He començat a llegir
Invisible, de Paul Auster, en la versió en castellà. Vaig molt pel principi, em trobo, més o menys, en el moment en què el protagonista decideix copiar per al seu mecenes, Rudolf Born, un poema del trobador Bertrand de Born (dedueixo, més ben dit, imagino, que la tria d'aquest poema tindrà relació amb el pla de l'obra, amb els personatges, etc.). Adam Walker, el jove protagonista, té a mà una antologia dels trobadors en anglès i la seua primera intenció és passar el poema directament a màquina, però la versió li sembla inadequada, “una traducción que no hacía justicia a la extranya y desagradable intensidad del poema”, i recorre a una a una edició bilingüe, provençal-francès, a partir de la qual fa la versió en anglès.
En aquest punt, després de llegir la traducció castellana, m'he vist obligat a suspendre momentàniament la lectura de la novel·la per fer-me unes quantes reflexions i alguna investigació. El traductor, Benito Gómez Ibáñez, deu haver traduït literalment la versió de Adam Walker, és a dir, de Paul Auster? Paul Auster va fer el que diu que va fer Adam Walker? Han consultat els traductors les versions originals del sirventès de B. de Born? Hauria de llegir la traducció d'Albert Nolla, que s'encarregat de la versió catalana de la novel·la per veure si noto si s'ha acostat al poema original, un provençal tan proper al català, sobretot al segle XII? Té dret un traductor a recórrer a les fonts originals en casos com aquest? Demà miraré de resoldre les preguntes.
Per altra banda, i primera pregunta: aquest sirventès és realment de Bertrand de Born? Sembla que sí, però dels quinze manuscrits en què apareix se li adjudica únicament en cinc (en tres es diu que és de Guilhem de Sant Gregori; en altres tres, de Blacasset; en dos, de Lanfranc Cigala; en un, de Guilhem Augier; en un altre, de Pons de Capduelh). Segona pregunta: devia conèixer Walker la versió del poema que apareix en dos manuscrits en què hi ha una segona tornada en la qual s'al·ludeix el rei Ricard Cor de Lleó (amb el curiós senhal de Oc-e-Non -Sí-i-No-) i el joglar Papiol, de Bertrand de Born? Aquesta tornada, és suficient per esvair els dubtes sobre l'autoria del poema?
I encara més consideracions possibles; sobre el sentit del mateix poema, en l'actualitat i en el moment de l'escriptura, per exemple. De moment, per si algú té interès en el sirventès original, el copio, afegint, a part de la segona tornada, dues estrofes llargues més una de curta -una mena de tornada- (en verd) que rarament apareixen, i que, per suposat, no surten a
Invisible; a més, fan repensar el poema. Si algú s'atreveix amb la traducció...
Be.m plai lo gais temps de pascor,
Que fai fuoillas e flors venir!
E plai me qand auch la baudor
Dels auzels que fant retintir
Lo chant per lo boscatge!
E plai me qand vei per los pratz
Tendas e pavaillons fermatz!
Et ai grand alegratge
Qan vei per campaignas rengatz
Cavalliers e cavals armatz.
E platz mi qan li corredor
Fant las gens e l'aver fugir,
E platz me qan vei apres lor
Gran res d'armatz corren venir,
E platz m'e mon coratge
Qan vei fortz chastels assetjatz
E.ls barris rotz et esfondratz,
E vei l'ost el ribatge
Q'es tot entorn claus de fossatz,
Ab lissas de fortz pals serratz.
Et atressi.m platz de senhor,
Qan es primiers a l'envazir
En caval, armatz, ses temor,
qu'aissi fai los sieus enardir
Ab valen vassalatge.
E puois qe l'estorns es mesclatz,
Chascus deu esser acesmatz
E segre.l d'agradatge,
Que nuls hom non es re presatz
Tro qu'a maintz colps pres e donatz.
Massas e brans, elms de color,
Escutz traucar e desgarnir
Veirem a l'intrar de l'estor,
E maintz vassals ensems ferir,
Don anaran arratge
Chaval dels mortz e dels nafratz.
E qan er en l'estorn intratz,
Chascus om de paratge
Non pens mas d'asclar chaps e bratz,
Que mais val mortz qe vius sobratz.
Ie.us dic que tant no m'a sabor
Manjar ni beure ni dormir
Cum a quan auch cridar, A lor!
D'ambas las partz, et auch ennir
Chavals vochs per l'ombratge,
Et auch cridar, aidatz aidatz
E vei chazer per los fossatz
Paucs e grans per l'erbatge,
E vei los mortz qe pels costatz
An los tronchos ab los cendatz.
Amor vol drutz cavalgador,
Bon d'armas e larc de servir,
Gen parlan e gran donador
E tal qi sapcha far e dir
Fors e dinz son estatge
Segon lo poder qi l'es datz.
E sia d'avinen solatz,
Cortes e d'agradatge.
E domna c'ab aital drut jaz
Es monda de totz sos pechatz.
Pros comtessa, per la meillor
C'anc se mires ni mais se mir
Vos ten hom, e per la genssor
Dona del mon, segon c'auch dir.
Biatritz d'aut lignatge,
Bona dompn'en digz et en fatz,
Fonz lai on sorz tota bontatz,
Bella ses maestratge,
Vostre rics pretz es tant poiatz
Qe sobre totz es enanssatz.
Donzella d'aut linhage,
Tal en cui es tota beutatz,
Am fort, e sui per leis amatz!
E dona.m tal corage
Qe ja no pens esser sobratz
Per un dels plus outracujatz.
Baro, metetz en gatge
Chastels e vilas e ciutatz
Enans c'usqecs no.us guerreiatz.
Papiol, d'agradatge
A.N Oc e No t'en vai viatz!
E dijas que trop estai en patz.
Hi ha vegades en què llegir una novel·la m'és una feina lenta. Per quina pàgina aniria ja si no m'hagués topat amb Bertrand de Born? No té importància. Només em queda un dubte: per què hi ha vegades que no estic segur que la lectura acabi sent plaent, ja no diré profitosa?
