Com explicava avui Gregorio Moran, hi va haver una estona al principi de la projecció en què em va costar aguantar a la butaca, no només per la desolació que veia i preveia, sinó també perquè ja coneixia la història, ja l'havia viscuda a través d'altres i com a testimoni, com la deuen conèixer tantes persones que tenen la meua edat o que són més grans. El terrible de la història no és que arribi un moment en què ens adonem que no som immortals sinó la presa de consciència que la mort pot arribar lentament amb la pèrdua de tot allò que érem i amb la incomprensió o la indiferència dels altres. Potser per tot això, l'escena que vaig trobar més terrible de la pel·lícula, la que em va revoltar, va ser aquella en què una infermera o similar pentina la malalta amb un desamor -incomprensió?- total i li presenta l'espill perquè vegi que guapa ha quedat.
Compte, la duresa de la història la dóna la concentració en poc més de dues hores, però és menor que en moltes altres històries semblants; només caldria entrar a moltes cases o residències per corroborar-ho. En la història de Heneke hi ha amor, i l'amor significa comprensió, posar-se en la pell de l'altre, viure, en la mesura del possible, com si fossis una mica l'altre, fins a la fi, sempre que se sigui capaç.
Després de veure la pel·lícula vam anar a sopar a la cerveseria D'Or, la del carrer València, a la vora del passeig de Gràcia. Vam veure fins gairebé el final el partit de la Copa del Barça i el Malaga. La Joana diu que no hi vol tornar perquè els dos dimecres que hi hem anat el Barça ha empatat. Jo tinc una mica de mala consciència perquè els dies que guanya el Barça et fan descompte. No sé si anar a tornar l'euro amb seixanta-tres.
