

A mi, ara, les converses actuals sobre l’Ebre em superen; no n’acabo de treure l’aigua clara.

d'educacions institucionals

Agraeixo als comentaristes que em recordin que la calor es combat també amb l'aigua, amb els banys, però la veritat és que no m'agrada gaire ni la sorra fina ni les multituds, que és el que es troba a Barcelona, a no ser que l'ajuntament hagi habilitat darrerament, sense jo saber-ho, espais personalitzats amb numerus clausus, arena de diverses mides i manca d'estridències pseudomusicals. De tota manera, ja fa prou el nostre consistori intentant mantenir netes les platges com perquè ara jo demani que me les facin a mida.


Alguns deveu haver vist la darrera campanya institucional que consisteix a recordar l'existència dels HEROIS DE CARN I OSSOS, personatges modèlics -l'estètica dels dibuixos em recorda els meus còmics de Diego Valor o Roberto Alcázar i Pedrín, amb menys roba- que representen aspectes de la lluita contra de la desídia i la mala educació ciutadana a les platges. De moment, porto controlats quatre herois o heroïnes: LA NOIA MERAVELLA (cap barceloní s'equivocarà mai més en l'escriptura de ls vocals l'adjectiu des d'aquest moment), que és la meva preferida, viatja sobre una pell de plàtan voladora cap a la paperera corresponent (espero que els nens imitadors no quedin gaire decebuts en veure que les seves pells només els permeten relliscar i, sobretot, desitjo que no demanin al besavi gaga que els ensenyi com s'ho feia ell a la seva joventut); SUPERNOI NET cavalca sobre una llauna de refresc; LA PROTECTORA DE LA SORRA llença un pesadíssim recipient de cartó; EL SALVADOR DE LA PLATJA em fa una mica de por: la ràbia amb què doblega la cigarreta, la mirada assassina, em resulten premonitoris; i si després de la cigarreta m'agafa a mi? No els he vist, però hi deuen haver herois viatjant sobre una xeringa i doblegant, amb guants, evidentment, altres brutícies menys publicitables. No em semblen malament aquestes campanyes de xoc estiuenques, a part que la seva eficàcia no crec que vagi més enllà de servir de reforç a les paraules d'alguns pares amb nens petits; no assenyalen cap col·lectiu determinat com a possible mal educat i això, en un temps de màximes perspicàcies com el nostre, és políticament correcte. És cert que, ja en marxa, es podria incidir en la cada vegada més present merda de gos, en els peus sobre els seients (fa uns dies vaig veure que el fotògraf de la Vanguardia havia immortalitzat un dels nois que va treure una de les notes més altes de la Selectivitat assegut sobre el respatller d'una cadira de braços i amb els peus on toca posa el cul; suposo que aquesta formalitat nova ja deu figurar en els manuals orals i escrits de convivència, però no estic gaire al dia)... I si la campanya va acompanyada de multes, encara millor, que estem en època de crisi i cal fer calaix.













Segurament més efectiva, però més condemnable, em sembla la publicitat d'un ajuntament que acusa els seus conciutadans de no portar les deixalles al lloc adient. Entenc que potser va hi haver un temps en què els veïns no feien prou bondat -i els de fora?-, però això, sobretot en un poble petit, es pot solucionar de diverses maneres. No cal que l'ajuntament faci fer a Art-Corçà un recordatori de ceràmica d'allò més aconseguit i que després l'encastin a la paret lateral de l'església in secula seculorum o fins que els elements l'acabin esborrant. Per cert, per demostrar el nivell cultural del poble -vull dir dels seus representants- no estaria malament que a més d'una ceràmica de qualitat i tan ben col·locada, el missatge no tingués cap falta d'ortografia, tot i que en darrere terme el que deu importar és haver aconseguit els objectius proposats, que en aquest cas no eren lingüístics. Ara bé, si jo fos veí del poble, demanaria la retirada immediata del cartell i, ara que tothom ha quedat advertit, penso que el podrien guardar... bé, no sé on guarden aquestes coses els ajuntaments. Tota l'estona suposant que les rajoles són obra de l'ajuntament del poble, però no van firmades, a no ser que la icona de la part superior esquerra es consideri el símbol de l'anunciant.